Pèire Baile, nascut al Carlar de Baile, près de Pàmiars en País de Fois lo 18 de novembre de 1647, mòrt a Rotterdam lo 28 de decembre de 1709, es un filosòf e escrivan de lenga francesa

Pèire Baile
imatge:Pierre Bayle by Louis Ferdinand Elle.jpg
Pèire Baile per Louis Ferdinand Elle
Naissença18 de novembre de 1647, Le Carlar de Baile, País de Fois
Decès28 de decembre de 1706, Rotterdam Províncias Unidas
OccupacionFilosòf, escrivan

Biografia modificar

Pèire Baile es lo segond filh d’un pastor protestant. Instrusit per son paire, apren lo grèc e lo latin. A causa de la pauretat de sa familha, deu esperar la fin dels estudis de son fraire aïnat, Jacòb, per començar sa carrièra a l'Acadèmia protestanta de Puèglaurenç.

En 1669, intra al collègi dels jesuistas de Tolosa e se convertís al catolicisme. Après dètz e set mes, lo 21 d'agost de 1671, abjura e torna al protestantisme. Coma «relaps», deu s'exiliar a Genèva, ont comença d'etudis de teologia e de filosofia e descobrís en autre la pensada de Descartes. ganha sa vida coma preceptor.

Torna incognito en França – pendent unes ans, signa del nom de Bêle – trabalhant coma preceptor a Roan (1674) puèi a París. En 1675, suls instanças de son amic Jacques Basnage, es candidat a un pòst d'ensenhaire a l’Acadèmia protestanta de Sedan ont, a la fins d’un concors e mercé al sosten de Pierre Jurieu, es nomenat professor de filosofia e d'istòria.

En 1681, dins l'encastre de las mesuras antiprotestantas, Loís XIV fa trencar l’Acadèmia de Sedan e Baile deu s'exiliar a las Províncias Unidas. Lo 8 de decembre de 1681, es nomenat professor de filosofia e d’istòria à l’Escòla illustra de Rotterdam. Publica en 1682 sa celèbra Letra sus la comèta, editat de nòu en 1683 jol títol de Pensadas divèrsas sus la comèta – qu'apondèt la seguida una Addicion e una Contunha. I denóncia las supersticions et l'idolatria, e desvolopa lo paradòxe de l'atèu vertuós. Critica l’Istòria del calvinisme de l'exjesuista Louis Maimbourg.

Nouvelles de la République des Lettres modificar

En 1684, Pèire Baile crea e redigís un periodic de critica literari, istoric, filosofic e teologica, les Nouvelles de la république des lettres (novèlas de las republica de las lètras) qu'encontra en tota l’Euròpa un rapid succès. Redigís de comptes renduts de libres publicats e dona totas menas d'entresenhas suls autors dins un estil e sus un ton que demòran abordables. Intra atal en relacion amb los sabents màger de son temps. I a alara pas de diferéncias neta entre la « literatura » e la « sciéncia »[1]. En 1687, Baile, malaut, deu abandonar la redaction d'aquel periodic que contunhèt subretot amb l'avocat Henri Basnage de Beauval, que crèa l'Istòria dels obratges dels sabents.

En 1685, après la revocacion de l’edicte de Nantas, Baile apren la mòrt en prison de son fraire Jacòb, qu'aviá refusat d'abjurar. Dins son Comentari filosofic sus aquelas paraulas de Jèsus Crist: « Constrenh los d’intrar », denóncia l'intoleleréncia e presica una toleréncia civila de totas las confessions crestianas, del judaïsme, de l'islam e quitament pels atèus. En 1690 paréis un Avís important als refugiats exortant los protestants al calm e a la somission politica, çò que provòca la colèra de Pierre Jurieu. Sos enemics, al cap de quines i a Jurieu, capitan a lo capvirar de sa cadièra en 1693.

Las questions politicas modificar

En realitat, al delà de las querèlas personnalas, son doas concepcions politicas que s'afrontan. Jurieu es partisan de la teoria del contrat[2], e afirma que « lo pòble es aquel que fa los reis » e que « quand una de las doas partidas vien a violar aquel pacte, l'autra es desengatjada »[3]. Baile, seguent son « etica d'istorian »[3] presica una leialtat per França. De là, doas actituds practiqcas. Jurieu poja sos coreligionaris a sosténer Guilhèm III d'Aurenja Nassau contra Loís XIV per instaurar en França una republica. Baile estima caquela actitud riscada pels protestants franceses que sostendrián los adversaris de Loís XIV engatjat dins la guèrra de la Liga d'Augsborg.

Le Dictionnaire historique et critique modificar

Aquò epacha pas particularament pendant la preparacion de son Diccionari istoric e critica, òbra màger que prefigura l’Encyclopédie. Aquel Diccionari se vòl, d'en primièr, la correccion de las errors dels autors dels diccionaris pecedents. Mas Baile precisa son projècte dins la prefàcia:

« Alara vaquí de quin biais cabièri mon plan, per ensejar de trapar melhor lo gòst del public. Divisèri ma composicion en doas partidas: una es purament istorica, un raconte succinct dels fachs: l'autra es un grand comentàri, una mescla de pròvas e de discussions, ont fau intrar la censura de mai d'unas decas, e a vegada quitament una tirada de reflexions filosoficas; en un mot, pro de varietat per poder creire que per un luòc o per un autre cada espècia de lector trobarà çò que l'adoba. »

Verai labirint, aquel diccionari es compausat d’articles empeutats los uns dins los autres, en mai de las nombrosas notas e citas ont se trapa en realitat l'essencial de la reflexion. D’un cert biais, Baile, dins aquel diccionari, practic l’ipertèxte coma lo peritèxte es mai abondant que lo còrs del tèxte. Mejans una pensada en aparéncia erranta, l'ensenhament màger de Baile est que lo mond ne se redusís jamai a una vision manicquèa e supausa lo crosament permanent dels punts de vista e d'opinions contradictòrias.

Pierre Jurieu lo denóncia al consistòri coma impiu e, al Princi d’Aurenja, vengut rei d’Angletèrra, coma enemic de l’Estat e partisan secret de França. Mas mercé a la proteccion de Lord Shaftesbury, escapa aquel còp a las atacas dels persecutors. Los darrièr ans de Baile son consacrats a diferents escrichs, venent dins fòrça cases de criticas fachas sus son Dictcionri, que cerca lo rèste de sa vida a desvelopar. Morís de la tuberculòsi a Rotterdam lo 28 de decembre de 1706.

Baile es subretot conegut coma sceptic. Dins son Diccionari, l'agrada exumar las opinions mai paradoxalas e los fortificar d’arguments novèls, sens pasmens los prene al sieus compte. Pensa que l'objectivitat istorica es possible se se respècta los principis fondamentals de la critica istorica, mas qu'aquela objectivitat es pas la vertat e que l'error es sempre possibla: es causada per las prevencions, los prejutjats de l'educacion e las passions. Amb l’incredulitat que regna dins sos escrichs, es ja per son desir de la toleréncia un filosòf al sens del sègle XVIII e faguèt la dralha a Voltaire.

En 1906, una estatua en son onor foguèt erigida a Pàmias coma « reparacion d’un long oblit ».

Publicacions modificar

 
Una edicion condensada del Diccionari istoric e critica datada de 1780.
  • Pensada divèrsas escrichas a un doctor de Sorbona a l’occasion de la Comèta que pareguèt al mes de decembre de 1680 (1682).
  • Critica de l’istòria del calvinisme del Paire Maimbourg, 1683.
  • Çò qu'es la França tota catolica jol regne de Loís Lo Grand, 1685.
  • De la tolérance, 1686.
  • Comentàri filosofic sus aquelas paraulas de Jèsus Crist: « Contrenh los d’intrar », 1686.
  • Projècte e fragmens d’un diccionari critic, [lire en ligne]
  • Diccionari istoric e critica [lire en ligne].
    • 1a ed. en 1697, 2 volums in-folio, ed. de 1702, 3 volums in-folio, ed. Adrien-Jean-Quentin Beuchot, 16 volums in-8, 1820-1824) [4]
    • (éd.) Alexandre Laumonier , Dijon, Les Presses du réel, 2013, 296 p. ISBN 978-2-84066-420-8Error d'escript : lo modul « check isxn » existís pas.
  • Responsa a las questions d’un provincial, 6 volums, in-8, Rotterdam, 1704-1706 ;
  • Entretens de Maxim etde Temist, Rotterdam, Reiniers Leers, 1706.
  • Òbras divèrsas. L'Aia, Societé d'Éditeurs, 4 volumes in-folio. 1727.
  • Avís important als refugiats, [lire en ligne].
  • Correspondéncia de Baile, présentation en ligne

Notas e referéncia modificar

  1. voir Ulrich Ricken, « Le champ lexical Science-Littérature en français et en allemand » in Dix-huitième siècle, 1978, No. 10, p. 33 et sq
  2. Dans ses Lettres pastorales adressées aux fidèles de France qui gémissent sous la captivité de Babylone
  3. 3,0 et 3,1 Cité d'après J. Touchard, Histoire des idées politiques (Paris, 1971), I, p. 357, par Michel Baridon : « Lumières et Enlightenment.
  4. http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k504332.r=Bayle.langFR;

Vejatz tanben modificar

Bibliografia modificar

  • Vie de Bayle, par Pierre Des Maizeaux, 1732
  • Olivier Abel – Pierre-François Moreau (dir.), Pierre Bayle : la foi dans le doute, Genève-Paris : Labor et Fides, 1995.
  • Hubert Bost, Un « intellectuel » avant la lettre : le journaliste Pierre Bayle. L’actualité religieuse dans les Nouvelles de la République des Lettres (1684-1687), Amsterdam/Maarssen : APA/Holland University Press, 1994.
  • Hubert Bost – Philippe de Robert (éd.), Pierre Bayle, citoyen du monde. De l’enfant du Carla à l’auteur du Dictionnaire, Paris : Champion, 1999.
  • Hubert Bost, Pierre Bayle, Paris : Fayard, 2006.
  • Hubert Bost, Bayle historien, critique et moraliste, Turnhout : Brepols, 2006.
  • Hubert Bost & José Maia Neto (éd.), Bayle historien et critique de la philosophie. Kriterion, Revista da Faculdade de Filosofia da Universidade de Minas Gerais 120 (2009).
  • Hubert Bost & Antony McKenna (éd.), Les « Éclaircissements » de Pierre Bayle. Édition des « Éclaircissements » du Dictionnaire historique et critique et études, Paris : Champion, 2010.
  • Jean-Jacques Bouchardy, Pierre Bayle : La nature et la « nature des choses », Paris : Champion, 2001.
  • Stefano Brogi, Teologia senza verità : Bayle contro i « rationaux », Milano, 1998.
  • Wiep van Bunge – Hans Bots (éd.), Pierre Bayle (1647-1706), le « Philosophe de Rotterdam » : Philosophy, Religion and Reception, Leiden, 2008.
  • Bernard Cottret, « Tolérance ou liberté de conscience ? Épistémologie et politique à aube des Lumières », Études théologiques et religieuses 65/3 (1990), p. 333-350.
  • Isabelle Delpla – Philippe de Robert (éds.), La raison corrosive : Études sur la pensée critique de Pierre Bayle, Paris : Champion, 2003.
  • Paul Dibon (éd.), Pierre Bayle : Le philosophe de Rotterdam, Paris : Vrin, 1959.
  • Paul Hazard, La Crise de la conscience européenne, chapitre V "Pierre Bayle", p71-82 (en ligne).
  • Jean-Pierre Jossua, Pierre Bayle ou l’obsession du mal, Paris : Aubier-Montaigne, 1977.
  • John Kilcullen, Sincerity and Truth : Essays on Arnauld, Bayle, and Toleration, Oxford : Clarendon Press, 1998.
  • Élisabeth Labrousse
    • Pierre Bayle, t. I : Du Pays de Foix à la cité d’Érasme, La Haye : M. Nijhoff, 1963 (2e éd., Dordrecht : M. Nijhoff, 1985).
    • Pierre Bayle, t. II : Hétérodoxie et rigorisme, La Haye : M. Nijhoff, 1964 (2e éd., Paris : A. Michel, 1996).
    • Notes sur Bayle. Paris : Vrin, 1987.
    • Conscience et conviction : Études sur le XVIIe siècle, Paris-Oxford : Universitas-Voltaire Foundation, 1996.
  • John Christian Laursen, « The Necessity of Conscience and the Conscientious Persecutor : The Paradox of Liberty and Necessity in Bayle’s Theory of Toleration », dans Luisa Simonutti (dir.), Dal necessario al possible : determinismo e liberta nel pensiero anglo-olandese del XVII secolo, Milan, 2001, p. 211-228.
  • Thomas M. Lennon, Reading Bayle, Toronto : University of Toronto Press, 1999.
  • Alan Levine (éd.), Early Modern Skepticism and the Origins of Toleration, Oxford : Lexington Books, 1999.
  • H. H. M. Van Lieshout, The Making of Pierre Bayle’s Dictionnaire historique et critique, Amsterdam-Utrecht : APA, 2001.
  • Antony McKenna & Gianni Paganini (éd.), Pierre Bayle dans la République des lettres : philosophie, religion, critique, Paris : Champion, 2004.
  • (Édition) Michelle Magdelaine, Maria-Cristina Pitassi, Ruth Whelan, Antony McKenna, De l’Humanisme aux Lumières, Bayle et le protestantisme, Paris – Oxford, Universitas – Voltaire Foundation, 1996.
  • Gianluca Mori, Bayle philosophe, Paris : Champion, 2001.
  • Barbara de Negroni, Intolérances : Catholiques et protestants en France, 1560-1787, Paris : Hachette, 1996.
  • Gianni Paganini (éd.), The Return of Scepticism, Dordrecht – Boston – Londres : Kluwer Academic Publishers, 2003.
  • Gianni Paganini, Skepsis. Le débat des modernes sur le scepticisme. Montaigne, Le Vayer, Campanella, Hobbes, Descartes, Bayle, Paris, Vrin, 2008.
  • Richard H. Popkin, The History of Scepticism: from Savonarola to Bayle, Oxford, 2003.
  • Marcel Raymond, Pierre Bayle, Choix de textes et introduction par Marcel Raymond, 370 p., Chez Egloff, Collection : Le cri de la France, 1948.
  • Walter Rex, Essays on Pierre Bayle and Religious Controversy, La Haye : Nijhoff, 1965.
  • Philippe de Robert et al. (éd.), Le Rayonnement de Bayle, (SVEC 2010:06), Oxford : Voltaire Foundation, 2010.
  • Pierre Rétat, Le Dictionnaire de Bayle et la lutte philosophique au XVIIIe siècle, Paris : Les Belles Lettres, 1971.
  • Todd Ryan, Pierre Bayle's Cartesian Metaphysics : Rediscovering Early Modern Philosophy, Routledge, 2009.
  • Karl C. Sandberg, At the Crossroads of Faith and Reason. An Essay on Pierre Bayle, Tucson : University of Arizona Press, 1966.
  • M. A. Stewart (éd.), Studies in Seventeenth-Century European Philosophy, Oxford : Clarendon Press, 1997.
  • Nicola Stricker, Die maskierte Theologie von Pierre Bayle, Berlin – New York, 2003.
  • Yves-Charles Zarka – Franck Lessay – John Rogers (éd.), Les fondements philosophiques de la tolérance, 3 tomes, Paris, PUF, 2002.
  • Biographie et citations de Pierre Bayle
  • Stanford Encyclopedia of Philosophy: Pierre Bayle par Thomas Lennon
  • Dictionnaire de Bayle, ARTFL Project, University of Chicago

Ligams extèrnes modificar