Cantabre
Lo cantabre (autonim: cántabru), conegut tradicionalament coma montanhés[1] (Montaña es lo nom tradicional de la Cantàbria), constituís l'ensemble de varietats linguisticas romanas autoctònas parladas en Cantàbria, dins lo nòrd de l'Espanha, que se diferencian mai de castelhan estandard[1]. Es abitualament ligat al grop asturleonés.
| Cántabru | |
| Classament pel nombre de locutors | ?ena |
|---|---|
| Tipologia | SVO |
| Classificacion lingüistica | Lengas indoeuropèas
|
| Còdis lingüistics | |
| Glottolog | cant1245  |
| Mapa | |
 | |
| Dialectès del cantabre. | |
Presentacion modificar
Selon los critèris adoptats, se pòt inclure dins lo grop cantabre de parlars de las zonas termièras de Biscaia, Burgos e Paléncia. Lo dialectològ Francisco García González i inclutz tanben las varietats asturianas de Peñamellera Alta, Peñamellera Baja e de Ribadedeva[2].
Es directament eissit del latin vulgar introduch pels envasidors romans a l'escasença de la conquista de conquista de la peninsula Iberica. Coma l'estremenh, se pòt plaçar dins los parlars de transicion entre lo castelhan e lo diasistèma asturleonés (mirandés, asturian e leonés). Diferents factors coma lo substrat, l'adstrat (contacte amb lo basc e relacion estrecha amb los territòris castelhanofòns) e l'incorporacion precòça de la region a la corona de Castelha a la diferéncia d'autres elements del diasistèma, e tanben l'isolament geografic, an balhat al parlar cantabre de caractèrs unics al sen d'aquela entitat.
En 2000, èra parlat per gaireben 20 % de la populacion de Cantàbria, contra 85 % al començament del sègle XX, e es pro en retirada fàcia a l'espanhòl[1].
Caracteristicas modificar
Foneticas modificar
Lexicalas modificar
Annèxas modificar
Nòtas e referéncias modificar
Ligam extèrne modificar
- (es) Revilla niega la existencia del idioma cántabro, El diario montañés