Teodor Llorente

Teodor Llorente i Olivares (Valéncia lo 7 de genièr de 1836- 2 de julhet de 1911) èra un escrivan en lenga valenciana e castelhana. Es lo poèta mai important de la Renaissença valenciana. Foguèt tanben Majoral del Felibritge de 1876 a 1893.

Nascut dins una familha de juristas, seguiguèt los estudis de dret, filosofia e letras. Al començament, dels ans 1853 a 1857, escriguèt poesias en castelhan. Mas, avent legit "Lo Gayter del Llobregat" de l'escrivan catalan Rubio i Ors, comencèt de compausar de rimas en valencian. La visita que faguèt a Valéncia lo poèta e lingüista malhorquin Marià Aguiló acabèt de lo ganhar a la causa valencianista, fins al punt de venir la figura mai emblematica de la Renaissença de las tèrras valencianas. Al meteis temps èra jornalista en castelhan. En 1861 diriguèt lo periodic La Opinión, que se transformèt en Las Provincias en 1866, e ne foguèt lo director durant quaranta ans. Aqueste jornal sosteniá l'ideologia del Partit Conservador, del qual Llorente foguèt doas vegadas cap, deputat a l'Assemblada e senador.

Quand Marià Aguiló foguèt bibliotecari de l'Universitat de Valéncia, Llorente impulsèt e presidiguèt los Jòcs Florals en commemoracion del quatren centenari d’Ausiàs March, e ganhèt un prèmi amb Víctor Balaguer. En una autra edicion, ganhèt un accessit a la Flor Naturala pel seu poèma "vint-i-cinc anys". Llorente contribuèt amb Vicente W. Querol a l'instauracion dels Jòcs Florals en los quals obtinguèt lo títol de "Mestre en Gai Saber".

La sieuna actitud correspond a la de la borgesia conservadora, e, pus concretament, a la dels "ratpenatistes". A la seua estància en "Lo Rat Penat" tractà de traure importància a les institucions de la Renaishença de Malhòrca e Catalonha, ia que rebutjaven la literatura progressista, republicana e anticlerical, com, per exemple, la de Constantí Llombart.

A conseqüència de la politizacion dels Jòcs Florals, Llorente e los escriptors valencians no tingueren una gran presència, e se crearen los Jòcs Florals de Lo Rat Penat, però no eisherciren una gran influència sobre la festa homònima barcelonina, ia que se tancaren en la seua ideologia e per l'obertura al bilingüisme.

L'an 1906 participèt al I Congrès Internacional de la Lenga Catalana. En 1909 la ciutat de Valéncia rendèt un grand omenatge popular al poeta que havia encertat a cantar en la seua lenga autentica ab sincer e noble entusiasme les glòries passades e les belheses de la seua terra així com les gràcies senzilhes de la seua vida tradicional e familiar.

L'an 1891 foguèt elegit deputat al Congrès dels Deputats espanhòl, aconseguint la reeleccion en 1893. Perdé la seua acta de diputat lo 1986 mas en 1899 la tornà a recuperar, abandonant est càrrec en 1901.

Teodor Llorente morí a Valéncia l'an 1911. Fon filh seu Teodor Llorente Falcó.

Òbra

La seua òbra en valencian se reduix a "Llibret de versos" en 1844 , del qual se va publicar una segona edicion aumentada en 1909 ab pròleg de Menéndez Pelayo. Llorente, tot e que escrigué poc, aconseguí imposar un concepte restrictiu de la cultura e literatura valenciana, des del punt de vista dels gèneres, temes e procediments. Llorente recreà los costums de les classes humils (costumisme), però també va crear una poesia ab caracter més istoric ab un lenguatge més culte. Los verses més aconseguits se troben en poemes on fa descripcions idealisades de la belhesa dels pasatges valencians (païsatgisme sentimental).

Quant al tipus d'estròfa, sòlen predominar en la seua òbra los quartets, en especial la Cobla (estròfes decasillabes ab una estructura versal de 4+6, estructura tipica de la literatura medievala valenciana).

Lista de les seues principalas òbras segon la tematica:

Primer poema conegut: Amor del poeta.
Premi als Jocs Florals: La nova era, Vint-i-cinc anys.
Utilització del valencià vulgar amb finalitats humorístiques: Cartes de soldat, Arròs amb fesols i naps.
Dedicat a Jacint Verdaguer per la publicació de "Canigó": A mossèn Jacint Verdaguer.
Escenes de la vida quotidiana: La creu del poble, Plany de la teixidora, Missa d'Alba.
Expressió de l'emocion davant d'un paisatge i de l'horta valenciana: Vora el barranc dels Algadins, En la muntanya, Els teuladins.
Símbol de valencianitat: La barraca, una de les seues poesies més famoses.
Última etapa de Teodor Llorente, aborda l'absència o presència d'amor: Cançoneta amorosa, Viatge nupcial, Íntima.
Recopilacions de poesia: Llibret de versos, Nou llibret de versos (per a Lo Rat Penat).

Llorente foguèt tanben un bòn traductor al castelhan de Lord Byron, Goethe, Schiller, Ullhand, Heine, etc.

Fònts

Òbra: Història de la literatura catalana, de Martí de Riquer.
Gran Enciclopedia de la Región Valenciana.