Lo realisme magic es una nocion introducha en 1925 pel critic d’art alemand Franz Roh per descriure en pintura d'elements percebuts e decretats coma « magics », « subrenaturals » e « irracionals » sorgissent dins un mitan definit coma « realisme », es a dire un encastre istoric, geografic, etnic, social o cultural averat. Atal la realitat reconeissabla o l'univèrs familar venon lo luòc natural e non pas problematizat de manifestacions paranormalas e oniricas.

La nocion foguèt enseguida introducha en 1949 per Alejo Carpentier e revendicada a lors torn per d'escrivans latinoamerican del sègle XX coma los mexicans Carlos Fuentes e Juan Rulfo, los argentins Adolfo Bioy Casares e Julio Cortázar, lo bolivian Jaime Sáenz e lo colombian Gabriel García Márquez, prèmi Nobel de literatura en 1982, que lo roman Cent ans de soletat publicat en 1967, es sovent citat coma lo modèl perfièch d'aqueste tipe de raconte. L’origina d'aqueste tèrme e sa portada son pasmens fòrça mai generals e foguèron utulizat per qualificar una granda varietat de romans, de poèmas, de pinturas e de realizacions cinematograficas. Mai, lo realisme magic conéis diferentas declinasons e pòt caracterizar diferents estils, estetics, genres, corrents e movements en Asia, en Euròpa o en America. De manière plus récente, es d'aprochar del movement literatura mondiala.

Mai sovent, cerca a téisser de ligams estrechs entre de corrents abitualament opausats coma lo naturalisme, lo meravilhós e lo fantastic per pénher una realitat reconeissabla, transfigurada per l'imaginari e ont lo racionalisme es rebutat. Pasmens, existís pas de definicion rigorosa e son aplicacion depend del caminament intellectual e estilistic de l'escrivan o l'artista que l'utiliza.

Istòria modificar

Pintura modificar

L'expression « realisme magic » es definida pel primièr còp en 1925 pel critica d’art alemand Franz Roh, dins son libre Nach-expressionismus, magischer Realismus: Probleme der neuesten europäischen Malerei, per qualificar las produccions picturalas d'una exposicion plan mediatizada a la Kunsthalle de Mannheim[1]. D'entre los quatre dels set novèls corrents que destria dins la pintura europèa de las annadas 1920, en mai dels estils encara dominants de l’impressionisme e de l’expressionisme, Roh classifica dins lo « réealisme magic » Carlo Carrà, Giorgio De Chirico, Georg Schrimpf, Carlo Mense, André Derain, Othon Coubine, Jean Metzinger, Auguste Herbin, Joan Miró, George Grosz, Otto Dix... Per el, los « realistas magics » rebutan lo pur realisme que se liga pas qu'a la realitat materiala e objectiva. Per exemple, d'artistas figuratius coma Dix placan d'imatges mentals pròches de l'allucinacion e de las cachavièlhas sus una realitat ligada als traumatismes de la Granda Guèrra. Segon lo critica alemand, los realistas magics crean une palanca entre la vida videnta, l'ordinari e lo simbolisme o lo surrealisme (dralha fantastica, sciéncias parallèlas, ocultisme, irracional, etc.).D'esperel artista e pròche de Max Ernst, Roh raprocha sa definicion de sa caminada estetica. Autor de colatges a partir de gravaduras, d'illustracions e de reproduccions fotograficas, fonda una combinason surreala, somesa a l'inabitual, al susprenent e al monstruós qu'amaga un univèrs en aparéncia banal o sens relèu. Aqueste corrent pinctural pòstexpressionista es mondialament oficializat en 1943 mercé a l’exposicion American Realists and Magic Realists[2] del Musèu d'art modèrne de Nòva York. Pasmens, las criticas d’art europèus an ja adoptat l'expression « Neue Sachlichkeit » (« Novèla Objectivitat ») al prejudici d'aquesta prepausada per Roh. La Novèla Objectivitat se desvolopa après la guèrra dins diferentas grandas vilas d'Alemanha e amassa d'artistas e d'intellectuals eissits del Dada, conscients de lor responsabilitat politica e d'un « dever contestatari ». A pas de programa nimai manifèst, al contrari del surrealisme que se desvelopa en parallèle en França. Se divisa en doas brancas destriadas que, caduna a lor biais, mòstran una mèsma linha après los excèsses expressionistas exprimissent lo desir de tornar al real e al quotidian, sens tancar la pòrta a l'irracional. Lo partiment s'inscriu subretot sul plan politic: la branca dicha « de drecha », ligada a Karlsruhe e Munic, torna a un classicisme armoniós e intemporal alara que la branca d'esquerra, centrada sus « Berlin la roja », s'engatge dins un vejaire radical, destorbant, freg e cinic de la societat. Vèrs 1930, lo movement passa las frontièras de l'Alemanha. Pasmens, en mai d'aqueste partiment politic, tres corrents formals s'afrontan:

  • lo movement verista, ancorat dins de preoccupacions politicas, donant una representacion grotesca de la societat, entre cinisme e crudeltat;
  • lo movement classic: ligat al surrealisme que ne ven gaireben l'arquetip;
  • le mouvement interne magico-réaliste distingué par Franz Roh.

Lo « realisme magic » descaça fin finala los autres corrents essent utilizat dins lo camp literari mercé a d'escrivans alemands, flamands o italians, coma Jean Ray, Ernst Jünger, Johan Daisne, Hubert Lampo e Massimo Bontempelli, que se'n reclaman.

Literatura modificar

Los viatges en Euròpa d'escrivans nòrd o sud americans e l’erudicion d'unes autres coma Jorge Luis Borges permeton l’importacion del concèpte outratlantic. Mercé a la traduccion espanhòla en 1928 del libre de Roh, lo nom « realismo mágico » ven pauc a pauc popular d’en primièr dins los cercles literaris latinoamericans en associacion al prèmi Nobel 1967 Miguel Ángel Asturias qu'utiliza aqueste tèrme per definir son òbra, puèi Arturo Uslar Pietri o Julio Cortázar e, a partir de 1955, d'entre lo professors de literatura ispanica dins las universitats americanas. La parucion dels recuèlhs de novèlas L'Aleph e Fictions de Borges facilita tanben la difusion mondiala d'aquesta expression al sen de la premsa e dels lectors[3]. Mentretant, lo lançament de la nocion concurrenta de « real maravilloso » a partir de 1948 per l’escrivan cuban Alejo Carpentier dins lo prològ de son roman Lo Reialme d'aqueste mond introduch una confusion que provesís encara uèi lo discors critic ispanofòn e provòca la creacion del tèrme de « realisme meravilhós » dins los mitans literaris antilhés e brasilians.

Se la tendéncia a mesclar real e meravilhós es presenta de longas e pertot en pintura (Jiròni Bosch, El Greco, Peter Paul Rubens, Francisco Goya) coma en literatura (François Rabelais, Voltaire, Laurence Sterne o, mai recentament, Vladimir NabokovMikhaïl Bulgàkov e Günter Grass), es dins la produccion narrativa e poetica sudamericana de las annadas 1960 e 1970 que lo realisme magic trapa son rai planetari, al punt d'èsser associat pas qu'a ela. L'Albanés Ismail Kadare deplora aqueste acorche critic: "Los Latinoamericans an pas inventat lo realisme magic. A sempre existit dins la literatura. Se pòt pas imaginar la literatura mondiala sens aquesta dimension onirica. Se pòt explicar la Divina Comèdia de Dante, sas visions de l’infèrn sens ne cridar al realisme magic? Se trapa pas lo mèsme fenomèn dins Faust, dins La Tempèsta, dins Don Quichòte, dins las tragèdias grègas ont lo cèl e la tèrra son sempre mesclats? Soi estabosit pel necitge dels universitaris que creson que lo realisme magic es especific a l’imaginari del sègle XX."[4] Unes universitaris, coma Seymour Menton, nòtan de lor costat una forma de realisme magic seculae dins las literaturas josieva o yiddish tradicionala coma Isaac Bashevis Singer, André Schwartz-Bart e unes autors josieus americans son lo eritièrs e qu'auriá largament influenciat Gabriel García Márquez per la redaccion de Cent ans de soletat.

Los realismes meravelhós o magic an mai sovent per objectiu de sasir una realitat averada mejan la pintura quotidiana de las populacions latinoamericanas o caribanas per ne revelar tota la substéncia fabulosa, a vegada espandida find al reng de mite. Prepausan un vejaire del real renovelat e alargat per la part d’estranhetat, d’irracionalitat, d'extravagància o de mistèri que l'existéncia e la ment umana contenon. L'idèa es que l'imaginari fa partit de la realitat e que la frontièra entre ambedoas deu èsser abolida. La nocion tradicionala de « realisme » passèt a causa de l’intervencion del paranormal o del surnatural dins l’òbra sens que l'estatut d'aqueste siá mes en dobte per l'intriga e los personatges. Sòrts, mascariá, sortilègis, miracles, eveniments non-comprensibles pel lector o comunicacion amb d'èsser superiors (dieus, esperits etc.) van de se. Aqueste procediment va al revèrs de la literatura fantastica, caracterizada per l'intrusion problematica, angoissosa e ambigua de l'irracional dins la realitat[5]. Tanben, s'alunha de la transgression manifèsta del real coma la practica lo surrealisme e s'alunha de la literatura literatura meravilhosa, coma la fantasiá, ont la magiá fa partit d'un mond alunhat, fòra de tota de toute versemblança.

La question que contunha pasmens a divisar los esperits dins los debats a l'entorn del realisme magic e del « real » o « realisme meravilhós » es aquesta de la natura e del ròtle dels elements magics, meravilhoses e mitologics censats dins los tèxtes e òbras d’art concernidas. Per d'unes, aquestes elements son de caracteristicas autenticas de la cultura d'ont ven l’òbra coma la mistica autoctòna, la fe dins la magia e lo miracle per las populacions indigènas per oposicion al racionalisme atribuit a la civilizacion occidentala. Aqueste caminament litterari ligat al costumbrismo se vòl purament objectiu dins la mesura ont lo « realisme » i inclutz lo testimòni fidèl de la cresença al subrenatural coma biais de vida videnta de la des tribús o de pòbles descrichs. Pels autres, s’agís d’aspèctes estetics particulars, subjectius e inerents a la psiquè d’un autor qu'interrgòa, al biais de las literaturas modernista e pòstmodèrna, los concèptes de « ficcion », de « sens » et de « vertat ». S'agís alara de jogar amb los còdes e dels artificis del roman que l’autoritat paréis cavr.

Se trapa pels realistas magics e meravilhoses, en mai de las especificitats culturalas, l’influéncia majora d'autors occidentals coma Nicolas Gogol, Fiodor Dostoïevski, Franz Kafka e William Faulkner

Al començament del sègle XXI l’utilizacion de las expressions respectivas « realisme magic » e « realisme meravilhós » es complèxe. La primièra beneficia del vam de las universitats nordamericanas ont literatura latinoamericana e world literature anglofòna s'encontran al sen de las cultural studies alara que la segonda se cantona als mitans francofòns antilhés e canadians. Lo camp d'estudi per la literatura generala e comparada es fertil tant mai que lo concèpte coneis de variantas al sen de la literatura mondiala. Quand l'Acadèmia suècia dona per exemple lo prèmi Nobel de literatura a Mo Yan, en 2012, liga son òbra al «realisme allusinatòri »[6], pro semblable al realisme magic e que vei una expression paroxistica dins lo movement literari chinés nomena « Quista dels raiças »[7],[8]. En 2013, la critica anglosaxona parla de « realisme allegoric » per caracterizar le roman Une enfança de Jèsus del Sudafrican J.M. Coetzee que gaireben totes los tèxtes son ligats a la dralha simbolista, desincarnada e pòstmodèrna mesclant banalitat quotidiana, realitat politica, mite, absurditat e deliri[9],[10],[11].

En Euròpa, s'associa d'òbras d'autors coma Ernst Jünger, Johan Daisne, Hubert Lampo, Dino Buzzati, Julien Gracq, Italo Calvino o encara Milan Kundera, al realisme magic tal que teorizat a partir de 1925 per Roh e,  apertir de 1926, par Massimo Bontempelli (realismo magico o realismo metafisico). Lors òbras fan del realisme magic un estat d'esperit que dobrís la dralha a una experiéncia intellectuala sus la percepcion d'una realitat multipla, al dejós e al dessús de las causas. Pas cap de biais seguisson lo mond narratiu integrant de manifestacions subrenaturalas (levitacions, tapís volants, arrèst del temps, naissença d'enfants amb una coa d'animal etc.) dins un contèxte realista, percebudas coma normalas, veire banalas pels personatges al biais ludic popularizada per García Márquez dins son roman Cent ans de soletat (1967) e dins sas novèlas coma L'Incredibla e Trista istòria de la candida Eréndira e de sa rèira diabolica (1972). Pasmens, aqueste penjal de realisme magic es ja evident dins La Metamorfòsi de Franz Kafka (1915) coma dins una granda partida de la produccion narrativa de Marcel Aymé (L'èga verda, 1933, Lo Passa-muralha, recuèlh de novèlas de 1943 e La Vouivre, 1941) e dins Lo Tambor de Günter Grass (1959). Es tanben dins aquesta dralha que venon Los Mainats de mièjanuèch (1981) e Los Versets satanics (1988) de Salman Rushdie, Song of Salomon (1977) et Beloved (1987) de Toni Morrison o encara Lo castel blanc (1985) e Mon nom es Roge (2000) d'Orhan Pamuk,[12],[13].

Cinèma modificar

Al cinèma, la critica sovent utilizèt aquesta expression per definir las realizacions del Belga André Delvaux e del Canadian André Forcier que l'estetica s'apròcha mai de concepcion originala de Franz Roh. En efièch, per Delvaux, lo realisme magic es d'en primièr un jòc estetic, esperital e filosofic amb d'elements de realitat, doblat d'una interrogacion metafisica e ontologica[14]. Al contrari, Emir Kusturica (Lo Temps dels Gitanos, Underground) e Guillermo del Toro (Lo Labirint de Pan que mescla fresca istorica e fadariá) son partisans d'un univèrs ficcional pinctoresc, postmodèrne, barròc e ludic pròche d'aqueste de García Márquez[15]. L'influéncia de Márquez es tanben plan marcada per Ciro Guerra, cineaste colombian qu'escriu e realiza Los Viatges del vent en 2009. Quitament se ten una especificitat singulara, l'òbra de Federico Fellini es a vegada ligada a una forma de realisme magic a partir de La dolce vita[16],[17] . Maldespièch lor caminament estetic personal e inclassable, de films d'Ingmar Bergman (Fanny e Alexandre) e Lars von Trier (Melancholia) son tanben pròche del realisme magic[18],[19]. Al subjècte de Carl Theodor Dreyer, se parla de "realisme metafisic" [20],[21].

Escrivans modificar

Los autors seguents e los obratges citats son, an estat o podèron aver estat associats al realisme magic e a sas caracteristicas dins la mesura ont mai d'un de lors tèxtes esitèron pas a mesclar real e fantastic o meravilhós[22]. Lors òbras rebaton pasmens, per fòça d'aquestes, de plen d’autres genres literaris e pòdon pas se reduire a aquesta nocion unica. Los obratges citats per cadun son mai representatius d'aquesta fusion entre imaginari, fabla e realitat quotidiana o istorica:

Pintres modificar

Cineastes modificar

Bibliografia modificar

  • Franz Roh, Nach-expressionismus (Magischer Realismus: Probleme der neuesten europäischen Malerei, Leipzig, Klinkhardt & Biermann, 1925 (traduction française avec présentation et notes par Jean Reubrez Postexpressionnisme Réalisme magique Problèmes de la peinture européenne la plus récente , Dijon Les presses du réel 2013 )
  • Pierre Mabille, Le Miroir du merveilleux, Paris, Le Sagittaire, 1940 ; Éditions de Minuit, 1962 (préface d’André Breton)
  • Jacques Stephen Alexis, « Prolégomènes à un manifeste du Réalisme merveilleux des Haïtiens », numéro spécial, 1er Congrès international des écrivains et artistes noirs, Paris, Présence africaine 8-10, 1956, p. 245-271
  • Amaryll Chanady, Magical Realism and the Fantastic: Resolved Versus Unresolved Antinomy, New York et Londres, Garland Publishing, 1985
  • Geoff Hancock, « Magic or Realism: The Marvellous in Canadian Fiction » in Magic Realism and Canadian Literature: Essays and Stories, Peter Hinchcliffe et Ed Jewinski, éd., 1986, p. 30-48
  • Maximilien Laroche, Contributions à l’étude du réalisme merveilleux, GRELCA (coll. « Essais »), Sainte-Foy, 1987
  • Michel Dupuis et Albert Mingelgrün, « Pour une poétique du réalisme magique », in Le Réalisme magique – Roman. Peinture. Cinéma, Jean Weisgerber, éd., 1er du Centre d’étude des avant-gardes littéraires de l’université de Bruxelles, éd. L’Âge d’homme, 1987, p. 219-232
  • Lois Parkinson Zamora et Wendy B. Faris, éd., Magical Realism – Theory, History, Community, Durham et Londres, Duke University Press, 1995
  • Claude Cymerman et Claude Fell, éd., « Réalisme magique et réel merveilleux » in La Littérature hispano-américaine de 1940 à nos jours, Paris, Nathan/HER, 2001, p. 378-380
  • Xavier Garnier, éd., Le Réalisme merveilleux, (Centre d’études littéraires francophones et comparées de l’université Paris-XIII), Paris, L'Harmattan, 1998
  • André-François Ruaud, « Réalisme magique, un autre regard sur le monde », in Panorama illustré de la fantasy & du merveilleux, Moutons électriques éditeur, Lyon, 2004
  • Charles W. Scheel, Réalisme magique et réalisme merveilleux. Des théories aux poétiques, préface de Daniel-Henri Pageaux, L’Harmattan, Paris, 2005
  • Juan Rulfo, Pedro Paramo, Fondo de Cultura Económica, Mexico, 1955
  • Francois Thirion, De l'objet piège à la liberté de l'imaginaire : Essai sur les mondes de papier, CSIPP, 2012
  • Katherine Roussos, Décoloniser l’imaginaire : du réalisme magique chez Maryse Condé, Sylvie Germain et Marie NDiaye, L’Harmattan, 2007
  • Gabriel Weisz, Tinta del exotismo, literatura de la otredad, Fondo de cultura economica, 2007
  • Jean Weisgerber (dir.), Le Réalisme magique – Roman. Peinture. Cinéma, Cahiers du Centre d'étude des Avant-Gardes littéraires de l'Université de Bruxelles, Ed. L'Age d'Homme, 1987
  • Benoît Denis (dir.), Du fantastique réel au réalisme magique, Textyles n° 21 - Revue des lettres belges de langue française, Le Cri Edition, 2002
  • Hubert Lampo, Les cygnes de Stonehenge. Propos sur le réalisme magique et la littérature fantastique, Meulenhoff, 1994

Nòtas e referéncias modificar

Modèl:Références

Articles connèxes modificar

  1. « Post-expressionnisme, réalisme magique : problèmes de la nouvelle peinture européenne ».
  2. « Réalistes américains et Réalistes magiques ».
  3. Gyssels, « André Schwarz-Bart, héritage et héritiers dans la diaspora africaine », Cairn.info,‎ (legir en linha)
  4. « Fantastique et real maravilloso : le domaine latino-américain » sur l'encyclopédie Larousse, consultée le 06 mai 2014.
  5. Le réalisme magique sur l'encyclopédie Larousse, consultée le 06 mai 2014.
  6. Communiqué de presse sur le lauréat du prix Nobel, Académie suédoise, 11 octobre 2012.
  7. Haski, « Mo Yan, prix Nobel de littérature, l’écrivain qui mangeait du charbon... », Le Nouvel Observateur,‎ (legir en linha)
  8. Clavel, « Mo Yan, Mao et moi », L'Express,‎ (legir en linha)
  9. (en) J.M. Coetzee, sur Gradesaver, consulté le 08 mai 2014.
  10. Bellin, « A Strange Allegory: JM Coetzee’s The Childhood of Jesus », Los Angeles Review of Books,‎ (legir en linha)
  11. Chanda, « Une enfance de Jésus ou la relecture d'un mythe avec J. M. Coetzee », RFI,‎ (legir en linha)
  12. « Orhan Pamuk », The Guardian,‎ (legir en linha)
  13. Bois, « Gabriel García Márquez: He proved that tall tales could be truer than facts », The Telegraph,‎ (legir en linha)
  14. Denis, Verdussen e Maclouf, « Le réalisme magique ou l'étrangeté du quotidien selon André Delvaux », La Libre Belgique,‎ (legir en linha)
  15. « Kusturica veut adapter L'Automne du patriarche », Le Nouvel Observateur,‎ (legir en linha)
  16. Federico Fellini sur le site du cinéclub de Caen, consulté le 06 mai 2014.
  17. Entretien avec Jean Gili sur Federico Fellini, sur lemagazine.info, consulté le 06 mai 2014.
  18. (en) « The Masks of Performance: Art’s Aesthetic and Social Representation in Ingmar Bergman’s Fanny and Alexander (1983) » PDF , consultée le 06 mai 2014.
  19. « Apocalypse cinema (on Lars Von Trier's Melancholia) », consultée le 06 mai 2014.
  20. Carl Theodor Dreyer sur l'encyclopédie Larousse, consultée le 06 mai 2014.
  21. Le Temps « Le cinéaste autrichien Michael Haneke frappe sur la Croisette », consulté le 19 octobre 2012.
  22. Les auteurs ou les ouvrages associés au réalisme magique sur Babelio.com