Passeig de Gràcia

Lo passeig de Gràcia es una de las avengudas principalas de Barcelona e tanben una dels airals comercials e de negòcis mai importants, la mai importanta veirina de las òbras de l'arquitectura modernista de la vila, coma las òbras de Gaudí e Domènech i Montaner, declaradas Patrimòni Mondial de l'Umanitat. Es situat a la drecha de l'Eixample, e dins una posicion fòrça centrala, e jonh la plaça de Catalonha al sud amb la carrièra Granda de Gràcia al nòrd.

Lo passeig al començament del sègle XX, dempuèi lo *Portal de l'Àngel*.

Es desservit per las estacions de mètro, Passeig de Gràcia (linhas 2, 3 e 4) e Diagonal (linhas 3 e 5) e tanben una estacion de l'ADIF (Passeig de Gràcia) e divèrsas arrestadas d'autobusses.

Istòria

Cantonada del passeig de Gràcia amb la carrièra de la Diputació, amb l'edifici de La Unión y el Fénix e un dels bancs de trencadís blanc amb lumenari.

L'ancian camin de Jesús, de tipe quasi rural, costejat d'òrts en banda, èra la via principala per anar cap a la vila de Gràcia (municipi independent fins a 1897) fins a Barcelona, per ont se dintrava pel portal de l'Àngel. Lo primièr projècte d'urbanizacion, imagenat per la municipalitat liberala de la vila, data de 1821 e foguèt l'òbra de Ramon Plana, qu'arrestèt son trabalh pauc aprèp amor d'una seria d'epidemiás que tocavan Barcelona a l'epòca. Amb la casuda del govèrn liberal a son torn venguèt l'absolutista en 1824, lo projècte tornèt èsser pres pel capitani general de Catalonha Francisco Bernaldo de Quirós, marqués de Campo Sagrado. Lo passeig novèl, inaugurat en 1827, èra de 42 mètres de larg e venguèt lo luòc favorit ont l'aristocracia mostrava sas abilitats dins l'art de montar a caval e sos carris de luxes pendent lo sègle XIX. A aquesta epòca lo passeig venguèt un dels luòcs recreatius mai coneguts de la vila, amb cafès, restaurants, salas de balètis, atraccions e teatres d'estiu, coma el Jardí de les Delícies, los teatres dels Camps Elisis, Tívoli, Jardí d'Euterpe, Prado Catalán, Teatre de la Sarsuela, Teatre Varietats, Jardí Espanyol, Teatre Novedades, Teatre del Bon Retir, etc..^[1] Acabèt per èsser esclairat al gas en 1853.^[2]

Aquesta avenguda deuriá venir un axe determinant dins lo procèssus d'instauracion del projècte de l'Eixample de Cerdà e, entre los ans 1860-1890, a l'entorn del passeig se faguèt un nuclèu residencial de bassa densitat bastit en granda partida per d'ostals de familha. Pauc a pauc tot aquel sector de la vila aqueriguèt un ròtle comercial qu'atraguèt la borgesiá e que provoquèt la substitucion dels ostals isolats amb jardin per d'edificis a estatges.

Placa commemorativa de la preséncia del sèti del Govèrn Basc al numèro 60 del passeig de Gràcia

Entre 1900 e 1914 lo passeig de Gràcia consolidèt sa plaça de principal centre residencial borgés amb l'apòrt creatiu dels arquitèctes modernistas (Antoni Gaudí, Pere Falqués, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner, Enric Sagnier, Josep Vilaseca, etc.), que valorizèron las construccions existentas ne fasent d'ostals novèls amb formas singularas, coma la Casa Milà (la Pedrera), la Casa Batlló o la Casa Amatller. En 1906 l'arquitècte Pere Falqués i Urpí dessenhèt los famoses bancs lumenièr de trencadís plaçats lo long del passeig, e en 1909 s'apondèt sièis lumenièrs mai a la crosada amb la Diagonal (aqueles sièis lumenièrs foguèron retirats en febrièr de 1957 perque empachavan lo trafec e son ara sus l'avenguda de Gaudí).

Lo numèro 60 èra lo sèti del Govèrn Basc pendent la Guèrra Civila.

En 1974 se bastiguèt un garatge sosterranh tot lo long del passeig e se modifiquèt l'agençament, fasent los trepadors pus largs redusent aqueles del costat que venguèron alara en luòc per garrar, ont los bancs lumenièrs demòran isolats del passatge. A la vegada, se bastiguèt a las cantonadas de bancs jardinièrs circulars de trencadís, imitant los bancs lumenièrs, e se pavimentèt los trepadors de malons exagonals inspirats per aqueles que Gaudí faguèt per las coissinas de la Pedrera. Aqueles malons foguèron recentament cambiats per d'autres mai pichons que reproduson pus fidelament los dessenhs originals.

La Casa Milà de Gaudí, mai coneguda coma "la Pedrera". A costat, la Casa Codina, d'Antoni Rovira i Rabassa
La Casa Marfà, a la cantonada amb la carrièra de Valéncia
La Casa Amatller de Puig i Cadafalch e la Casa Batlló de Gaudí

Referéncias

↑ Barcelona Burgesa, pàg. 15
↑ Eixample, 150 anys, pàg. 67

Vegatz tanben

Bibliografia

(ca)Permanyer, Lluís, L'Eixample, 150 anys d'Història, ed: Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona., 2008, ISBN 978-84-9850-131-5
(ca) Permanyer, Lluís, L'esplendor de la Barcelona Burgesa, ed: Angle editorial, 2008, ISBN 978-84-96970-70-0

Ligams extèrnes

Suls autres projèctes Wikimèdia :

Passeig de Gràcia, sus Wikimedia Commons

[1] Barcelona Burgesa, pàg. 15

[2] Eixample, 150 anys, pàg. 67

[1]

[2]