Geografia d'Occitània

La geografia d'Occitània es la d'un espaci lingüistic entre mar Grana (l'ocean Atlantic tanben apelat peugue en gascon) e mar Nòstra (la mar Mediterranèa), dels Aups e del Massís Central als Pirenèus, en Euròpa Occidentala.

Composicion territoriala

modificar

Quatre estats

modificar
 
Occitània: lo Puèi de la Crotz, en Auvèrnhe, dins lo Massís Centrau
 
Vilas principalas d'Occitània

Occitània es partejada entre quatre estats contemporanèus :

  • França: Occitània correspond aperaquí a la nocion vaga de "Miègjorn" ; compren l'essencial del Massís Central e quasi totas las regions del sud de l'estat (levat Corsega, Catalonha e lo Bascoat). Aquela part d'Occitània qu'es en França es sonada l’Occitània Granda pels occitans d'Itàlia. Es cobèrta per 5 regions e 39 departaments. A 16 815 389 abitants per 191 970,73 km².
  • Itàlia: las Valadas Occitanas, dins los Alps, que se restacan a las regions administrativas de Piemont e Ligúria (son pas de confondre pas amb la Val d'Aosta qu'es mai al nòrd e qu'es pas occitana) e la comuna de la Gàrdia en Calàbria. S'i pòdon restacar d'ancianas colonias valdesas o "provençalas" en Calàbria, ca:Lucània e Polha. A 185 457 abitants per 5 506,92 km².
  • Mónegue: aquela ciutat-estat es un territòri independent entalhat dins Occitània. A 38 367 abitants per 2,02 km².
  • Espanha: la Val d'Aran. A 10 268 abitants per 633,60 km².

Regions istoricas o culturalas

modificar
 
Parçans d'Occitania

Las regions istoricas o culturalas que compausan Occitània son las seguentas:

Regions administrativas

modificar

Las regions administrativas que cuèrbon Occitània son las seguentas :

Pels departaments franceses e per las províncias dels estats italian e espanhòl que cuèrbon Occitània, vejatz Divisions administrativas d'Occitània.

Dinamica del territòri

modificar
 
Occitània: Valença, en Daufinat, amb la riba de Ròse

Existís una dinamica de l'espaci occitan qu'es pro constanta dins l'istòria, segon las analisis geograficas, istoricas e sociolingüisticas de Robèrt Lafont[1].

Un "espaci de relacions" ancian existís dempuèi la Preïstòria, que correspond mai o mens a l'Occitània actuala, e aquò explica l'aparicion d'una lenga occitana dins aquel espaci e, per consequent, d'un país nommat Occitània. L'espaci occitan pren sa coesion a partir dels elements seguents.

A la crosada d'aisses europèus

modificar
 
Occitània: Bordèu, en Gasconha, dab lo son tramvai ultramodèrne

Occitània es lo rescontre de mai d'un ais de circulacion :

  • L'Arc Latin, que seguís lo nòrd de la Mediterranèa Occidentala e que jonh Itàlia, Occitània e los Païses Catalans. Aquò plaça Occitània al centre dels païses latins e dona a l'occitan (amb lo catalan) una plaça centrala dins las lengas romanicas.
  • L'Arc Atlantic, que seguís las còstas atlanticas d'Euròpa, de Portugal a las illas Britanicas en passant pel golf de Gasconha, que lo litoral atlantic occitan se tròba a son fons.
  • L'ais Ròse-Ren, que fa de la val de Ròse lo corredor natural de penetracion vèrs (o dempuèi) l'Euròpa del Nòrd. Connècta Occitània amb los païses renans, que son lo centre de l'Euròpa del Nòrd.

Las tombadas e los aisses interiors

modificar
 
Occitània: Marselha, en Provença, es la vila mai granda dau país, aicí lo baloard d'Atenas

Occitània es un ensems de zonas autas e de zonas bassas que son complementàrias: aquò se sona lo fenomèn de las tombadas. Occitània s'estructura a l'entorn:

  1. de tres montanhas grandas: los Alps, lo Massís Central e los Pirenèus
  2. e de las zonas bassas que religan aquelas montanhas: lo corredor rodanenc, lo litoral mediterranèu e lo Bacin Aquitan.
  • Las zonas bassas articulan un grand ais interior de circulacion, de l'oèst a l'èst, de Bordèu a Niça, ont las vilas pus gròssas d'Occitània s'entièran coma una cadena (entre parentèsis indicam de vilas pus pichonas): Bordèu - (Agen) - Tolosa - (Carcassona) - (Narbona) - Montpelhièr - Nimes - Avinhon - (Arle) - Ais de Provença - Marselha - Tolon - Niça - Mónegue. Aquel ais interior se religa gràcias a d'aisses transversals amb d'autras capitalas regionalas, que son Baiona-Anglet-Biàrritz, Pau, Lemòtges, Clarmont-Ferrand e Valença.
  • Las zonas bassas fan en particular un istme entre la mar Mediterranèa e l'ocean Atlantic e donc, automaticament, un espaci de passatge obligat entre la Peninsula Iberica e la rèsta d'Euròpa.
  • Las zonas autas, los Alps, lo Massís Central e los Pirenèus, son tanben d'espacis de coesion e de relacion. Existisson de dinamicas ancianas de solidaritat entre las vals montanhòlas que garentisson en particular l'occitanitat culturala e lingüistica del Massís Central e dels Alps del Sud. Aquò explica que lo Massís Central siá quasi entièrament occitan, e orientat vèrs l'ais interior occitan, malgrat l'inclinason fisica d'una part de sas valadas e de sos replanats vèrs lo Bacin Parisenc. Aquò explica tanben que totes los Alps del Sud sián orientats vèrs l'ais interior occitan (amb son embrancament rodanenc), malgrat l'inclinason fisica de las Valadas Occitanas vèrs la planura de Pò.

Amainatjament del territòri

modificar
 
Occitània: Montluçon, en Borbonés

Dins los esquèmas actuals d'amainatjament del territòri, l'espaci occitan apareis de manièra indirècta.

  • Dins l'estat francés, i a totjorn agut la consciéncia d'una diferéncia entre lo "Miègjorn" (Occitània) e lo "Nòrd", çò que los istorians an confirmat (per exemple ca:Fernand Braudel). Dempuèi los ans 1980, la dinamica de la "descentralizacion" dins l'estat francés dessenha un dinamisme economic e demografic del "Miègjorn" e de la faciada Atlantica que fan un pauc contrapés a l'Illa de França.
  • A l'escala europèa, l'Arc Latin e l'Arc Mediterranèu son d'elements de reflexion per l'amainatjament del territòri e per los projèctes de cooperacion transfrontalièrs.
Vejatz tanben rius d'Occitània.

Populacion

modificar

Lo gentilici es occitan -a.

La populacion estimada d'Occitània es de 17 049 481 abitants.

Populacion detalhada

modificar

Veire: Populacion d'Occitània.

Capitala

modificar

Occitània a pas ges de capitala particulara perque dins l'istòria, Occitània es totjorn estada una entitat lingüistica e culturala mas pas jamai una entitat politica. Tanpauc lo movement occitanista a pas jamai decidit de manièra convencionala quina vila seriá la capitala d'Occitània. Ça que la qualques consideracions an existit sus la question.

  • Albi - Francés Fontan, fondador del PNO, prepausèt Albi en 1969 coma capitala d'una futura Occitània liura, pr'amor de la posicion centrala d'aquela vila e del ròtle de reequilibratge que poiriá jogar en fàcia de las vilas pus grandas e excentradas[2].
  • Tolosa - L'escrivan Enric Espieut evoquèt Tolosa en 1968 coma capitala d'una Occitània emancipada, pr'amor dels temptatius del comtat de Tolosa a l'Edat Mejana (als sègles XII e XIII) per arribar a una unificacion politica d'Occitània[3].
  • Marselha e Tolosa - De partisans de la Linha Imaginòt, en particular lo musician Claudi Sicre, parlan dins de declaracions publicas dels ans 1990 de las "capitalas" al plural, en mençonant especialament Marselha e Tolosa perque son de pòls de la creacion culturala occitana a l'ora d'ara. Mas aquel concèpte de "capitalas" pòt inclure tanben d'autras vilas. Tanben cal precisar que Marselha es la vila pus granda d'Occitània.
  • Montpelhièr - Valèri Larbaud, escrivan occitan d'expression francesa, prepausèt Montpelhièr en 1927, qu'imaginava aquela vila coma una granda metropòli dinamica, de dimension internacionala, coma capitala d'una futura Occitània independenta[4].

Nòtas e referéncias

modificar
  1. Vejatz mai que mai :
    *LAFONT Robèrt (1987) Clefs pour l’Occitanie, coll. Clefs, París: Seghers? [1a ed. 1971b]
    *LAFONT Robèrt (2003) Petita istòria europèa d’Occitània, coll. Istòria, Canet : Trabucaire
  2. FONTAN Francés (2002) = FONTAN François, La nation occitane: ses frontières, ses régions, numèro especial Lo Lugarn 81 [1a ed. 1969, tèxt revisat en 1997 segon las instrucctions laissadas par l’autor]
  3. ESPIEUT Enric (1968) Istòria d'Occitània, coll. Viure 1, Lavit: Lo Libre Occitan
  4. LARBAUD Valèri (1927) = LARBAUD Valery, Jaune bleu blanc, coll. L’imaginaire, sl.: Gallimard