La selenografia es l’estudi de la superfícia e del relèu de la Luna. Lo mot ven del nom de la divesa grèga Selenèa, personificant la Luna, e del sufixe -grafia (del mot grèc significant escritura). Istoricament, l’ocupacion màger dels selenografistas èra de cartograficar la fàcia visibla de la Luna e de nomenar las « mars » (maria), cratèris, monts, etc. Aqueste pretzfach foguèt acabada e facha obsolèta per l’arribada d’imatges satellits de nauta resolucion de las fàcias visiblas e amagadas de la Luna, foguèt dempuèi lo començament de l’èra espaciala, aal començament de las annadas 1950 (exemple: sonda Clementina). Uèi, la selnografia es considerada coma unas sosdisciplina de la selenologia o « sciéncia de la Luna ».

Mapa topografica de la NASA: fàcia visibla (esquèrra) e fàcia amagada (drecha) de la Luna

Istòria modificar

 
Mapa de la fàcia visibla de la Luna per Johannes Hevelius (1647), i son represetadas las libracion del satellit permetent de cartograficar mai de 50 % de la superfícia lunara dempuèi la Tèrra

L'idèa de la Luna es pas complèment lisa se trapa a partir 450 AbC, quand Democrita cresiá qu'i aviá « de nauts monts e val prigonds » sus la Luna. Mas es pas qu’a la fin del sègle XV que comencèt l’estudi seriosa de la selenografia puèi al començament del XVII que los dessenhs venguèron mai precises amb l’invension de la luneta astronomica.

Vèrs 1603, William Gilbert faguèt lo primièr dessenh de la luna basat sus d’observacions fach a l’uèlh nud, nomenant las massas escuras regio e continens[1]. En 1609, Thomas Harriot realizaèt lo primièr dessenh de la luna vist dins una lunata que drossís sièis còps puèi dètz còps en 1610, çò que li permet d'observar fòrça cratèris[2]. D'autres dessenhs seguèron (lo Sidereus Nuncius de Galileo Galilei en 1610, lo Disputatio physica de phænomenis in orbe lunae en 1612, lo Selenographia de Johannes Hevelius en 1647, le Almagestum Novum de Grimaldi e Riccioli en 1651)[3], e après l'aparicion de la luneta acromatica inventada per John Dollond en 1659 e los perfeccionaments del telescòpi, de dessenhs novèls foguèron realizats, que la precison venguèt melhora amb la melhoracion dels optics. Al començament de las annadas 1700, las libracions de la Luna foguèron mesuradas, mostrant mai de 50 % de la superfícia de la Luna èran de fach visibles. En 1750, Johann Meyer produguèt lo primièr ensemble fisable de coordonadas lunaras, permeten als astronòmas de localizar los objèctes sus la superfícia de la Luna. La mapa gravada de Tobias Mayer, publiquèt en 1775, demora mai precisa fins en 1824[4].

La cartografia sistematica de la Luna comencèt en 1779 quand Johann Schröter debutèt sas observacions meninosas de las caracteristicas de la Luna. En 1834, la primièra granda mapa de la Luna, sus quatres fulhets, foguèt pulicada per Johann Heinrich von Mädler, que contunhèt son trabalh en publicant un libre, La Selenografia universala. Totas las meuras èran realizadas per observacion dirècta fins a qu’en 1840 John William Draper, utilizant un miralh de cinc 5 poces, obtenga un daguerreotipe de la Luna, introdusent atal la fotografia dins lo mond de l’astronomia. Los primèrs imatge èran de qualitat mediòcra , maa tot coma lo telescòpi dos sègles abans, lor qualitat vendrà melhora aviadament. En 1890, l'astrofotografia, e subretot la fotografia lunara venguèt una branca reconeguda de la recerca astronomica.

Al sègle XX de novèlas avaidas de l’estudi de la Luna. En 1959, la mission sovietica Luna 3 envièt la primièras fotografias de la fàcia amagada de la Luna, fasent aparéisser al nòstre mond pel primièr còp aquesta partida fins alara desconeguda del nòstre satellit. Entre 1961 e 1965, los EUA envièron las missions Ranger, que de moduls avián entre autre per objectiu de prene de fotografias just al moment de los espotiment sul sol lunar. En 1966 e 1967, los Lunar Orbiters fotografiquèron la Luna dempuèi sos orbitass, e de 1966 a 1968 los Surveyors foguèron enviats, per se pausar suls sol lunar e i prene de fotografias. Los robots Lunokhod 1 (1970) e Lunokhod 2 (1973) del programa sovietic Lunokhod se desplacèron a la superfícia de la luna sus près de 50 km, donant d’imatges detalhats d’aquesta superfícia. En 1994, la nau espacialaClementine es a l’origina de la primièra mapa farireben complèta de la topografia de la Luna; fasent tanben d’imatges multiespectralas. Totas aquestas missions envièron de fotografia de resolucion sempre melhora.

Cartografia e toponimia de la Luna modificar

Los primièrs assags serioses per nomenar las caracteristicas de la Luna vist mejans un telescòpi los faguèron Michel van Langren en 1645. La mapa que dessenha es considerada coma la primièra mapa de la Luna: ne mòstra los diferents cratèris, mars, cadenas de monts e sucs. Donèt a fòrça d’aquestas caracteristicas un nom avent un resson catolic: noms de reis e reinas catolicas de l’epòca per de caps e bauces. Donèt a las mars e oceans de noms latins. E, donèt als cratèris minors de noms d’astronòmas, de matematicians e autres savents celèbres passats o de la contemporanitat.

En 1647, Johannes Hevelius publiquèt una òbra titulada Selenographia, que foguèt lo primièr atlas lunar. Hevelius ignora la nomenclatura de Van Langren, e adoptèt de noms de caracteristicas de la Tèrra. Aquestas darrièras èran cartograficadas de biais correspondent a lor posicions sus Tèrra, subreot en relacion amb lo mons ancian tal coma lo coneissián las civilisacions romana e grèga antican. L'òbra d’Hevelius aguèt una granda influéncia suls astronòmas europèus d’aquestas epòca, e la Selenographia foguèt l'òbra de referéncia pendent un sègle.

Lo sistèma modèrne de la nomenclatura lunara foguèt concebut per Giovanni Riccioli, un prèire e savent jesuista vivent al nòrd d’Itàlia. Son escrich Almagestum Novum foguèt publicat en 1651 coma defensa de la istas catolicas pendent la contrareforma. Argumentava subretot contra las vistas de Galileo, de Kepler e de Copernic en favor d'un modèl elocentric de l'univèrs, amb d’orbitas planetàrias ellipticas. Almagestum Novum conten de referéncias sus los coneissenças scientificas de l’epòca, e foguèt utilizat largament pels professors jesuistas. Mas los sol aspècte significatiu de l’òbra de seguir ara es lo sistèma de nom enclatura lunara de Riccioli.

Las illustracions de la Luna, dins l'Almagestum Novum, foguèron dessenhadas per un autre professor jesuista Francesco Grimaldi. La nomenclatura èra basada sus la subdivision de la superfícia lunara visibla en octants, numerotats en chifre romans de I a VIII. L'octant I formava la seccion nord oèst, e la numerotacion contunhava dins los sens de la agulhas del relòtge, alinhadas suls punts cardinals. Atal, per exemple, l'octant VI èra al sud, e inclusissiá los cratèris Clavius e Tycho.

Per donar los noms, Riccioli aguèt un apròche doble, un pels grands trachs de la tèrras e de las mars, l'autre pels cratèris. Per la tèrras e las mars, utiliza, e, latin, los noms de diferents efièchs e Luna amb lo temps, fasent mai que cada nom ja son contraste (coma la mar de la crisis pròche de la mar de la tranquillitat):

  • Per las mars lunaras, i aviá las mars de las Crisis (Mare Crisium), de la Serenitat (Mare Serenitatis), de la Fertilitat (Mare Fecunditatis); i aviá tanben las mars de la Pluèja (Mare Imbrium), dels Nívol (Mare Nubium) o del Freg (Mare Frigoris).
  • pels airals continentals entre las mars, Riccoli utilizèt de noms comparables mas opausats a aquestes donats a aquestes donats a las mars. Atal, i aviá las tèrras de l’Esterilitat (Terra Sterilitatis), de la Calor (Terra Caloris), e de la Vida (Terra Vitae). Aquestes darrièrs son pas pus utilizats uèi.

Fòrças cratèris foguèron nomenats segon de grops ligats a l'octant ont se trapan. Dins los octants I, II e III, i a subretot de noms de la Grècia antica, coma Platon, Atlas o Arquimèdes. Dins los octants situits a la mitat (IV, V et VI), Son de noms d'ancians Emperaire roman, coma Juli Cesar o Tacit. Los cratèris situits dins los octants de la partida inferiora de la mapa pòrtan de noms de savents, d'escrivans e de filosòfs de l'Euròpa medievala e de l'Arabia, amb 11 % de jesuistas, òrdre religioses que fa partiit Riccioli[5].

Las partidas exterioras dels octants V, VI, VII, e la totalitat de l'octant VIII foguèron vodats a de contemporanèus de Riccioli. De caracteristicas de l'octant VIII foguèron tanben nomenadas en onor de Copernic, de Kepler e de Galileo - aqueste "bandimment" d’aquestes alunhats dels "anciens" èra una mòstra politica de la Glèisa catolica. De cratèris, a l’entours de la Mare Nectaris, recebèron lo nom de sants de la Gleisa catolica, seguent atal la tradicion de Van Langren. Los sants causits, pasmens, avián totes un ligam amb l’astronomia. Las mapas en seguida levèron lo "St" del nom d’aquestes crateris.

 
Exemples de mapas lunaras venent dels Selenetopographische Fragmente de Johann Schröter.

Lo sistèma de nomenclatura de Riccioli foguèt plan largament adoptat après la publicacion de son Almagestum Novum, e dos terces d’aquestes noms[5] son encora utilizats de biais corrent fina a uèi. Lo sistèma èra global d’el vejaire especific, e foguèt considerat coma poetic e elegant: agradèt fòrça als pensaires de l’epòca. Podavan èsser aisidament espandit, de noms novèls foguèron aponduts seguent lo mèsme metòde. Ven donc a remplaçar las nomenclaturas de Van Langren et d'Hevelius.

Enseguida, d’astronòmas e de cartografs de la Luna enriquiguèron la nomenclatura en nomenant de novèlas caracteristicas. D’entre aquestes contributors se destaca Johann Hieronymus Schröter: publiquèt en 1791 Selenotopografische Fragmente, una mapa plan detalhada de la Luna ont nomena Mons Pico e Montes Alpes. L'adopcion per Schröter de la nomenclatura de Riccioli, ja sovent utilizat, nr faguèt de facto lo sistèma estandard de nomenclatura lunara, Schröter apondèt de letras grègas e de chifres roman a un nom d'una formacion importanta per designar los pichons relèus que li son associats (craterilons, suc e puèjes). D'autres contributors, Wilhelm Beer e Johann Heinrich Mädler publiquèron Mappa Selenographica totam Lunae hemisphaeram visibilem complectens en 1837, amb de 7 000 cratèris amb una luneta de 100 mm d'obertura e apondent 140 noms novèls a la nomenclatura existanta (Montes Apenninus, Montes Carpatus, Sinus Medii, cratèri Messier (en), Mare Humboldtianum).

Aqueste sistèma de nomenclatura de Riccioli foguèt designat coma estandard de la nomenclatura lunar per un vòte de l'Union astronomica internacionala (IAU) en 1935 mercé a Mary Adela Blagg e Karl Müller (en), donant formalament un nom a 600 caracteristicas de la Luna. Lo sistèma foguèt espandit e mes a jorn dins las annadas 1960, las novèlas designations essent limitadas als noms de scientifics mòrts. Après la fotografia de la fàcia amagada de la Luna per de sondas sovieticas (en 1959 la primièra sonda Luna 3 permèt d'identificar 400 novèlas formacions sus la fàcia amagada de la luna, coma Mari Moscoviense, Tsiolkovskiy), nombre de las caracteristicas novelament descobèrtas sus la Luna foguèron nomenadas amb de noms de scientifics e engenhaires sovietics. Enseguida, totes los noms foguèron donats per l'IAU, amb unes noms atribuits a des personalitats viventas, coma los astronautas del programa Apollo[6].

Cratèris satellits modificar

Un cratèri satellit est un pichon cratèri situat pròche d'un cratèri principal. Le primièr sistèmade nomenclatura per l’identificacion dels cratèris satellits foguèt establit per premier système de nomenclature per Johann Mädler. Dins aqueste sistèma, Los cratèris a l’entorn d’un principal èran identificat mejans una letra. Aquestes cratèris annèxes èran mai sovent mai pichons que lo principal, mas i a d’exepcions. Las letras atribuidas als cratèris satellits anavan de A a Z, levat la I (la granda majoritat dels cratèris an de noms masculins, les cratèris principals èran nomenats cratèris « patronimics »).

Amb los ans, d’observators de la Luna donèron un nom novèl a fòrça cratèris satellits. Lo procediment d'atribucion dels noms foguèt pres en carga per l'IAU en 1919 e foguèt adoptada la convencion de l'utilizacion de letras majusculas per identificar los cratèris le vals satellits.

Mapas istoricas de la Luna modificar

La lista seguenta presenta los atlas e mapas màger de la Luna, per òrdre cronologic de publicacion.

 
Mapa de la Luna de l’Andrees Allgemeiner Handatlas (en) (1881), par Richa(en)
  • Michel van Langren, mapa gravada, 1645.
  • Johannes Hevelius, Selenographia, 1647.
  • Giovanni Riccioli e Francesco Grimaldi, Almagestum Novum, 1651.
  • Giovanni Domenico Cassini, mapa gravada, 1679 (edicion novèla en 1787).
  • Tobias Mayer, mapa gravada, 1749, publicada en 1775.
  • Johann Hieronymus Schröter, Selenotopografische Fragmente, 1èr volum 1791, 2d volum 1802.
  • John Russell, imatges gravats, 1805.
  • Wilhelm Lohrmann, Topographie der sichtbaren Mondoberflaeche, Leipzig, 1824.
  • Wilhelm Beer e Johann Heinrich Mädler, Mappa Selenographica totam Lunae hemisphaeram visibilem complectens, Berlin, 1834-36.
  • Edmund Neison, The Moon, Londres, 1876.
  • Julius Schmidt, Charte der Gebirge des Mondes, Berlin, 1878.
  • Thomas Gwyn Elger, The Moon, Londres, 1895.
  • Johann Krieger, Mond-Atlas, 1898. Dos volums suplementàris publicats en 1912, après la mòrt de Krieger, per l'Acadèmia de las Sciéncias de Viana.
  • Walter Goodacre (en), Map of the Moon, Londres, 1910.
  • Mary Adela Blagg e Karl Müller (en), Named Lunar Formations, 2 volumes, Londres, 1935.
  • Philipp Fauth, Unser Mond, Brême, 1936.
  • Hugh P. Wilkins, 300-inch Moon map, 1951.
  • Gerard Kuiper et al, Photographic Lunar Atlas, Chicago, 1960.
  • Ewen A. Whitaker et al., Rectified Lunar Atlas, Tucson, 1963.
  • Hermann Fauth e Philipp Fauth (de postum), Mondatlas, 1964.
  • Gerard Kuiper et al., System of Lunar Craters, 1966.
  • Yu I. Efremov et al., Atlas Obratnoi Storony Luny, Moscóu, 1967–1975.
  • NASA, Lunar Topographic Orthophotomaps, 1978.
  • Antonín Rükl (en), Atlas of the Moon, 2004.

Nòtas e referéncias modificar

  1. (en)Only known pre-telescopic drawing of the Moon
  2. (en)Thomas Harriot's Moon Drawings
  3. O. van de Vyver, « Original Sources of Some Early Lunar Maps », Journal for the History of Astronomy, vol. 2,‎ , p. 86
  4. Mapa de Mayer
  5. 5,0 et 5,1
  6. Philippe Henarejos, op. cité, p. 21.

Vejatz tanben modificar

Articles connèxes modificar

Ligams extèrnes modificar