En lingüistica, lo condicional es un mòde verbal que las frasas fasent referéncia a de situacions, fachs o accions ipoteticas o possiblas, e que dependon d'accions o de circonstàncias passadas.[1] Son usatge existís en dins unas lengas de las sosfamilhas romanicas, eslava e germànica de la familha indoeuropea. Pasmens, de gramaticians considèran que lo condicional es pas veraiament un mòde independent mas un temps verbal.

Estructura de las frasas condicionalasModificar

Las frasas condicionalas, coma per exemple, "Se ganhavan aquela partida, serián los campions", son de frasas compausadas. En gramatica, se nomena "protasi" la frasa que conten la condicion ("Se ganhavan"), e "apodòsi" aquesta que conten la consequéncia ("serián los campions"). Sintacticament, L’apodòsi es una frasa subordinada, totalament somesa a la principala, que determina son temps verbal.

Formacion del condicional dins las lengas romanicasModificar

De son evolucion del latin l’occitan, de l’adjoncion de l’infinitiu del vèrb de conjugar a l’imperfach de l’indicatiu del vèrb avèr (en latin, habēre) ja conjugat, redusit a sas desinéncias: per exemple, la forma "manjar" + aviá ven de "manjar hia", per arribar a sa forma contemporanèa "manjariá". Aiçò se compren a causa de son sens de pronostic del futur dempuèi lo passat.[2]

L'evolucion dins las autras lengas romanicas se fa del mèsme biais:

Lenga Exemple
Latin Cantāre habēbam
Castelhan cantaría
Portugués Cantariá
Francés je chanterais
Catalan Cantariá
Catalan Cantariá

Mai, en italian la forma se basada sul latin habuit, redusit en -ebbe, donant per exemple, "cantarebbe". En romanés s'emplega una forma compausada (analitica): aș cânta.

ReferénciaModificar

  1. Definicion a l'IEC.cat
  2. Article a l'Enciclopèdia Catalana

BibliografiaModificar

  • Aski, Janice M. 1996. Lightening the Teacher'S Load: Linguistic Analysis and Language Instruction. Italica 73(4): 473-492.
  • Benveniste, E. 1968. "Mutations of linguistic Categorias. En l'òbra de Y. Malkiel E W.P. Lehmann (ed.) Directions for historical linguistics, pp. 83–94. Austin and London: University of Tèxas Press.
  • Joseph, Brian D. 1983. The synchrony and diachrony of the Balkan infinitive: A study in general, areal, and historical linguistics. Cambridge: Cambridge University Press. (ISBN 0-521-27318-8).
  • Ramón García-Pelayo y Gross; Fernando García-Pelayo y Gross (1982). Larousse De la conjugación. Larousse. P. 15.