Dins la lirica occitana medievala, l'auba o alba (en occitan ancian: alba, [ˈalba]) es un genre trobadorenc que canta la separacion de dos aimadors quand arriba justament l'auba.

Segon Martí de Riquer, se conservan nòu albas dins la poesia trobadorenca.[1] La contrapartida de l'auba es la serena.

« Quan lo rosinhols escria ab sa part la nueg el dia,
yeu suy ab ma bell'amia jos la flor, tro la gaita de la tor escria:
"Drutz, al levar! Qu'ieu vey l'alba e·l jorn clar.
Quand lo rossinhòl escriá (canta) e la nuèit succedís lo dia,
ieu sòi amb ma bèla amica jos la flor, fins que la gaita de la torre escriá:
"Aimadors, al levar! Qu'ieu vesi l'auba e lo jorn clar.
»
— Autor anonim

Articles connèxes

modificar

Bibliografia

modificar
  1. Riquer, Martí. Los trovadores. Historia literaria y textos. vol. 1. Barcelona: Ariel, 1983, p. 61–63.