Pendent l'edat mejana, un sèrv èra una persona que servissiá un nòble dins de condicions que, a l'ora d'ara, son consideradas pròche de l'esclavatge. Lo nòble aviá l'autoritat de decidir de la persona e los sieus bens o dreches de servitud se podián transmetre entre nòbles. Lo tèrme sèrv (del latin servus) designa una forma de ligam social e juridic, tipic del feudalisme entre una persona, generalament un païsan, e un senhor feudal, e que demòra subjècte de la senhoriá.

Miniatura d'una letra capitulara d'un manuscrit medieval mostrant un sèrv, amb un instrument de trabalh observant dos senhors, un nòble e l'autre, eclesiastic, en discussion

Lo sèrv se diferéncia de l'esclau perque pòt pas èsser vendut, en general, separat de la tèrra que trabalha, e es juridicament una persona liura. Pasmens, los sèrvs renonciavan a aquela libertat per recebre la proteccion del senhor. Aquel renonciament -l'assignacion- a vegadas èra formalizat per un acte juridic fach davant notari.

Tanpauc se lo cal pas confondre amb lo vassal, que tanben es somés a un senhor, mas mejançant una relacion politica e militara entre membres del meteis òrdre, es a dire: es un nòble, o un eclesiastic, e doncas un privilegiat, alara que lo sèrv aperten al tresen estat.

La caracteristica del servatge es l'ensems d'obligacions compresas, coma l'incapacitat del sèrv d'aquerir o de vendre de bens, transaccion somesa a l'autoritat politica, judiciària e fiscala del senhor feudal, obligacion de donar de servicis militars al senhor e la liurason d'una partida de son trabalh o produch. La condicion de sèrv èra ereditària e se podiá pas quitar la tèrra sens l'autorizacion del senhor, que la podiá donar contra pagament d'una quantitat economica en compensacion de la pèrda patrimoniala.

Normalament, quand predominava lo servatge, la tèrra sola se podiá pas èsser venduda, a causa qu'èra ligada als poders politics, tot coma lo rei d'un país lo podiá pas vendre. Per contra, la tèrra se podiá transferir en cas l'invasion en temps de guèrra o per de maridatges sovent de convenença.

Lo sèrv podiá pas partir o se maridar fòra de la proprietat sens l'acòrdi del senhor, e quin siá d'un sèrv tanben èra sèrv. En contrapartida, lo senhor podiá pas expulsar los sieus sèrvs ni aumentar arbitràriament sas rendas e los devers tradicionals. Alara, lo sèrv aviá quicòm de segur.

Originas dels sèrvs modificar

L'origina del servatge ven dels darrièrs ans de l'Empèri Roman.[1] A l'eissida de las guèrras de la crisi del sègle III, fòrça agricultors abandonèron o vendèron las tèrras, e la proprietat tombèt dins las mans dels proprietaris que, en n'acumulant, ne faguèron de latifundi, e comencèron a las far espleitar per d'arrendadors (los coloni). Aquels arrendadors trabalhavan una pèça d'aquelas tèrras per la siá subsisténcia, pagant una renda, e devent mai trabalhar pel tèrratenent (pus tard lo senhor) sens contrapartida, dins los sieus camps privats per la semença e per la culhida. Amb aquel acòrdi, pagavan pas dirèctament los tributs de la tèrra, o fasent, teoricament lo senhor feudal. Tanben, dins d'unas zònas, se realizava una mena de proteccion militara dels païsans liures, qu'acceptavan de se sometre a un senhor en escambi de son trabalh o de produchs agricòlas coma forma de pagament. A causa de las condicions de la renda e la deterioracion de l'economia romana, lo colon venguèt incapable de pagar las siás rendas e se perdèt las proprietats per causa de deute.

Referéncias modificar

  1. Roth Clausing, The Roman colonate: the theories of its origin (anglès)

Bibliografia modificar

  • Freedman, Paul; Bourin, Monique. ed., Forms of Servitude in Northern and Central Europe. Declinatz, Resistance and Expansion, Brepols, 2005.