Dobrir lo menú principal

L'infinitiu es, amb los participis, una de la formas non conjuguada d'un vèrb; es definit tradicionalament coma un mòde. Lo tèrme ven del latin dels gramaticians modus infinitivus.

Per l’occitan coma per d'autras lengas, es la forma infinitiva del vèrb que figura dins los diccionaris (es pas le cas pel latin o lo grèc per exemple).

L'infinitiu existís pas dins totas las lengas. I a tanben de lengas, coma lo portugués, que l'infinitiu accèpta una forma conjugadas (veire Infra).

Somari

Infinitiu en occitanModificar

Los vèrbs occitan se classican en tres grops; la forma de l'infinitiu es le principal element permetent de determinar a quin grop apartenon un vèrb:

  • 1èr grop, l'infinitiu s’acaba per -ar (Exemples: aimar, cantar ; excepcion : anar) ;
  • 2d grop, l'infinitiu s’acaba per -ir (Exemples: bastir, sentir ) ;
  • 3n grop, totes los autres.

L'infinitiu s'utiliza subretot coma nom verbal (Exemples: lo beure e lo manjar) e coma vèrb de proposicion infinitiva.

Infinitiu en anglés e dins las lengas escandinavasModificar

En anglés, e dins las lengas escandinavas, l'infinitiu complet (« full infinitive » en anglés, per oposicion a « bare infinitive ») se presenta precedit d'una particula especifica: to en anglés (to be, to have, to go = èsser, aver, anar), å en norvegian (å gå = anar).

Infinitiu en grèc ancianModificar

En grec ancian, la terminason de l'infiniti es -ειν / -ein per la forma tematica activa, -μεν / -men, -ναι / -nai o -μεναι / -menai per l'atematic actiu, -θαι / -thai (-σθαι / -sthai se precedit d'una vocala) pel mediopassifu.

En grèc ancian l'infinitiu a un resson d'optatifu o de subjonctiu Qu’es utilizat per exprimir una volontat (o accion de far), una opinion personala o aparéncia observabla, en complement del vèrb o en complement circonstancial, qu’en occitan se donariá amb « per + infinitiu », « de + infinitiu » o la subordinacion en subjonctiu. Çò que destria l'infinitiu grèc del latin (e de las romanas), es que deriva del nominatiu-accusatiu e utilizat Coma nom verbal. Son emplec es sovent mai pròche del gerondiu latin datiu e ablatiu.

Infiniti en esperantoModificar

En esperanto, l'infiniu verbal se marca en apondent -i a la raiç de basa. Tot tèrme es gramaticalament susceptible de donar un o mai vèrbs (del moment que lo verb potencial es pas necessàriament en usatge).

Exemple : granda = grand ; grandi = èsser grand ; grandiĝi = grandir.

En esperanto, l'infinitiu es utilizat coma nom verbal e vèrb de proposicion infinitiva.

Infinitiu personal en portuguésModificar

Aqueste temps es una particularitat de la lenga portuguesa[1]. Es un infinitiu conjugat a diferentas personas. Se trapa après unas preposicions, coma: para, por (per), antes de (abans), e de locucions impersonals coma: é preciso que (cal). Son emplec es obligatòri quand lo subjècte de l'infinitiu es diferent del subjècte del vèrb principal: fa alara la frasa mai clara.

Exemples :

  • O director pediu aos empregados para chegarem cedo (Lo director demandèt als emplegats d'arribar (eles) d’ora)
  • É preciso mandarmos hoje o pagamento (Cal enviar (nosautres) uèi lo pagament)

Vejatz tanbenModificar

Nòtas ereferénciasModificar

  1. Le portugais pour tous en 40 leçons, Presses Pocket coll.