Taca solara

Una taca solara es una region a la superfícia del Solelh (fotosfèra) qu'es marcada per una temperatura inferiora a son environament e a una intensa activitat magnetita. Es son camp magnetic qu'enebís la conveccion per un efièch similar als frens de corrents de Foucault, alentissent atal l'apòrt de calor venent de l'interior del Solelh (dins aquesta zona), formant de zonas ont la temperatura de superfícia es reducha. Es subretot la bassa de temperatura de la taca relativa a son environament que la fa visibla, l'emission de la taca essent d'aqueste fach mens intensa (la loi de Stefan-Boltzmann dich que l'emission d'una region de temperatura T es proporcionala a T⁴).

Tacas solaras.

Cicles de las tacas solaras

Las tacas solaras mòstran la conveccion del plasma solar: aquesta matèria ionizada forma de cellulas de conveccions, sos fluses cabuçon al nivèl de l'eqüator e tornan pujar al nivèl dels pòls. Amb una velocitat mejana de 65 km/h, aquestes fluses de plasma passan onze annadas per boclar la cellula de conveccion e son a l'origina del cicle solar. Aqueste cicle solar se traduch per una fòrta modulacion del nombre de tacas solaras visiblas. Mai, s'obsèrva una modulacion de mai granda escala de temps de l'activitat solara per sas tacas: lo nombre maxim de tacas solaras visible al maxim del cicle solar varia amb lo temps e es ligat a la variacion dels camps magnetics solars.

Las tacas solaras son mai escuras e frejas que la superfícia del Solelh e diminisson donc l'intensitat de la radiacion solara. Mas s'acompanhan de punts luminoses qu'aumentan l'intensitat de la radiacion solara. Es l'efièch dels punts luminoses que l'empòrta, de biais que la radiacion solara es mai nauta, d'unes 0,1 %, pendent de periòdes de fòrta activitat solara. Aquesta diferéncia pòt semblar fèbla mas representa una diferéncia d'energia recebuda importanta per un sistèma coma la Tèrra. Atal, lo còr del pichona edat glaciària, cobrissent lo periòde 1550-1850 foguèt marcar per un fòrça fèble nombre de tacas solaras, veire una disparicion complèta d'aquelas vèrs 1665-1700.

Precaucions d'observacions

L'observacion de las tacas solaras se pòt revelar dangierosa, tot coma l'observacion del quita Solelh, quand se realiza sens precaucions e sens proteccion. Jos unas condicions, es possible d'observar sens instruments las tacas solaras, quand lo disc solar es bas sus l'orizont e pro escurcit per de brumas o de fums, mas aquestat activitat es fòça desconselhada en rason dels riscs inerents a aqustat practica (cecitat parciala…).

Observacions istoricas de las tacas solaras

Mond chinés

Imatge d'una taca solara obtengut pel telescòpi espacial TRACE.

La primièra observacion provada de tacas solaras data de l'an -28, venent de China. D'observacions regularas son contada venent del mond chinés (comprenent l'actual China, lo Japon e la peninsula coreana) a partir del començament del sègle IV. Aquestes testimònis de l'Orient extrèm comparan sovent la talha de las tacas a diferents objèctes de la vida videnta, coma de fruchs. Sembla verai qu'un sistèma de conversion entre talha mejana d'aquestes objèctes e talha angulara de las tacas existís, pasmens s'aquel es pas conegut amb certitud. Una estimacion recenta facha per d'autors europèus suggerís que la talha angulara correspondenta èra donada per la talha angulara dels dichs objèctes observats a una distança d'unes 100 mètres.

Los mejans utilizats per realizar aquestas observacions son (en 2008), pas coneguts. Es possible que los observators ajan beneficiats de condicions favorablas eissidas de diferentas tempèstas de sables venent del desèrt de Gòbi o del bacin de Tarim. Un autre ipotèsi es que las observacions ajan estat permesas per d'instruments rudimentaris filtrant la lutz solara amb de jade o de mica, pasmens se pas cap d'instruments nos siá venguts.

Arribèt, a aquesta epòca, que se cope la tèsta als astrològs chineses avent fach aquestas observacions, que previsián malastre.

Euròpa

Scheiner estudiant las tacas solaras, en 1625.

En Euròpa, las observacions ancianas de tacas solaras son fòrça pauc nombrosas. Sembla versemblable que siá una consequéncia del dògma aristotelician de l'imuabilitat dels cèls, que foguèt compatut fins a la fin del sègle XVI per l'observacion de la supernòva istorica SN 1572 per Tycho Brahe. D'aqueste fach, se de mencions existisson dans l'Antiquitat grèga (per exemple per Teofraste d'Atenas), diferents autres testimònis interpretan mal la natura d'aquestas tacas, las assimilant a de transits de las planètas Mercuri e Vènus, veire d'ipoteticas « lunas solaras », de segur a causa de la prevalença del dògma aristotelician. En fach, pendent tot l'Edat Mejana, solas doas observacions europèas de tacas solaras son registradas, en 1367 e 1371, venent de Russia. Aquestas observacions foguèron fachas possiblas per la preséncia d'importants fòcs de boscs avent pro escurcit l'atmosfèra d'aquesta region per permetre l'observacion detalhada del disc solar.

Las Annalas de Sant Bertin evòcan pasmens un eveniment d'abril de 860 que sembla fòrt a de tacas solaras gigantescas (cf. annada 860) :

« Tanben se dich que lo 6 d'abril (860), lo solelh sortit, se vegèt a la mitat de son disc una taca negra, e aquesta avent davalat cap a las partidas inferioras, una autra sul còp se roncèt sus las partidas superioras, e percorriguèt tot lo disc fins al bas. Aquò se passèt lo desen jorn de la luna. ».

De tacas solaras foguèron tanben observadas, en 1611, per Christoph Scheiner amb de veires tintats e Galileo mercé a sa luneta astronomica e un sistèma de retroprojeccion sus ecran. Aqueste darrièr ne faguèt un dels sieus arguments per combatre lo sistèma geocentric d'Aristòtel que lo Solelh es un astre perfièch, çò qu'es incompatible amb l'idèa de tacas.

Lo mai important grop de tacas solaras observat fins ara apareguèt en abril de 1947. Èra compuast de doas tacas màger e de mai pichonas, e cobrissiá mai d'1 % del disc solar.

Interés scientific

Las estatisticas sus las tacas solaras existisson en Euròpa a partir del començament del sègle XVII, sens pasmens poder determinar la fiabilitat de las observacions mai ancianas. Las donadas son consideradas coma vertadièrament estatisticament fisablas sonque a partir de 1850. La mencion de la desapeisson gaireben complèta de las tacas solaras sul periòde 1645-1715 es subretot attribuisa a Edward Maunder (1890), e pòrta lo nom de minim de Maunder, pasmens se foguèt descobèt tres ans abans per Gustav Spörer, que Maunder cita. Las estatisticas de las tacas solaras mòstran tanben un autre minim dins lor nombre, anant de 1800 a 1835 e nomenat minim de Dalton.

Vejatz tanben

Bibliografia

• Histoire solaire et climatique, Elisabeth Nesme-Ribes, Gérard Thuillier, Ed Belin, 2000 ISBN: 2-7011-1966-9