Estia (en grèc ancian Ἑστία Hestía) es dins la mitologia grèga la divinitat del fuòc sacrat e del fogal. Filha ainada de Cronos e de Rèa, sòrre de Zèus, Poseidon, Ades, Èra e Demetèr, aparten a la generacion de las dotze grandas divinitats de l'Olimp, mas la seuna preséncia dins lo canon olimpian es variable.

Dins la mitologia romana, correspond a Vesta.

Mite modificar

Estia es pas mencionada per Omèr[1]. Esiòde fa d'ela la primièra nascuda de Cronos. L’Imne omeric a Afrodita indica que Cronos l'engendrèt « la premièra — e tanben la darrièra », sens dobte persqu'es la darnièra a èsser regolada pel seu paire[2]. Ainada dels dieus, gausís d'una consideracion particulara d'entre los Olimpians. L'imne delfic d'Aristonoos la nomena atal la « mestressa del cèl e de la tèrra[3] ».

Gaireben cap de mite depend d'aquela divessa. Dans l’Imne omeric a Afrodita, Apollon e Poseidon la fringuèron, mas Estia refusèt las preposicions dels dos e jura sul Stix, en tocant la tèsta de Zèus, de demrar verge per jamai[4] — tot coma Artèmis e Atena. En compensacion, obtenguèt de Zèus lo privilègi d'èsser onorada dins cada demòra umana e dins totess los temples[5]. La legenda es benlèu inventada per l'autor per mostrar la seunas principalas caracteristicas: Estia es una divessa verja e imutable[6]. Quand Platon met en scèna lo cortègi dels Olimpians, dins lo Fèdre, precisa qu'Estia n'èra pas partida, perque demòra en permanéncia sus l'Olymp[7].

Ovidi mencian una tentativa de Priap de l'atacar[8]. La vesèm, suls vases, participar a la procession dels dieus pendent de noças de Pelèa e Tetis[9] ; un vas la represente sur l'Olimp amb los autres dieus[10] e un autre la mòstra assetada amb Afrodita a l'arrivada d'Eracles sus l'Olimp[11].

Culte modificar

Lo nom « estia » designa lo fogal, subretot aquel de l'ostal[12] ; Estia n'es la personificacion. Alara que possedís una existéncia d'esperela dempuèi Esiòde, demora pauc personalizada. A contrari de la romana Vesta, son domeni cobrís lo fogal domestic coma aquel de la ciutat[13]. Paralelament a aquelas doas formas de culte, se trapa de sanctuaris privats consacrats a Estia, per exemple al Pirèu e Olimpia, benlèu a Calcis[14].

Apara lo fogal public (koinē hestia) eberjat al pritanèu, équivalent dels ostals de vila modèrnes[15], centre politic puslèu que religiós de la ciutat[16]. Pindar la nomena atal la « patrona dels pritanes » quines l'« onoran entre autres divinitats, de la lors libacions frequentas e sovent tanben de la grassa de las victimas; fan sonar la lira e lo cant[17]. » Quand son pas de pritanes, son los « magistrats en cap des ciutats », precisa Denys d'Halicarnasse[18]. D'inscripcions testimònhan qu'Estia èra onorada jols epiclèsis de Pritaneia (« del pritanèu ») o Bouleia (« del conselh »). A Chios, una estèla del sègle VI abC ordena als magistrats, al nom d'Estia, d'aplicar las decisions del pòble[19]. Camiros, a Ròdes, possèda de « damiorgoi d'Hestia », mena de subre-intendents de la ciutat[20]. Reciprocament, èra rare que de saserdotes faga lo seu culte; a las epòcas classicas e ellenistica, se ne coneguèt a Delos, Stratonicèu en Caria e Chalcis en Eubèa[21]. Als costats d'Apollon Arkhēgetēs (« fondator de vila »), Estia presidís tanben a la fondacion de las colonias: los clerocs (colons) emportavan de la metropòli lo fuòc d'Estia destinava a alucar lo fogal de la patria nòva[22].

Estia vigila tanben sul fogal domestic, centre simbolic de l'ostal. Diodòr de Sicília declara quitament qu'« Estia inventa la construccion dels ostals; en reconeissença d'aquel benfach, veneram dins totes los ostals l'imatge d'aquela divessa, e celebram de sacrificis dins lo seu onor[23]. » L'imne omeric consacrat a la divessa indica que totes los repas començan per una libacion a la seuna intencion[24]. S'invòca pendent la ceremonia de las Amfidromias, quand lo recent nascut èra presentat al fogal e recebèt un nom[25],[26]. Alara qu'anava morir, l'Alcesta d'Euripid s'exclamèt: « La meuna Dama, davali jos tèrra, e veni pel darrièr còp t'implorar de genolhons: garda los meus orfanèls[27] ! »

Dins lo culta, Estia es ligada a Apollon: vigila sul fogal de Dèlfes, l'un dels seus principals sanctuaris[28] e a Delos, la seuna estatua èra assetada sus l'omfalos. Es tanben associada a Ermés[29] e Fidias representa ambedoas divinitats sur la basa de l'Estatua criselefantina de Zeus olimpian[30].

Luòcs principals del culte e sanctuaris modificar

  1. Atenas, cap luòc d'Atica (sud de Grècia);
  2. Oropos, ciuta d'Atica;
  3. Ermione, ciuté d'Argolid (sud de la Grècia);
  4. Esparta, cap luòc de Laconia (sud de Grècia);
  5. Olimpia, sanctuari d'Elis (Elid, sud de la Grècia);
  6. Larissa, cap luòc dels Lapites (Thessalia, nord de Grècia);
  7. L'illa de Tenedos, (mar Egèa).

Iconografia modificar

Estia es rarament representada dins l'art grèc[31]. Quand es lo cas, a rarament d'atributs caracteristics. En general los Ancians la representavan drech, sevèrament vestida, amb un vela sul cap.

Etimologia modificar

Lo seu nom ionian es Ἱστίη / Histíê e lo seu nom dorian Ἱστία / Histía. L'etimologia del nom depend de l'existéncia o non d'un digama (ϝ) inicial, qu'es atestat sonque dins la glòsa d'Esiquios d'Alexàndria e dins un antroponime arcadian. Lo raprochament amb Vesta (benlèu de *wes-, « lenhièr »), efectuat dempuèi l'Antiquitat[32], es donca dificil a explicitar, pasmens que versemblant[33].

Attributs modificar

  • Los seus atributs : lo fuòc, lo fogal

Fonts complementàrias modificar

  • Aristofan, Las Vèspas (v. 846).
  • Imnes orfics (LXXXIV per Estia).
  • Pausanias, Descripcion de Grècia (I, 34, 3 ; II, 35, 1 ; III, 11, 11 ; Y, 11,8 ; V, 14, 4 ; V, 26, 2-3).

Nòtas modificar

  1. Gantz, p. 73.
  2. Imnes omericas, per Afrodita, 22-23.
  3. Aristonoos, Imne per Estia, 2-3.
  4. Imne omeric per Afrodita, 25-29.
  5. Imne omeric per Afrodita, 30-33.
  6. Jean Humbert, notícia de l'imne a Estia dins los Imnes omerics, Bèlas Lettras, p. 234.
  7. Platon, Fedre, 247a.
  8. Ovidi, Fastes, VI, 319-348.
  9. Par exemple sul vas François (Florença 4209), al costats de Chariclo, femna de Chiron.
  10. Tarquinia RC 6848 ; Gantz, p. 74.
  11. Kylix des Staatliche Museen zu Berlin ; citat per Séchan et Lévêque, p.133.
  12. "Chan" Pierre Chantraine, (fr) Dictionnaire étymologique de la langue grecque, París, Klincksieck, 1999 article ἑστία.
  13. "LS132"(fr)Lévêque et Séchan, p.132.
  14. Kajava, p.4.
  15. Detienne e LLoyd, p.60.
  16. "K2" Kajava, p.2.
  17. Pindare, Odes Nemeanas, XI, 1 et 5-6.
  18. Denys d'Halicarnasse, Antiquitats romanas , II, 65, 4.
  19. Detienne e LLoyd, p.61.
  20. "K3"
  21. "K3">Kajava, p.3.
  22. Detienne e LLoyd, p.59.
  23. Diodòr de Sicília, Bibliothèque historique, V, 68, 1.
  24. Primier imne omeric a Estia, 4-6.
  25. Scolia au Teetèt de Platon, 160n.
  26. "LS132"
  27. Euripid, Alcesta, 164-165.
  28. Segon imne omeric a Estia, 1-3.
  29. Segon imne omeric a Estia, 11-13.
  30. Pausanias, Descripcion de Grècia, I, 18, 3.
  31. "K2"
  32. Ciceron, De la natura dels Dieus II, 27.
  33. Jean Humbert, notícia de l'imne per Estia dins las Imnes omericas, (fr)}Belles Lettres, p.235.

Bibliografia modificar

 

Wikimedia Commons prepausa de documents multimèdia liures sus Estia.

  • Timothy Gantz, Early Greek Myth, Johns Hopkins University Press, 1993, p. 73-74.
  • (en) Marcel Detienne et Janet Lloyd, « The Gods of Politics in Early Greek Cities », Arion (3en série), vol. 12, n°2 (automne 2004), p. 49-66.
  • (en) Mika Kajava , « Hestia Hearth, Goddess, and Cult », Harvard Studies in Classical Philology, vol. 102 (2004), p. 1-20.
  • (fr)Pierre Lévêque et Louis Séchan, Les Grandes divinités de la Grèce, Armand Colin, coll. « l'Ancien et le nouveau », Paris, 1990 ISBN 2-200-37211-6Error d'escript : lo modul « check isxn » existís pas., p. 131-134.
  • (fr) Haiganuch Sarian, « Hestia », LIMC 5 (1990).

Vejatz tanben modificar