Occitan estandard

(Redirigit dempuèi Occitan referenciau)
Articles non neutres > Politica e societat > Occitan estandard
Aquò es un article subjècte a una controvèrsia de neutralitat; es doncas de considerar amb precaucion. Es possible de ne discutir per lo melhorar sus la pagina dedicada.
L'article (o seccion) non seguís pas los critèris d'admissibilitat.
Melhoratz-lo amb referéncias que tractan d'un subjècte admissible.

L'occitan estandard es la varietat lingüistica, pel procès de codificacion e de confluéncia, prepausada coma referenciala de l'occitan. Dins lo domeni d'estudi de la sociolingüistica occitana, dels autors li preferisson las denominacions mai nuançadas d'occitan larg (Sauzet) o occitan referencial (Bèc, Kremnitz, Carrera, Lamuela).[1] Pasmens, aqueles tres concèptes fòrman un conjunt dins l'estandardizacion de l'occitan, qu'admet certanas adaptacions regionalas moderadas, segon lo modèl pluricentric.[2][3]

Objectius

modificar

Segon los estudis sociolingüistics, una varietat estandard permet d'esquipar tecnicament l'occitan per lo sortir de son estat actual de diglossia (subordinacion). L'occitan larg es una varietat completa e omogenèa d'occitan: deu èsser capable de conquerir totas las foncions lingüisticas de la societat modèrna, deu venir accessible a l'ensems de la populacion. Deu poder far concurréncia a las lengas dominantas (francés, italian, espanhòl) qu'ocupan actualament las foncions essencialas de comunicacion al detriment de l'occitan. Los sociolingüistas demòstran qu'una lenga subordenada pòt pas aténher aqueles objectius sens una varietat estandard[4][5][6][7].

Antecedents

modificar

Las diferentas grafias de l'occitan (la grafia classica uèi majoritària, tanben la grafia mistralenca, la grafia de l'Escòla dau Pò e la grafia bonaudiana...) se son concebudas d'en primièr per notar de parlars o de dialèctes, sens fixar una varietat estandard de l'occitan. Pasmens la nòrma mistralenca a engenerat dempuèi la fin del sègle XIX l'aparicion de tres koinès literàrias regionalas: una en provençal general, una en niçard e una en gascon bearnés. E mai se pòt dire que la koinè provençala mistralenca prefigura una lenga estandard.

La nòrma classica, a partir del sègle XX, a perseguit lo desvolopament d'aquelas tres koinès mas a favorizat tanben de koinès regionalas suplementàrias en lemosin e en lengadocian. Dempuèi l'oficializacion de l'occitan dins la Val d'Aran en 1990, tanben la nòrma classica favoriza una varietat pro codificada de gascon aranés.

Fixacion de l'occitan larg

modificar

A costat d'aquelas experiéncias de koinès, del costat de la nòrma classica, la volontat conscienta de fixar una varietat estandard en occitan es apareguda dins los ans 1970 amb las recèrcas dels lingüistas Pèire Bèc, Robèrt Lafont, Rogièr Teulat, Jacme Taupiac, seguits dempuèi los ans 1980 per Patric Sauzet. La varietat estandard se sona segon los autors occitan referencial, occitan estandard o pus recentament occitan larg (Patric Sauzet). La màger part dels especialistas son consents per que l'occitan larg se compause:

  • D'una varietat generala de l'occitan larg que se basa sul dialècte lengadocian (dialècte intermediari entre los autres, mas non superior als autres).
  • D'adaptacions regionalas de l'occitan larg, tenent qualques traches dialectals tipics, mas en tot gardar una granda convergéncia e una concepcion unitària: aqueles estandards regionals son lo provençal general, lo niçard, lo vivaroalpenc, l'auvernhat, lo lemosin e lo gascon. Es una manièra de federar dins l'occitan larg las diferentas koinès regionalas que se son desvolopadas dempuèi los sègles XIX e XX[8][9].

Cal dire, ça que la, que los debats dins lo movement occitan son pro confuses subre l'occitan larg. Certans occitanistas creson que l'occitan larg se basariá sonque sus un solet dialècte (lo lengadocian) mentre que los especialistas de l'estandardizacion accèptan lo principi d'una solucion pluricentrica amb d'adaptacions regionalas dins l'occitan larg. Aquela confusion dins lo debat fa que certans militants occitanistas refusan lo concèpte d'estandard perque creson que seriá ligat a un sol dialècte. L'unic territòri ont l'occitan es reconegut coma lenga oficiala, la region de Catalonha englobant la Val d'Aran, sosten lo desvolopament de l'occitan dins doas varietats codificadas: l'"occitan aranés" (çò es, lo gascon local de la Val d'Aran) e l'"occitan general" basat sul lengadocian (çò es, la modalitat pus generala de l'occitan larg). Aquò se pòt observar dins las òbras de la Generalitat de Catalonha (traductor automatic amb las doas versions d'occitan, aranesa e generala, e reglament del Grop de Lingüistica Occitana). Lo pòble aranés es estacat legitimament a sa modalitat d'occitan qu'es l'occitan aranés, aquò es garantit per los tèxtes oficials d'Aran, pasmens d'unes semblan veire un risc que lo dialècte lengadocian devenga un substitut de l'aranés [10].

Un projècte confrontat a la realitat gascona

modificar
 
Articles non neutres > Politica e societat > Occitan estandard
Aquò es un article subjècte a una controvèrsia de neutralitat; es doncas de considerar amb precaucion. Es possible de ne discutir per lo melhorar sus la pagina dedicada.

Lo projècte de l'occitan larg supausa que i aja una nòrma unificada per las varietats que compausan l'occitan, mas aquela nòrma es pas totjorn plan veïculada. Per exemple, en gascon, podèm destacar d'usatges diferents: un usatge maritim (emplegat per Bernat Manciet, Pèire Morà, Halip Lartiga e d'autres), un usatge vasadés o girondin (per exemple la de Claudi Bellòc), un usatge lavedanés o bigordan (emplegat per exemple per Terèsa Pambrun-Lavit), un usatge coseranés (emplegat per Joan-Pau Ferré), un usatge bearnés o pus exactament una koinè bearnesa parcialament convergenta (emplegada pels Bearneses, coma Sèrgi Javaloyès e Eric Gonzales), sens doblidar l'aranés. Atanben, i a un usatge composicional o sintetic: es lo gascon unificat, qu'existís coma projècte e qu'es practicat per certans autors (usatge personal e pionièr de Pèire Bèc, proposicions d'estandardizacion de Maurici Romieu, Alan Viaut e Andriu Bianchi) mas es pas generalizat ni acceptat dins l'usatge de totes los autors; donc podèm dire que l'usatge gascon actual e culte es en realitat encara pro diversificat, çò que mòstra que i a un escart entre lo projècte de l'occitan larg —amb sa modalitat gascona en gestacion— e l'estat de la lenga d'uèi. Pro de gascons veson pas perqué aurián d'emplegar la varietat de gascon del vesin en luòc de la seuna. Cal soslinhar l'excepcion notabla de Pèire Bèc, Maurici Romieu, Alan Viaut e Andriu Bianchi que cèrcan de desvolopar un tipe gascon unificat; e lo trabalh de Domergue Sumien n'es pròche [11]. Sens una varietat unificada de gascon —de fargar e de promòure—, non i pòt pas aver de nòrma pluricentrica de l'occitan. Certans detalhs prepausats per D. Sumien, per exemple de proposicions coma avèm e avètz, profièit, etc. coïncidisson pas amb las causidas de gramaticians [12][13] e lexicografs [14][15][16] qu'òbran per la recuperacion del gascon. Degun a pas encara trobat la recèpta del gascon unificat [17]. Aranés e bearnés —sovent prepausat coma nòrma gascona generala mas pas gaire emplegat pels escrivans gascons non bearneses dins la literatura actuala— son dos usatges pro diferents, e l'òbra d'un escrivan màger de la literatura gascona contemporanèa, Bernat Manciet, coma las d'un sarròt d'escrivans gascons non bearneses, es pas estada escricha ni en una ni en l'autra. Un trabalh màger de conciliacion lingüistica demora de menar a tèrme en çò dels Gascons se volèm realizar lo projècte d’occitan larg.

D. Sumien considèra pas exactament l'occitan aranés coma un modèl d'"estandard" extensible a tot lo gascon pr'amor que l'aranés a una basa geografica e demografica fòrça redusida (Aran a 9000 estatjants) e qu'aquel modèl a pas trobat cap d'impacte demest los autors de la rèsta del domeni gascon. Pasmens D. Sumien preconiza de perseguir la promocion de l'aranés —ja sancionada per un usatge oficial e un procèssus democratic[10]— e donc un desvolopament de l'aranés, de manièra solidària amb un estandard gascon que rèsta de sedimentar (en comparason amb l'aranés, D. Sumien accèpta per l'occitan niçard, qu'es una varietat especiala de provençal, lo ròtle de modalitat regionala de l'occitan larg pr'amor que lo niçard a una basa demografica importanta —mièg milion d'estatjants— e una longa tradicion literària que s'acompanha d'un desvolopament distint del provençal general; una granda part dels niçards se senton pas provençals mentre que los araneses, eles, se senton gascons. En Bearn, los renaissentistas bearneses se senton pas gascons mas accèptan lo principi que parlan gascon; en aquel cas D. Sumien suggerís de téner compte de la tradicion de la koinè bearnesa e d'integrar d'unas de sas formas mai emblematicas dins la fixacion del gascon referencial (en admetent, eventualament, de formas doblas, segon una formula que se poirà fixar definitivament sonque après una concertacion larga).

Articles connèxes

modificar

Nòtas e referéncias

modificar
  1. Sumien, Domergue. ««Occitan “estandard”, “larg” o “referencial”?»», 25-11-2015. Jornalet. [Consulta: 8 de genièr de 2024]
  2. KLOSS Heinz (1978) Die Entwicklung neuer germanischer Kultursprachen seit 1800, coll. Sprache der Gegenwart-Schriften des Instituts für Deutsche Sprache n° 37, Düsseldorf: Schwann [1a ed. 1952, Munic: Pohl]
  3. CLYNE Michael (1992) (dir.) Pluricentric languages: differing norms in different nations, coll. Contributions to the sociology of language n° 62, Berlin / Nòva York: Mouton de Gruyter
  4. LAFONT Robert (1984) “Pour retrousser la diglossie”, Lengas 15 [reproduch dins: LAFONT Robert (1997) Quarante ans de sociolinguistique à la périphérie, coll. Sociolinguistique, París: L’Harmattan].
  5. SAUZET Patric (1985) Compendi practic de l’occitan normat, Montpelhièr: Universitat de Montpelhièr III-Centre d’Estudis Occitans / CRDP
  6. SUMIEN Domergue (2006) La standardisation pluricentrique de l'occitan: nouvel enjeu sociolinguistique, développement du lexique et de la morphologie, coll. Publications de l'Association Internationale d'Études Occitanes, Turnhout: Brepols
  7. LAMUELA Xavier (1994) Estandardització i establiment de les llengües, Barcelona: Edicions 62.
  8. LAFONT Robert (1984) “Pour retrousser la diglossie”, Lengas 15 [reproduch dins: LAFONT Robert (1997) Quarante ans de sociolinguistique à la périphérie, coll. Sociolinguistique, París: L’Harmattan].
  9. Una sintèsi de la question de l'estandardizacion es dins: SUMIEN Domergue (2006) La standardisation pluricentrique de l'occitan: nouvel enjeu sociolinguistique, développement du lexique et de la morphologie, coll. Publications de l'Association Internationale d'Études Occitanes, Turnhout: Brepols
  10. 10,0 et 10,1 Vej. la reaccion de Maria Vergés, cap de cultura e politica lingüistica del Conselh General d'Aran
  11. SUMIEN Domergue (2006) La standardisation pluricentrique de l'occitan: nouvel enjeu sociolinguistique, développement du lexique et de la morphologie, coll. Publications de l'Association Internationale d'Études Occitanes, Turnhout: Brepols
  12. ROMIEU Maurice e BIANCHI André (2005) Gramatica de l'occitan gascon contemporanèu Bordèu: Presse Universitaire de Bordeaux
  13. CARRERA Aitor (2007) Gramatica aranesa Lhèida:Pagès
  14. PALAI Simin (1980) Dictionnaire du béarnais et du gascon modernes Paris:Editions du CNRS
  15. GROSCLAUDE Michel, NARIOO Gilbert e GUILHEMJOAN Patrick (2004) Dictionaire Gascon-Français Orthès:Per Noste
  16. VERGES B. Frederic (1991) Petit Diccionari Castelhan-Aranés (Occitan)-Catalan-Francés Vielha: Conselh Comarcau d'Aran
  17. Dins son compte-rendut de l’obratge de Domergue Sumien, Aitor Carrera, lingüista especialista de l'aranés, exprimiguèt sa resèrva sus certanas causidas normativas gasconas prepausadas per l’autor, tot en aprovant los principis generals de l'obratge: Pel que fa al gascó en general, caldria discutir a fons algunes de les informacions de les propostes de Sumien i fer definitivament un debat a fons sobre l’estandardització d’aquest dialecte occità que vagi més enllà de la recerca d’aquest lingüista, que parla d’una «codification compositionnelle basée sur la koinê issue des parlers hétèrogènes du Béarn, avec intégration d’élements pangascons, notamment aranais» (176). Aquí el retret que es pot fer a l’autor del treball és que no hagi previst prou —i si ho ha fet, que no ho exposi d’una manera clara— els problemes que suposa aquesta base biarnesa, amb formes o solucions marginals des d’un punt de vista territorial, fins i tot aberrants lingüísticament. Els parlants naturals de varietats gascones molt properes al llenguadocià no han d’allunyar-se de l’occitan larg per excel·lència pel fet d’usar unes formes i unes estructures originals. I això, que val per al gascó, val també per a d’altres varietats dialectals, ja que els dialectes occitans no són blocs monolítics amb fronteres impermeables. Segurament que Sumien, tot i que no l’examina prou ni l’aborda monogràficament, ja veu venir aquest problema. Potser per això, quan es refereix a la morfologia verbal gascona, assenyala que «on privilégie qualques solutions gasconnes qui sont plus diasystématiques que celles de la koinê» (331). Fins i tot la paràbola gascona de 423 té algunes formes que sorprendrien alguns gascons orientals.

Ligams extèrnes

modificar