Mite

Un mite (del grèc μῦθος, mythos, «recit», «conte») es un recit tradicional que se referís a d'eveniments prodigioses, realizats per d'èssers subrenaturals o extraordinaris, coma de dieus, miègdieus, eròis, monstres o personatjes fantastics, que cercan a donar una explicacion a un fach o fenemèn.

Descripcion generala

Los mites fan partida del sistèma de cresenças d'una cultura o d'una comunautat, que considèra aquelas istòrias vertadièras. L'ensems dels mites d'una cultura constituís una mitologia. Mai n'i a de mites e mai la mitologia es complèxa, mai son desvolopadas las creséncias d'una comunautat. La mitologia sosten la cosmovision d'un pòble.

Dempuei l'Antiquitat grecolatina las explicacions filosoficas e scientificas intran en competicion amb aqulas dels mites, lo mot mite es cargat segon los contèxtes d'una valor pejorativa, fins a èsser utilizat dins un sens larg coma sinonime de mascariá, creséncia espandida mas falsa, per exemple, la societat sens clases es un mite comunista, o la man invisibla del mercat es un mite liberal. Tamben es comun d'utilizar mite e metic (o legenda e legendari) per se referir a de personatges istorics o contemporanèus (o tanben de produches comercials) encargats de prestigi: Charlot es un mite del cinèma mut; los Beatles son un grop mitic.

Coma los autres genres narratius tradicionals, lo mite es un tèxte d'origina orala, que varian los detalhs amb la transmision, fasent de versions diferentas. Dins las societats que coneisson l'escritura, lo mite foguèt l'objècte de transcripcions literàrias, apondent encara a las versions e variantas.

Caracteristicas

Segon Mircea Eliade, lo mite es una istòria sagrada que conta un eveniment que se passèt pendent un temps primitu, quand lo mond aviá pas la forma actuala. Los eveniments de la natura que se repetan periodicament s'explican coma la consequéncia de çò que se passa dins lo mite (per e, dins la mitologia grèga lo cicle de las sasons s'explica amb lo raubament de Persefòn). Pasmens, totes los mites se referisson pas a un temps "primitu", tanben pòdon abordar d'eveniments arribars a l'origina, mas que prenguèron lor importància e pels cambiaments que provoquèron.

Segon la vision de Claude Lévi-Strauss, antroplòg estructuralista, tot mite a tres caracteristicas:

Tracta d'una question existenciala, se referissent a la creacion de la Tèrra, la mòrt, la naissença entre autre.
Es constituit per de contraris irreconciliables: creacion contra destruccion, vida en fàcia de la mòrt, dieus contra òmes o ben contra mal.
Prepausa la reconciliacion d'aquelas dicotomiás per conjurar la nòstra ànsia.

L'antropològ Bronislaw Malinowski afirmava, el, qu'a pas gaire d'aspècte important de la vida que siá alunhat del mite. Per el, existisson de mites religioses (como la naissença dels dieus), politics (coma la fondacion de Roma) o sus de tèmas particulars (cossí lo milh venguèt lo principal aliment d'un pòble, coma pels pòbles preispanics de Mexic). Per Malinowski los mites son de narracions fondamentalas, per que respondon a las questions basicas sus l'existéncia umana: rason d'existir, lo perqué del mitan, entre autre. Malinowski tanben precisa que lo mite aparten a l'òrdre de las cresenças e s'es segur qu'es una explicacion, es una pas una explicacion racionala, mas culturala.

Foncion del mite

Las foncions dels mites son multiplas. Pasmens, en general, se pòt aceptar tres foncions esencialas: d'explicacion, de significacion e pragmatica. La foncion explicativa se referís als mites qu'explican, justifican o desvolopan l'origina, rason d'èsser e de la causa de qualques aspèctes de la vida sociala o individuala, per exemple, lo mite grèc que conta cossí se nasquèt lo mundo dempuèi "Caòs" o la Genèsi que conta la naissença de la femna de la costèla d'un òme. La foncion pragmatica del mite implica que los mites son la basa d'estructuras socialas e d'acciones, aisí, un mite pòt mostrar una linha genealogica e determinar qui pòt gobernar o non. Mercé a aquela foncion, los mites especifican e justifican perqué una situacion es d'aquela mena e pas d'una autra. La foncion de significacion se referís als mites son pas que d'istòrias que balhan d'explicacions o de justificacions politicas, tanben dona un consolament, una finalitat a la vida o tranquiliza los individús, atal los mites conta de la mòrt, de la sofrença o de la victòria, pasmens, los mites son d'istòrias pas gaire alunhadas de la persona, perque foncionan coma un basa existenciala, un motiu, segon çò afirmat per la psicanalista estatsunidenca, Rollo May. Las tres foncions se combinan de contunh.

Tipes de mites

Se distingisson de clasas de mites:

Mites cosmogonics: Ensajan d'explicar la creacion del mond. Son mai universalament espandits e los mai nombroses. Mai sovent, situan l'origina de la tèrra dins un ocean primitiu. A vegadas, una raça de gigants, coma los titans, prenon un ròtle determinant dins aquela creacion; dins aquel cas, de tals gigants, que pòdon èsser de miègdieus, constituissen la primièra populacion de la tèrra.
Mites teogonics: Contan l'origina dels dieus. Per exemple, Atenas surgís armada de la tèsta de Zèus.
Mites antropogenics: Contan l'apareisson de l'èsser uman, que pòt èsser creat a partir de quina que siá matèria, viventa (una planta, un animal) o inèrta (polvera, fanga, argila, eca.). Los dieus l'ensenhan a viure sus tèrra. Normalament son ligats als mites cosmogonics.
Mites etiologics: Explican l'origina de los èssers, de las causas, de las tecnicas e de las institucions.
Mites morals: Explican l'existéncia del ben e del mal.
Mites fondators: Contan cossí se fondèron las ciutats per voluntat dels dieus. Un exemple es aquel de la fondacion de Roma per dos bessons, Romul e Rème, qu'una loba los balhèt la popa.
Mites escatologics: Anoncian lo futur, la fin del mond. Ganhèron una audiéncia granda. Aqueles mites son dos clasas principalas, segon l'element que provòca la destruccion del mond: L'aiga o lo fuòc. Mai sovent sont ligats a l'astrologia. L'imminéncia de la fin s'anoncia per una frequéncia aumentada d'eclipsis, tèrratrems, e mai d'autras catastròfas naturalas que terrorizan los umans. L'exemple classic es l'Apocalipsis.

Lectura literala, alegorica, simbolica e mitocratica

Alara que los mites parescan aver èsser instituits a l'origina coma d'istòrias literalament vertadièras, la dialectica entre l'explicacion mitica del mond e aquela filosofica e scientifica confortèt lo desvolopament de lecturas non literalas dels mites, segon que aqueles no deurián pas èsser d'objèctes de cresença, mai d'interpretacion.

Atal, la lectura alegorica dels mites, nascuda en Grècia a l'epòca ellenistica, prepausa d'interpretar los dieus coma de personificacions d'elements naturals. Aquela inciativa vei de seguidas en teorias posterioras, atal que s'espandissiá al sègle XIX per Max Müller, segon que los mites an lo origina en d'istòrias mal comprendidas sul solelh, que foguèt objète de personificacion, venguèt un personatje antropomòrfe (l'eròi o dieu solar).

La lectura simbolica considèra que lo mite contien una basa vertadièra, mas pas sus çò de que tracta aparentament, mas suls contenguts mentals dels seus creators e utilizaires. Atal, lo mite que conta cossí un dieu instituiguèt la setmana al crear lo mond en sèt jorn contien l'informacion vertadièra sus la mena de divisar lo temps per la societat que lo creèt e del biais de divisar l'inanimat e l'animat, los diferents tipes d'animals e de l'òme, eca. Los mites contenon tanban d'orientacions utilas de comportament: de modèls de seguir o evitar, d'istòrias conegudas per totes que serán pausadas en relacion amb las experiéncias individualas.

Los estudis modèrnes sul mite se situan en tres posicions fondamentala:

la foncionalista, desvolopada per l'antropològ Malinowski, examina cossí s'utilizan los mites dins la vida videnta (supòrt de conduchas, argument d'autoritat, eca.);
l'estructuralista, que Lévi-Strauss inicièt, examina la construccion dels mites localizant los elementos contraris o complementaris qu'aparescan en el e lo biais qu'aparescan ligats;
la simbolista, que las referéncias classicas son Jung, Gaston Bachelard e Gilbert Durand, considèra que l'element fondamental del mite es lo simbòl, un element tangible mas encargat d'un resson o significacion que fa referéncia a de contenguts arquetipics de la psiquè umana.
l'existencialista mitocratica, desvolopada pel filosòf Gustavo Flores Quelopana, considèra que lo mite es la forma ancestrala de la filosofia, coma desir de transcendir la condicion de l'òme per s'unir amb l'absolut, que fa referéncia a l'estructura ontologica de l'existéncia umana.

Diferéncia entre lo mite e d'autres tipes de narracions

Mai se pòt confondre lo mite amb d'autres tipe de narracions coma los contes, fablas o legendas. Mas, son diferents.

I a de diferéncias entre lo mite e lo conte popular: alara que los contes se presentan coma de ficcions, los mites s'afirman coma istòrias vertadièras. Tanben varia la foncion: lo mite es subretot etiologic (mòstra cossí arribèt una tala situacion; perque la mar es salada o l'òme es mortal, per exemple), alara que lo conte popular trasmés de valors (melhor es lo gaubi que fòrça, lo ben totjorn obten sa recompensa, l'impostor siempre es descobert, eca.). E mai, la trama dels contes es pro simple, alara que los mites son de partidas d'un malhum complèxe, ont cada istòria es ligada amb las autras amb una recurréncia de personatjes, luòcs, eca. (atal, per exemple, l'istòria de Jason es en relacion amb los mites sus Eracles, essent un dels Argonautas).

Las fablas se diferencian dels mites pels seus personatges (dins las fablas son d'animals amb conducha umana; dins los mites son dieus, eròis e monstres) e per sa foncion (las fablas contenon un mesatge moral, qu'aparéis al final, alara que los mites son etiologics).

Las legendas, elas, se presentan, al meteis biais dels mites, coma d'istòrias vertadièras e an sovent una foncion etiologica (servisson, per exemple, per explicar cossí un linhatge arribèt al poder, que sosten atal una legitimitat politica); mas, a la diferéncia dels mites, se passan dins un temps vertadièr, istoric, dins de luòcs reconeissables per l'auditor o lo lector e, sovent, amb de protagonistas vertadièrs (cf. las legendas sus Carlesmanhe o lo Cid).

Una meteissa trama pòt aparéisser dins un mite, un conte o una legenda, segon lo biais que se presenta l'istòria (que siá vertadièra o fictiva) e segon sa foncion (etiologica, didactica, divertiment...). Atal, foguèt mostrat que la trama del mite de Edip torna dins la legenda medievala que fa de Judàs Escariòt un assasin del seu paire que se marida, sens o saber, amb sa maire.

Vejatz tanben

Referéncias

Bibliografía

(es)Pierre Grimal. Mitologías: Del Mediterráneo al Ganges. Madrid: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2885-8.
(es)Carlos García Gual. Diccionario de mitos. Siglo XXI de España Editores. ISBN 978-84-323-1127-7.
(es)Gustavo Flores Quelopana. Filosofía mitocrática y mitocratología. IIPCIAL, Lima.