Langourla

una comuna francesa

Langórlàe en galò; Langourlae en breton ( Langourla en francés) es una comuna bretona, situada dins lo departament de las Còstas d'Arvòr e la region de Bretanha.

Langourlae
Langourla
Descobridor o inventaire
Data de descobèrta
Contrari
Color
Simbòl de quantitat
Simbòl d'unitat
Proprietat de
Fondador
Compren
Data de debuta
Data de fin
Precedit per
Seguit per
Coordenadas
Glèisa de Langourla e torn Sant-Eutrope
Armas
Geografia fisica
geolocalizacion
Coordenadas 48° 17′ 09″ N, 2° 24′ 52″ O
Localizacion sus la mapa de Bretanha
Superfícia 21,41 km²
Altituds
 · Maximala
 · Mejana
 · Minimala
 
218 m
200 m
127 m
Geografia politica
Region istorica Bretanha Armas de Bretanha
Estat França
Region
53
Bretanha
Departament
22
Còstas d'Arvòr Armas deu Departament de las Còstas d'Arvòr
Arrondiment Dinan
Canton Collinée
Intercom
242214435
du Méné
Cònsol Pierre De Leusse (2008-2014)
Geografia umana
Autras informacions
Gentilici Langourlacien, Langourlacienne (en francés)
Còde postal 22330
Còde INSEE 22102

Geografia modificar

Partida eissida de l'article francés

Comuna situada al Sud-Es de Còstas-de Armor, en lo Portat. La municipalitat es en lisière del bòsc de Boquen e de lo sieu abbaye.

Tèxte originau de l'article francés

Commune située au Sud-Est des Côtes-d'Armor, dans le Mené. La commune est en lisière de la forêt de Boquen et de son abbaye.

Istòria modificar

Partida eissida de l'article francés

A Langourla, la mai vièlha traça de civilizacion es çò menhir de la Cóser (d'unes autres menhirs lor a calgut èsser destruits al cors dels sègles). Cela significa mai que d'òmes an viscut en aquela municipalitat al edat de bronze, siá aperaquí 2 000 ans abans J.-C. Aqueles òmes vivián dins pòbles e conreaven ja la tèrra. Abans eles, d'unes autres pòbles an viscut en la region, mas an pas quitats de traces.

Langourla Es una fòrça anciana parròquia : en 1211, s'a traces de la siá existéncia[1]. Mas lo nom de Langourla èra ja conegut dins lo sègle precedent. Un senhor de Langourla i aviá ligat al Pòrti Alain Fergent de contunh al Pòrti Conan III. #Morir en 1148. Lo territòri de Langourla s'estendiá antany fins Merdrignac e Sant-Launeuc, #çò que #obligar de erigir-i dos trèves per la commodité e l'utilitat de las paroissiens, a saber Sant-Vran e Mérillac : pauc a pauc, aqueles dos trèves s'an erigit en parròquia, mas Langourla i aviá lo privilègi d'èsser la « maire-Glèisa » d'aquelas tres parròquias. La parròquia i aguèt administrat fins en 1312 per Templiers.

Cap a 1273, se tròba Langourla ligada a aquela de Sant-Vran jol nom de Parrochia de Langourla e de Sancto-Verrano. En 1330, cada parròquia aviá trobar la siá independéncia e, en 1790, Langourla #venir comuna.

Pel continuament, Langourla #èsser cap de-luòc de costat fins a la Revolucion : las municipalitats depenents èran Éréac, Mérillac, Sant-Jacut-de detlo-Portat e Sant-Gilles-de detlo-Portat, una populacion de 4 000 armas a l'epòca.

Tèxte originau de l'article francés

À Langourla, la plus vieille trace de civilisation est le menhir de la Coudre (d'autres menhirs ont dû être détruits au cours des siècles). Cela signifie que des hommes ont vécu dans cette commune à l'âge de bronze, soit environ 2 000 ans avant J.-C. Ces hommes vivaient dans des villages et cultivaient déjà la terre. Avant eux, d'autres peuples ont vécu dans la région, mais ils n'ont pas laissés de traces.

Langourla est une très ancienne paroisse : en 1211, on a des traces de son existence[2]. Mais le nom de Langourla était déjà connu au siècle précédent. Un seigneur de Langourla était attaché au Duc Alain Fergent puis au Duc Conan III. Il mourut en 1148. Le territoire de Langourla s'étendait autrefois jusque Merdrignac et Saint-Launeuc, ce qui obligea d'y ériger deux trèves pour la commodité et l'utilité des paroissiens, à savoir Saint-Vran et Mérillac : peu à peu, ces deux trèves se sont érigées en paroisse, mais Langourla avait le privilège d'être la « mère-Église » de ces trois paroisses. La paroisse fut administrée jusqu'en 1312 par des Templiers.

Vers 1273, on retrouve Langourla liée à celle de Saint-Vran sous le nom de Parrochia de Langourla et de Sancto-Verrano. En 1330, chaque paroisse avait retrouver son indépendance et, en 1790, Langourla devint commune.

Par la suite, Langourla fut chef-lieu de canton jusqu'à la Révolution : les communes dépendantes étaient Éréac, Mérillac, Saint-Jacut-du-Mené et Saint-Gilles-du-Mené, une population de 4 000 âmes à l'époque.

Administracion modificar

Lista deus cònsols successius
Periòde Identitat Etiqueta Qualitat
2008 2014 Pierre De Leusse    
març de 2001 2008      
Totas las donadas son pas encara conegudas.

Demografia modificar

modificar « persona »
 v · d · m 
Evolucion demografica
Populacion comunala actuala (2013): , totala:
 

1793 1800 1806 1821 1831 1836 1841 1846 1851
1 160 1 142 1 111 1 155 1 302 1 300 1 318 1 370 1 352

1856 1861 1866 1872 1876 1881 1886 1891 1896
1 274 1 357 1 469 1 469 1 586 1 541 1 548 1 550 1 579

1901 1906 1911 1921 1926 1931 1936 1946 1954
1 624 1 588 1 593 1 351 1 326 1 302 1 313 1 187 1 016

1962 1968 1975 1982 1990 1999 2006 2007 2008
967
895
765
690
631
609
627
603
579
2009 2010
555
559
555
560
Fonts
Base Cassini de l'EHESS - Nombre retengut a partir de 1962 : Populacion sens comptes dobles - Sit de l'INSEE
 
Evolucion de la populacion 1962-2008


Luòcs e monuments modificar

Personalitats ligadas amb la comuna modificar

Véser tanben modificar

Ligams extèrnes modificar

Nòtas modificar

  1. Abbé Fraval, Pichon estudi sus la Parròquia de Langourla, 1910.
  2. Abbé Fraval, Petite étude sur la Paroisse de Langourla, 1910.