Maing

una comuna francesa

Maing es una comuna francesa del departament del Nòrd e de la region del Nòrd-Pas de Calais.

Maing
Maing
Descobridor o inventaire
Data de descobèrta
Contrari
Color
Simbòl de quantitat
Simbòl d'unitat
Proprietat de
Fondador
Compren
Data de debuta
Data de fin
Precedit per
Seguit per
Coordenadas
La Comuna
Armas
Geografia fisica
geolocalizacion
Coordenadas 50° 18′ 35″ N, 3° 29′ 12″ E
Superfícia 11,68 km²
Altituds
 · Maximala
 · Minimala
 
90 m
24 m
Geografia politica
Estat França
Region
32
Nauts de França
Departament
59
Nòrd Armas deu Departament de Nòrd
Arrondiment Valenciennes
Canton Valenciennes-Sud
Intercom
245901160
de Valenciennes Métropole
Cònsol Philippe Baudrin (2008-2014)
Geografia umana
Autras informacions
Gentilici Maingeois (en francés)
Còde postal 59233
Còde INSEE 59369
La Mairie

.

Geografia modificar

Istòria modificar

Partida eissida de l'article francés

Lo nom de la municipalitat apareis d'origina franque : Maen, Mahen, Maheng poiriá aver un informe amb las pradas, o encara exprimir una nocion de domeni.

Après la casuda de Bavay capital de las Nerviens, lo castellum de Fanum Martis Famars (revelat per de nombroses registres archéologiques) ven prefectura d'Empèri e cap de-luòc d'un pagus (comtat). De grandas vias partisson d'aquela vila, sustot la via Famars-Arras-Thérouanne. A la longitud d'aquel ais, al luòc-dich lo « bòsc de Fontenelle », un cementèri a incinération de la sègle III a #èsser fortuitement descobèrt en una sablière, al cors dels ans 1958-1960. Entre los objèctes exhumés figuran una fiole en veire adornada de émaux blaus o jaunes aital coma un pinte en bronze. Lo passatge d'aquela via sus la Escaut, a Maing-Trith, a #èsser confirmat per la descobèrta d'urnas funéraires sul marge actual del canal del Escaut. Se pòt per en un autre luòc supausar l'existéncia d'un relèu de batellerie en un luòc ont lo cors d'aiga ven navigable.

Una primièra comunitat s'es implantada sul territòri communal present cap a la fin del Modèl:Sp-, a la lisière -probablament- d'un ancian domeni gallo-romain (prèp del castellum ancian de Famars). La linha de fonts constituissi un indicateur interessant. Es rasonable de supausar la preséncia d'aquela villae sus la pendenta del scenari cambrésien en portant al Escaut.

Als confins de la Lotharingie, aquel fleuve a constituit un vecteur important, en condusint al portus del domeni reial mérovingien de Valencianas. Al cors de la Nautor Mièja Edat, Maing a mencionat cap a 1050, en cèrtas cronicas e en las chartes dels avesques de Cambrai, titulars de l'autar paroissial mas #que lo confian als chanoines augustins de Sant-Aubert, #que n'asseguran lo patrocini fins a la Revolucion de 1789.

La municipalitat seguís las destinadas del Sant-Empèri romain germanique, jol domeni dels emperaires ottoniens. Los comtes de Enaut prenon de contunh jos tutelle la distincion personala a datar de 1322. Un franc-mercat a instaurat dempuèi 1329, segon un ritme setmanièr dominical. Las costums testifiquen d'una organizacion administrativa dempuèi abans la fin de la sègle XIV, jamai mesa en causa pels senhors personals (noblesa locala, corona d'Espanha).

Es impossible de dissociar l'istòria religiosa de Maing e aquela de Valencianas. La tradicion informa #qu'en 1008, al favor d'una terribla epidèmia de peste en estrossejant l'Enaut, La Vèrge Marida apareis a una ermita maingeois (o berger, segon las versions) nomenat Bertholin, en pregant près d'una pichona fontaine (lo luòc es dich « Fontenelle »). Lududes enjoint de portar messatge près dels abitants de Valencianas, #qu'en essent preservar desenrotllant un cordon celeste a l'entorn de la vila hennuyère, a la condicion qu'aqueles darrièrs dintran egalament en prec. La siá devocion i auriá valgut un miracle... Evidentament, malgrat que lo compromís religiós sauriá pas èsser meses en causa, se pòt pas raisonnablement prene per sòus en comptant aquela legenda. Malgrat que s'assistís totjorn annalament, en setembre, a un fervent pelegrinatge, ont figuran immanquablement fins als elegits del pòble, tant a Valencianas #qu'a Maing, las raïses istoricas d'aquel évènement se avèrent indiscutablement mai tardanes ; lo recorregut #que manlèva la procession apareis a aquela intencion rica d'ensenhament[1].

Lo luòc-dich la Hopiteau ont se erigeix una granja del meteis nom, correspond a un fief fòrça ancian #qu'es ja testificat l'an 1257 jos la forma "Fief de Ciply", aital coma en lo cartulaire de Fontenelle (sègle XIII) jos las formas "Cepli" e "la Ospital". Aquel fief lèva en principi de l'Òrdre Espitalari dels Chevaliers del Temple de Jerusalem, ditz Templiers, #que la Commanderie en l'Enaut banc a Ciply (Belgica). Après dissolucion de l'òrdre, per Philippe IV lo Polit, cèrtas possessions ne passan a l'Òrdre de Sants-Texans-de-Jerusalem, de contunh échoit a aquel dels chevaliers de Rhodes e, fin finala, als chevaliers de Malta. La commanderie s'establís alavetz a Forchies-Piéton (Belgica).

Maing Ven francesa après la paissièra de Valencianas per Louis XIV en marces 1677.

Tèxte originau de l'article francés

Le nom de la commune apparaît d'origine franque : Maen, Mahen, Maheng pourrait avoir un rapport avec les prairies, ou encore exprimer une notion de domaine.

Après la chute de Bavay capitale des Nerviens, le castellum de Fanum Martis Famars (révélé par de nombreuses fouilles archéologiques) devient préfecture d'Empire et chef-lieu d'un pagus (comté). De grandes voies partent de cette cité, notamment la voie Famars-Arras-Thérouanne. Au long de cet axe, au lieu-dit le « bois de Fontenelle », un cimetière à incinération du sègle III a été fortuitement découvert dans une sablière, au cours des années 1958-1960. Parmi les objets exhumés figurent une fiole en verre ornée d’émaux bleus ou jaunes ainsi qu’un peigne en bronze. Le passage de cette voie sur l'Escaut, à Maing-Trith, a été confirmé par la découverte d'urnes funéraires sur la berge actuelle du canal de l'Escaut. On peut par ailleurs supposer l'existence d'un relais de batellerie en un lieu où le cours d'eau devient navigable.

Une première communauté s'est implantée sur le territoire communal présent vers la fin du Modèl:Sp-, à la lisière -probablement- d'un ancien domaine gallo-romain (proche du castellum antique de Famars). La ligne de sources constitue un indicateur intéressant. Il est raisonnable de supposer la présence de cette villae sur la pente du plateau cambrésien menant à l'Escaut.

Aux confins de la Lotharingie, ce fleuve a constitué un vecteur important, conduisant au portus du domaine royal mérovingien de Valenciennes. Au cours du Haut Moyen Âge, Maing est mentionné vers 1050, dans certaines chroniques et dans les chartes des évêques de Cambrai, titulaires de l'autel paroissial mais qui le confient aux chanoines augustins de Saint-Aubert, qui en assurent le patronage jusqu'à la Révolution de 1789.

La commune suit les destinées du Saint-Empire romain germanique, sous la domination des empereurs ottoniens. Les comtes de Hainaut prennent ensuite sous tutelle la seigneurie personnelle à dater de 1322. Un franc-marché est instauré dès 1329, selon un rythme hebdomadaire dominical. Les coutumes témoignent d'une organisation administrative dès avant la fin du sègle XIV, jamais remise en cause par les seigneurs personnels (noblesse locale, couronne d'Espagne).

Il est impossible de dissocier l'histoire religieuse de Maing et celle de Valenciennes. La tradition rapporte qu'en 1008, à la faveur d'une terrible épidémie de peste ravageant le Hainaut, La Vierge Marie apparaît à un ermite maingeois (ou berger, selon les versions) nommé Bertholin, priant près d'une petite fontaine (le lieu est dit « Fontenelle »). Elle lui enjoint de porter message auprès des habitants de Valenciennes, qu'elle entend préserver en déroulant un cordon céleste autour de la cité hennuyère, à la condition que ces derniers entrent également en prière. Leur dévotion aurait valu un miracle... Évidemment, même si l'engagement religieux ne saurait être mis en cause, on ne peut raisonnablement prendre pour argent comptant cette légende. Même si l'on assiste toujours annuellement, en septembre, à un fervent pèlerinage, où figurent immanquablement jusqu'aux élus du peuple, tant à Valenciennes qu'à Maing, les racines historiques de cet évènement s'avèrent indiscutablement plus tardives ; le parcours qu'emprunte la procession apparaît à ce propos riche d'enseignement[2].

Le lieu-dit l'Hopiteau où s'érige une ferme du même nom, correspond à un fief très ancien qui est déjà attesté en 1257 sous la forme "Fief de Ciply", ainsi que dans le cartulaire de Fontenelle (sègle XIII) sous les formes "Cepli" et "l'Ospital". Ce fief relève d'abord de l'Ordre Hospitalier des Chevaliers du Temple de Jérusalem, c'est-à-dire des Templiers, dont la Commanderie dans le Hainaut siège à Ciply (Belgique). Après dissolution de l'ordre, par Philippe IV le Bel, certaines possessions passent à l'Ordre de Saint-Jean-de-Jérusalem, puis échoit à celui des chevaliers de Rhodes et, enfin, aux chevaliers de Malte. La commanderie s'établit alors à Forchies-Piéton (Belgique).

Maing devient française après la prise de Valenciennes par Louis XIV en mars 1677.

Administracion modificar

Lista deus cònsols successius
Periòde Identitat Etiqueta Qualitat
2008 2014 Philippe Baudrin    
març de 2001 2008      
Totas las donadas son pas encara conegudas.

Demografia modificar

modificar « persona »
 v · d · m 
Evolucion demografica
Populacion comunala actuala (2013): , totala:
 

1793 1800 1806 1821 1831 1836 1841 1846 1851
1 089 1 229 1 396 1 467 1 571 1 573 1 692 1 730

1856 1861 1866 1872 1876 1881 1886 1891 1896
1 708 1 873 1 948 1 982 2 136 2 245 2 352 2 391 2 528

1901 1906 1911 1921 1926 1931 1936 1946 1954
2 758 2 877 3 040 2 658 2 865 2 952 2 965 2 866 2 936

1962 1968 1975 1982 1990 1999 2006 2007 2008
3 354
4 244
4 483
4 445
4 183
3 845
3 941
3 944
3 940
2009 2010
3 963
4 005
3 987
4 031
Fonts
Base Cassini de l'EHESS - Nombre retengut a partir de 1962 : Populacion sens comptes dobles - Sit de l'INSEE
 
Evolucion de la populacion 1962-2008


Luòcs e monuments modificar

Personalitats ligadas amb la comuna modificar

Véser tanben modificar

Ligams extèrnes modificar

Nòtas modificar

  1. cf. Valentiana N° 20 : La procession del Sant-Cordon a Valencianas, article jos la pluma de William Maufroy
  2. cf. Valentiana n° 20 : La procession du Saint-Cordon à Valenciennes, article sous la plume de William Maufroy