Retorica
La retorica (via lo latin rhetorica del grèc ancian ῥητορικὴ τέχνη, rhêtorikê tekhnê, significant «tecnica oratòria») designa l'art de ben parlar e l'ensemble de las tecnicas ligadas a aquest art.
Retorica e estilistica
modificarL'estilistica es plan vesina de la retorica mas a pas las meteissas tòcas ni mai lo meteis public.
La retorica es mai que mai centrada sus la volontat de persuadir, convéncer. Es una activitat que se manifèsta oralament (discors, plag...) en general davant un public.
L'estilistica es mai que mai centrada sus lo tèxte e vòl estudiar los biaisses e las tecnicas utilizadas dins los tèxtes.
Las doas nocions son pasmens plan vesinas pr'amor que l'estilistica ven de la confluéncia de la retorica antica e dels apòrts de la lingüistica modèrna. Per aquesta rason, las figuras d'estil e las figuras de retorica son doas expressions sinonimas, tot ben que se pòdon destriar per quant a la finalitat.
De consultar tanben: estilistica.
Dobla definicion istorica de la retorica
modificarDel temps dels Ancians
modificar
Per Platon, los sofistas o Aristòtel la retorica aparten a l'art de la persuasion. Platon i vei una fallàcia que la tòca es la persuasion destacada de la nocion d'onestetat.
Pels stoïcians grècs, o encara per Quintilian o Ciceron, la retorica es subretot l'art de ben parlar (ars bene dicendi) e necessita al contrari moralitat e sapiéncia.
A l'epòca modèrna
modificarLa dobla percepcion de la retorica, entre fallàcia e vertut, explica las divergéncias epistemologicas e axiologicas dins la definicions de la retorica a l'epòca modèrna.
Per Roland Barthes, es una ajuda-memòria[1].
Per Schopenhauer, es mai que mai una tecnica per parlar en public.
Per Francis Bacon, es puslèu una tecnica de persuasion e de manipulacion mentala.
Çaquelà, se las finalitats de la retorica son variadas e discutidas, i a acòrdi per çò qu'es de reconéisser la retorica coma un ensemble de tecnicas.
Retorica e argumentacion
modificarAmbedoas nocions son vesinas mas son pas identicas.
L'argumentacion èra considerada pels Ancians coma una partida de la retorica. Es per aquesta rason que Zenon d'Elea comparava l'argumentacion a un ponh sarrat e la retorica a una man dobèrta.
L'argumentacion, stricto sensu, met en situacion un rasonament dins l'encastre d'una communicacion orala o escricha, segon[2] Philippe Breton.
L'argumentacion onèsta cèrca la manifestacion de la vertat, mentre que la retorica cèrca principalament lo versemblable pr'amor que lo versemblable es plan util per convéncer. Es pas necessari qu'una causa siá veraia en retorica, sufís que siá cresibla e cresuda per convéncer.
Quand la retorica cèrca solament de convéncer, s'aparenta a la fallàcia. (ex. publicitats messorguièras).
Quand la retorica es simplament utilizada per "ben parlar" es completament diferenta de l'argumentacion.
De consultar tanben: argumentacion.
Lista de figuras de retorica
modificarLas figuras de retoricas se comptan per centenas e tenon de definicion de còps divergentas segon los autors.
Per mai de detalh, consultar: figura de retorica.
Istòria de la retorica occidentala
modificarLa retorica grèga
modificarPolimnia
modificarPolimnia (Πολυμνία) es la musa de la retorica, de la poesia sacrada e dels imnes. Simbolisa l'eloquéncia e inspira los aedes.
Los sofistas
modificarPlaton
modificarAristòtel
modificarLa retorica romana
modificarLa retorica medievala
modificarLa retorica a l'epòca modèrna
modificarLa retorica contemporanèa
modificarNòtas e referéncias
modificar- ↑ Roland Barthes, « L'ancienne rhétorique : aide mémoire », in L'aventure sémiologique, Points Essais, Seuil, Paris, 1985.
- ↑ Philippe Breton, in L’argumentation dans la communication, 1996, p. 16..