Vladimir Jankélévitch

Vladimir Jankélévitch
Profession: filosòf
País: Bandièra de França França
Data de naissença: 31 d'agost de 1903
Luòc de naissença: Borges, Char
Data de decès: 6 de junh de 1985
Luòc de decès: París, Illa de França

Vladimir Jankélévitch es un filosòf e musicològ francés, nascut a Borges lo 31 d'agost de 1903 e mòrt a París lo 6 de junh de 1985.

Biografia modificar

Vladimir Jankélévitch nasquèt dins una familha d'intellectuals jusieus russes qu'aviá fugit los pogròms antisemitas dins lor país. Son paire mètge, Samuel, foguèt un dels premièrs de traduire Sigmund Freud en francés; tanben tradusiguèt d'òbras d'Hegel e Schelling e publiquèt d'articles dins las revistas de filosofia.

Vladimir Jankélévitch intrèt en 1922 a l'École normale supérieure ont estudièt la filosofia; i aguèt per mèstre Léon Brunschvicg (1869-1944). En 1923, encontrèt Henri Bergson amb qui mantenguèt una correspondéncia.

Foguèt lo primièr a l’agregacion en 1926, e s'anèt a l'Institut francés de Praga l'an seguent. Ensenhèt fins a 1932 e escriguèt una tèsi sur Schelling. De retorn en França, ensenhèt dins de licèus de Can e de Lion abans d'integrar l'universitat de Tolosa en 1936 e de Lilla en 1938.

A mes de genièr de 1940, intrèt dins la clandestinitat a Tolosa ont passèt los ans de guèrra (jos mai d'una identitat coma André Dumez). Foguèt revocat lo 18 de julhet de 1940 per aver pas la nationalitat francesa « a títol originari », puèi destituit un segond còp per causa de l' « estatut dels josieus » en decembre de 1940.

S'engatgèt dins la Resisténcia e diguèt: « Los nazis d'òmes sonque per asard ». Sa sòrre Ida (1898-1982) se maridèt amb lo poèta Joan Casso. Pendent l'Occupacion, Vladimir Jankélévitch capitèt a far venir tota sa familha a Tolosa, ont Joan Casso èra vengut comissari de la Republica en junh de 1944. Recebèt l'ajuda del rector de l'Institut catolic de Tolosa, Monsenhor Bruno de Solages, e tanben dels francmaçons, coma ala familha d'Enric Cailhavet. Ditz, contra Sartre, que là èra lo moment verai de s'engatjar, e qu'alara, far de morala, èra pas d'escriure un Cahier pour une morale o un Traité des vertus (coma o farà mai tard), mas de distribuir des tracts per las carrièras riscant sa vida. Per el, la morala consistís a s'engatjar, «non pas a realizar una virada de conferéncia pendent que s'engatja a s'engatjar».

Tornèt, en octobre de 1947, coma professor a la Facultat de Lilla. De 1951 a 1979, foguèt titulari de la cadièra de filosofia morala a la Sorbona. Venguèt doctor honoris causa de l'Universitat liura de Bruxèlas en 1965. A la Sorbonne, en mai de 1968, esposèt « còs e alma l'insurreccion estudianta »[1].

En 1979, als Estats generals de la filosofia que se debanèron a la Sorbona, fòrça contribuiguèt, amb Jacques Derrida, a salvar l'ensenhament de la filosofia en classa de terminala en França[2]. Sa segonda esposa, Lucienne Lanusse lnascuda lo 28 de decembre de 1911, moriguèt lo 13 de novembre de 2007 a París. Es enterrat al Nòu Cimentèri de Châtenay-Malabry.

Sa pensada modificar

Professor a la Sorbona pendent près de trente ans, Vladimir Jankélévitch marquèt de generacions d’estudiants per sa leiçons de morala e de metafisica mas tanben per sa personnalitat.

Sos obratge màger son Le Traité des vertus, Le je-ne-sais-quoi et le presque-rien, o La Mort. Tanben portèt un agach novèl sus la musica dels sègles XIX e XX. Dins L'imprescriptible, compausat de dos tèxtes («Dans l'honneur et la dignité», 1948, e «Pardonner ?», 1971), Vladimir Jankélévitch torna sus un article qu'aviá fach pareisser en 1965 dins lo n° 103 de la Revue Administrative[3]. Aquel obratge contribuiguèt a definir la nocion d'imprescriptibilitat dels crimes contra l'umanitat, al moment ont los crimes dels nazis èran a èsser cobèrts prr la prescripcion[4].

Filosòf engatjat, foguèt de totes los combats de son sègle (Resisténcia, memòria de l’indicible; engatjament per la defensa de la filosofia pendent los Estats generals de la filosofia en 1979[5]. Es chafrat « lo caminaire infatigable de l'esquèrra »[6] a cause de sa participacion a fòrça manifestacions, jonhant filosofia e istòria viscuda. La pensada morala de Vladimir Jankélévitch mena a una vida viscuda segon l’òrdre del còr qu'aquel darrièr, e sonque el, constituís l'estructura veraia d’acte de sa filosofia. Son combat èra de far reconéisser la preeminéncia absoluda de la morala sus tota autra insténcia.

Son òbra es centrada a l'entorn de tres axes de pensada:

La metafisica del « sabi pas qué » e del « gaireben pas res » modificar

Vladimir Jankélévitch es, seguent Bergson, lo filosòf del devenir, que vòl susprene « sul fach », « èsser a » venir, en flagrant delicte, en equilibri sus la prima punta de l'instant[7]! Que parle de la mòrt, de la libertat, de l'intencion, de l'intuicion, de l'acte, e fin finala de l'amor, ensag d'encerclar l'instant al mai près e dempuèi ambedos costats (avant, dins lo « pas encara », e après, dins lo « jamai mai », que son pas simetrics), sempre tornant dire qu'es impossible.

E foguèt designar pels quita Bergson, amb Jean Guitton, coma l'eritièr de sa pensada[8].

Dins la continuitat de l'interval que mena a aquel instant, tot es possible e l'èsser « se fa redond » sus aquel capital en esperança, sus aquela potentialitat: es de segur question de libertat, d'intuicion, de creacion, d'amor, mas de luènh e a la tresena persona (subretot dins lo cas de la mòrt). Après, dins l'autosatisfaccion del fach complit, l'èsser se torna formar a l'entorn de son egoïstat, de sos sovenirs tintats de complasença e de nostalgia: de mòrt, de libertat, d'amor, ise'n tracta pas mai. Mas demora d'aquel instant brevissime, d'aquel « gaireben pas res » ont l'èsser mermèt fins a èsser gaireben pas pus res per amar, un « sabi pas que » que landa dins l'atmosfèra, coma un embelinament, e pas res pus serà pas mai coma avant[9].

Es lo felibre de la transcendéncia quotidiana, lo filosòf mistic, que ditz prene l'expression « sabi pas qué » del quita sant Joan de la Crotz que cita endacòm mai fòrça sens ne partejar la fe, aquel salt dins lo desconegut. Lo sol salt que'n faguèt l'experiéncia es aquel de l'instant quin que siá, aquel de l'amor o, per exemple, aquel de la tentacion: descriu, coma sol o pòt far quin que siá l'experimentèt, lo pescador encara en equilibri, aviat cap avant e rtengut cap arrièr, « èsser a » cabussar.

Sa concepcion de la libertat es pas estatica, calada dins un estat de consciéncia mas dinamiqca e progression de contunh cap a un al delà de consciéncia totjorn de conquerir: "la libertat es de demorar fidèl a sa quita presa de consciéncia, aquela es pas un expausant, ni un criptograma, mai un dinamisme e una mobilitat"[10].

La morala de l'intencion benfasenta modificar

Un dels paradòxes de la morala es atal: lo dever moral es infinit e certan, sabi que devi far, e de biais absolut, mas, per venir efectiu, deu passar per de mejans limitats e ipotetics e ambigús, sai pas que ni cossí far: « Entre la finitud d'un poder limitat per la mòrt e l'infinitat del dever moral o de l'amor, la contradiccion paradoxala se dobrís fins al paroxisme de l'absurd e de l'intenable. » (Le paradoxe de la morale ch. 2, par. 4). Un autre biais d'aprochar aquel paradòxe es d'aprochar la morala de l'amor que n'es lo motor secret: tot lo problème de l'agent moral coma de l'amant es de « far caber lo maxim d'amor dins lo minim d'èsser » (Le paradoxe de la Morale ch. 3, par. 14).

Un autre paradòxe de la Morala ten al fach que l'intencion se cal traduire en acte, es a dire prene los mejans plan limitats de sa fin infinida, e, pièger, « se depausar » en actes pausats: aquela traduccion es de segur una traïson, que deu acceptar las mediacions, los compromeses e las compromissions… s'es vertadierament seriosa. Deu fin finala acceptar que sas òbras se destacan e, a vegadas, se n'alunhar. Aqui tocam un punt essencial de la pensada de Jankélévitch qu'es « una paradoxologia de l'organ-obstacle » (concèpte empruntat a Bergson) : « sufís pas de dire que la volontat morala es relegada dins una zona intermediària: la volontat pòt çò que pòt malgrat l'obstacle e de per aquí mercé a el. » (Le paradoxe de la morale ch. 3, par. 4).

L'estetica de l'inefable modificar

Passionat per la musica (per exemple lo repertori del piano) e musicològ, sa pensada es tant filosofica qu'estetica. Escriguèt una dosena d'obratges sus la musica e los compositors qu'admira (Gabriel Fauré, Maurice Ravel, Claude Debussy, Franz Liszt etc). Es una de las originalitats de son òbra que se destria tanben pels tèmas abordats. Influenciat per Bergson, pasmens se jamai foguèt son escolan mas a qui consacrèt son primièr obratge, Jankélévitch tanben desvelopèt una reflexion sus l'existéncia de la consciéncia dins lo temps. Se pòt trobar una introduccion a sa pensada dins lo libre d'entretens Quelque part dans l'inachevé (Éditions Gallimard) ont Béatrice Berlowitz dialoga amb lo filosòf sur l'ensemble dels tèmas. Pendent cinquanta e set ans, Vladimir Jankélévitch escriguèt a Louis Beauduc, ancian de l'École normale supérieure; escambis amassat jol títol Une vie en toutes lettres (Éditions Liana Levi) testimònia de l’itinerari filosofic e personal del filosòf.

Procedissent per variacions a l'entorn d'unes tèmas dominants - lo temps e la mòrt, la puretetat e l'equivòc, la musica e l'inefable - la filosofia de Jankélévitch s'efòrça de tornar, dins l'òrdre del discors, la precaritat de l'existéncia. Es d'en primièr l'esséncia fòrça fragila de la moralitat que pren l'atencion del filosòf: la fugaça intencion morala es pas qu'un « sabi pas qué », de contunh menaçat de descasença, es a dire de casuda dins l'impuretat. Sol l'amor en efièch, inestimable dins sa generositat infinida, dona una valor a tot çò qu'es. Apasimanta e voluptueosa, la musica tanben testimònia d'aquel « gaireben pas res » - preséncia eloquenta, inocéncia purificanta - qu'es pasmens quicòm d'essencial. Expression de la « plenitud exaltanta de l'èsser » dins lo meteis temps qu'evocacion de l'« irrevocable », la musica constituís l'imatge exemplar de la temporalitat, es a dire de l'umana condicion. Que la vida, « parentèsi de pantaissada dins la rapsodia universala », pòt pas èsser qu'una « melodia efemèra » talhada dins l'infinit de la mòrt. Çò que pasmens torna pas a son insignifiança o a sa vanitat: que lo fach d'aver viscut aquela vida efemèra demora un fach eternal que ni la mòrt ni lo desesper pòdon pas anientar.

Òbras modificar

Libres sus Vladimir Jankélévitch modificar

  • Monique Basset, Anne-Élisabeth Bertheau, Catherine Clément, Élisabeth de Fontenay, François George, Brigitte Imbert-Vier, Michèle Le Dœuff, Alvaro Lorente-Periñan, Jacques Madaule, Jean Maurel, Dominique Noguez, Hélène Politis, Marie-Jeanne Königson, Clément Rosset, Louis Sala-Molins, Michel Serres, Pierre Trotignon, Écrit pour Vladimir Jankélévitch, Paris, Flammarion, 1978.
  • Ramona Fotiade et Françoise Schwab (dir.), Léon Chestov - Vladimir Jankélévitch, du tragique à l'ineffable, Editions Universitaires européennes, 2011.
  • Joëlle Hansel, Vladimir Jankélévitch : une philosophie du charme, Éditions Manucius, 2012.
  • Lucien Jerphagnon, Vladimir Jankélévitch, ou de l'effectivité, Paris, Seghers, 1969, coll. "Philosophies de tous les temps".
  • Lucien Jerphagnon, Entrevoir et Vouloir : Vladimir Jankélévitch, Ed. de la Transparence, 2008.
  • Hugues Lethierry, Penser avec Jankélévitch, préface de Francoise Schwab, Chronique sociale, 2012.
  • Hugues Lethierry, Agir avec Jankelevitch, préface d'Alexis Philonenko, Chronique sociale, 2013.
  • Enrica Lisciani Petrini (dir.), En dialogue avec Vladimir Jankélévitch, Paris-Milan, Vrin-Mimesis, 2010, ISBN 978-8857500386.
  • Enrica Lisciani Petrini, Charis. Saggio su Jankélévitch, Milano, Mimesis, 2012. Tr. fr., Charis. Essai sur Jankélévitch, Paris-Milan, Vrin-Mimésis, 2013.
  • Jean-Jacques Lubrina, Vladimir Jankélévitch. Les dernières traces du maître, préface de François George, bibliographie et notes par Alain Cophignon, Lyon, Ed. Josette, 1999, coll. "Les Maîtres à penser du XXe siècle"; rééd., Paris, Éditions du Félin, 2009.
  • Isabelle de Montmollin, La philosophie de Vladimir Jankélévitch, Paris, PUF, 2000.
  • Daniel Moreau La question du rapport à autrui dans la philosophie de Vladimir Jankélévitch, Presses universitaires de Laval, 2009, coll. "Zêtêsis".
  • Alexis Philonenko, Jankélévitch, un système de l'éthique concrète, Ed. du Sandre, 2011.
  • Guy Suarès, Vladimir Jankélévitch, Lyon, La Manufacture, 1986, coll. "Qui suis-je ?".
  • Guy Suarès, L'éblouissement Jankélévitch, préface de Frédéric Worms, Éditions de l'Éclat, 2013.
  • Françoise Schwab (dir.), Présence de Vladimir Jankélévitch. Le charme et l'occasion, Paris, Beauchesne, 2010,(colloque ENS 2005 et autres textes).
  • Jean-Marc Rouvière et Françoise Schwab (dir.), V. Jankélévitch, l'empreinte du passeur, colloque de Cerisy, Ed. Le Manuscrit, 2007.

Referéncias modificar

  1. https://web.archive.org/web/20111211150922/http://www.liberation.fr/culture/01012360345-nicolas-grimaldi-le-phare-qui-eclaire-l-humain
  2. https://web.archive.org/web/20120826114633/http://www.jacquesderrida.com.ar/frances/philosophie.htm
  3. http://www.fremeaux.com/index.php?option=com_virtuemart&page=shop.livrets&content_id=4449&product_id=453&category_id=77
  4. https://web.archive.org/web/20131203003606/http://www.jankelevitch.fr/my_pictures2/jankelevitch_2d_l27imprescriptible.pdf ; A. Finkielkraut, La mémoire vaine, du crime contre l'humanité.
  5. http://www.jacquesderrida.com.ar/frances/philosophie.html.
  6. Quelque part dans l'inachevé, Gallimard, p. 115.
  7. Voir le cours sur "L'immédiat", mais aussi celui sur "La tentation".
  8. Voir dans Un siècle une vie 1988, le chapitre sur « L'évolution créatrice » et le chapitre sur Bergson.
  9. Le Je-ne-sais-quoi et le Presque-rien, Chapitre Premier, Deuxième Partie, Paragraphe 10
  10. Le Je-ne-sais-quoi et le presque-rien, tome 3 la volonté de vouloir p. 24 éd.

Annèxes modificar

Article connèxe modificar

  • David Feuerwerker

Ligams extèrnes modificar