Moissídan

comuna perigòrda de Dordonha
(Redirigit dempuèi Moissida)

Vila d'Occitània

Moissídan (Mussidan en francés) es una comuna d'Occitània, dins la region istorica de Perigòrd, administrada per lo departament de Dordonha de la region de Novela Aquitània, ancianament d'Aquitània.

Moissídan
Mussidan
Descobridor o inventaire
Data de descobèrta
Contrari
Color
Simbòl de quantitat
Simbòl d'unitat
Proprietat de
Fondador
Compren
Data de debuta
Data de fin
Precedit per
Seguit per
Coordenadas
La glèisa parroquiala de Sent Jòrgi.
Armas
Geografia fisica
geolocalizacion
Coordenadas 45° 02′ 09″ N, 0° 21′ 59″ E
Superfícia 3,85 km²
Altituds
 · Maximala
 · Mejana
 · Minimala
 
106 m
50 m
42 m
Geografia politica
País Perigòrd Armas de Perigòrd
Parçan Dobla e Landés
Estat Bandièra de França França
Region
75
Novela Aquitània
Departament
24
Dordonha Armas del Departament de la Dordonha
Arrondiment
243
Arrondiment de Periguers
Canton
2424
La Vau d'Eila, chapluòc dau canton de Moissídan davant 2015
Intercom
242401222
CC d'Eila e Cremsa en Perigòrd
Cònsol Stéphane Triquart
(2020-2026)
Geografia umana
Populacion
Populacion totala
(2018)
2 736 ab.
Evolucion de la populacion
Evolucion de la populacion

2 785 ab.
Densitat 755,32 ab./km²
Autras informacions
Gentilici moissidanés, moissidanesa
Còde postal 24400
Còde INSEE 24299

Geografia

modificar

La vila es bastida a riba mança d'Eila, au junhent emb Cremsa.

 
Moissidan dins l'espaci Lemosin


 
Comunas a l'entorn.

Toponimia

modificar

La prononciacion es [mwɛj'ʂidɒ] [1].

En lengadocian, l'ortografia seriá *Moissida e non pas Moissídan. Quò es la règla daus toponims achabats per "-a" pòstonica venent d'una terminason primitiva tonica en "-an" [2], mas la comuna es lemosina.

Las fòrmas ancianas son Mulcedonum, en 830, dux Moxedanensis vers 1038, Castrum de Muxidanii en 1081, Muissida, en 1094, Moisedanum en 1100, Mussidanum en 1210[3],[4]. Se los toponimistas i coneissián lo mot gallés dunum, « fòrt, nautura fortificada » per lo segond element, per lo prumier Dauzat e Rostaing i supausan lo nom gallic Melissos [5], los Féniés se pronóncian pas [3], Tanet e Hordé balançan entre Melissos e un nom comun latin, mulcedo (pus convenable foneticament, mas dobtós semanticament per una fortaressa), « plasentéia, doçor » [4], lo site de las comunas de Dordonha chausís pas entre dunum emb un nom de persona e lo nom Mussidius + sufixe -anum [1] (emb Mussidius literalament, lo resultat seriá quauqua ren coma *Mussijan, emb *Mussidus, quauqua ren coma *Mussisan).

Longtemps, donc, l’etimologia de Moissídan èra pas segura. Bastida sus la forma Mulcedonum de l'an 830, l’eidéia comunament admesa d’una origina gallesa fondada sus lo sufixe -dunum (nautura, tertre) pausa problema : d’una man perqué lo prumier element (un nom d’òme ?) demorava escur, e de l'autra a causa de l’evolucion fonetica de la -d- latina intervocalica, que sovent se manten pas dins los toponims occitans se 'chabant per -dunum (cf. per exemple Lausun, mas Laudun). D’un autre costat, una ipotesi basada sus lo patronim galloroman Mussidius (rare, mas atestat) explicariá pas las formas medievalas en Moys- / Mois-, e enquera mens la forma en Mulce- del segle IX. Moissidan passèt puèi a Moissída(n), emb remontada de l'accent tonic de -a(n) a -i.

La solucion ven probablament de çò que Xavier Delamarre tròba per Molceon, qu'èra Mulsedunum au sègle X : moltio-dūnon, que seriá « lo fòrt de Moltios (nom celtic d'òme) ». Si Moltios es pas atestat dirèctament, Moltus e Moltinus (latinizats) zo son [6]. Moltio-dūnon conven foneticament per Moissídan tanben e lo -d- intervocalic se conserva si la compreension dau sens de dūnon e lo sentiment de la composicion duran pro longtemps per que la durada de validitat de l'evolucion -d- > -dz- siá 'chabada.

Istòria

modificar

Moissídan coneguet una prosperitat vertadiera a l'arribada dau chamin de fer, que la vila era a la crosada de doas linhas (Bordèu-Periguers e Engolesme-Marmanda). Sofriguet mai que mai de l'avaliment de las ligasons vers Brageirac e Rabairac a l'entorn de 1945, puei de la crisi industriala que coneguet la valada d'Eila dins las annadas 1970-80. Anuei, s'espera que l'arribada de l'autorota A89 (coblada emb la novela rota vers Brageirac) tornarà a la vila lo dinamisme qu'aviá perdut dempuei la guerra. La populacion de la comuna deminga, mas la de l'unitat urbana creis (1999 : 6677; 2014 : 7200).

Administracion

modificar
Periòde Identitat Etiqueta Qualitat
març de 2014 2026 Stéphane Triquart sense etiqueta, puei divers drecha  
2001 març de 2014 Joan-Ives Fulbert divers esquerra  
  2001      
Totas las donadas non son pas encara conegudas.

Demografia

modificar
modificar « persona »
 v · d · m 
Evolucion demografica
Populacion comunala actuala (2013): 2908, totala: 2977
 

1793 1800 1806 1821 1831 1836 1841 1846 1851
1 744 1 862 1 919

1856 1861 1866 1872 1876 1881 1886 1891 1896
- - - - 2 062 - - - -

1901 1906 1911 1921 1926 1931 1936 1946 1954
- - 2 416 - - - - - -

1962 1968 1975 1982 1990 1999 2006 2007 2008
3 024
3 048
3 235
3 236
2 985
2 843
2 829
2 823
2 837
2 907
2009 2010
2 851
2 919
2 864
2 930
Fonts
Base Cassini de l'EHESS (recercar) - Nombre retengut a partir de 1962 : Populacion sens comptes dobles - Sit de l'INSEE
 
Evolucion de la populacion 1962-2008


  • En 2018 la populacion èra de 2736 abitants.

Luòcs e monuments

modificar

Personalitats ligadas a la comuna

modificar

Veire tanben

modificar

Ligams externes

modificar
  1. 1,0 et 1,1 https://web.archive.org/web/20160303214001/http://communes-oc.cg24.fr/cantons/mussidan/MUSSIDAN.htm
  2. cf. introduccion dau diccionari d'Alibèrt p. 28
  3. 3,0 et 3,1 Bénédicte Boyrie-Fénié, Jean-Jacques Fénié, Toponymie des Pays Occitans, edicions Sud-Ouest, 2007, p. 109
  4. 4,0 et 4,1 Chantal Tanet et Tristan Hordé, Dictionnaire des Noms de Lieux du Périgord, ed. Fanlac, segonda edicion, 2000, p. 242
  5. Albert Dauzat, Charles Rostaing, Dictionnaire étymologique des Noms de Lieux en France, Librairie Guénégaud, reedicion 1984, p. XV, Supplément, a Muchedent
  6. Xavier Delamarre, Noms de lieux celtiques de l'Europe ancienne, ed. Errance, 2012, p. 200