Oreopithecus siguec un primat escandit deth Miocèn. Es sues trobalhes an sigut trapades ena Toscana e en Sardenha (Itàlia). Demorec enter hé 9 tà 7 milions d’annades en er airal auans dit quan aguest territori erá sonque ua illa més dens ua chadia d’illes que i auia enter Europa central e eth nòrd d’Africa.


Oreopitéc qu'ei un des primats més ancians que marchauen dreches

Istória evolutiva

modificar

Oreopithecus bamboli siguec prumèr descrich peth paleoantropològ Johannes Hürzeler que discrubiguec ua esquelat sancera en Bacinello e diguec qu’erá una vertadièr ominid. Tà hér açò se basec en unes mandibules cuertes e uns ulhals plan petits. Consideréc qu’erá un ominid pr’amor que marchaua drech e era sua pelvis erá plan més proche ara des ominids que no pas es de chimpazés e gorilles.

Aguestes naues evidéncies confirmaren qu’oreopithecus erá bipede, més tamben revellaren qu’aguest erá plan disparièr d’Australopithecus. Pr’açò que podia pas correr plan en era sua forma drecha. Quan un pont de tèrra , fin finala, caperéc aguestes illes e les amasseéc ath continent hé 6,6 milions d’annades, plan de predadros coma Machairodus e Metailurus migraren tà aguesta illes e Oreopithecus s’escandiguec lèu dab d’autes genres (1).

Classament taxonomic

modificar

Siguec conegut coma er ominid enigmatic e adara encara non se sap se ei un descendent de Dryopithecus o de quauque monard african (1). Beri uns an det qu’era sus forma de marchar a de hér revisar eth consens sus era epoca o eth sòn bipedalisme ena istoria umana e sòn desvolopament, més es antropològs encara discuteishen aué.

Quauqu’ns recercaires diden qu’en eth lèu Oligocèn, Oreopitéc e Apidium ( , un petit protosimi que demoraua sus es arbes hé 34 milions d’annades en Egipte (2), eren familha.

Segons açò i auiria ua connexion plan horta enter es simis moderns peth sòn postcrani. Oreopitéc seria eth simi deth Miocèn dab eth cos més modern dejós deth còl. Tamben auria eth postcrani parièr dab Dryopitéc més es sues dents eren adaptades tà minjar huelhes. D’autes diden qu’ei un frair des cercopitécs o enquia un ancessor des umans. Totun, ancara aué ei metut en era sosfamilha d’ominids.

Poderiá éster hicat ena sosfamilha des Dryopitécs bènleu coma ua tribú disparièra (3).

Caracteristiques fisiques

modificar

Oreopithecus bambolii pesaua enter 30 e 35 Kg e auia un nas plan cuert. Tamben auia uns ossi nasals força ensús e un neurocrani petit e glubular. Es ossi dera faça eren plan gentes e es orbitals plan verticals. Auia ua cresta sus es sòns molars. Açò mos ditz qu’auia ua dieta de huelhes.

Ena part inferior dera faça auia ua amassada plan horta dab es muscles masseter e ua cresta sagital qu’agahava eth muscle temporal. Tot açò indica un aparelh de nhacar plan pesant.

Es sues dents eren relatiuaments petites segons eth tamanh deth cos. Auia un diastema enter es dusau incissor e eth prumèr premolar dera mandibula. Oreopithecus auia ulhals coma es autes dents. En plan de primats, es ulhals mos parlen d’ua reduccion dera competicion enter mascles tà auer hemelhes e un menor dimorfisme sexual.

Postura e comportament

modificar

Eth sòn habitat siguec de paluns e pas de parts o aforests. Era anatomia potscranial mostra adaptacions a marchar sus es arbes. Caracteristiques d’Oreopitéc son un torax ample, un cos cuert, un index alt entermembral, dets longs tà nadar e escalar.

Eth sòn pè a sigut descrich coma eth d’un chimpazé més ei plan disparièr der des autes primats. Eth nivèu pot hér palanca e açò se balha segons era posicion deth tresau os metatarsal. Oreopithecus a aguest que qué e eth dusau e eth prumèr pugen. Ath delà, er os tars mos ditz qu’eth pes era dut pera banda deth miei e pas as costats coma ac hén es autes primats (4). Es ossi metatarsis son cuerts e dreches més era sua orientacion quei lateral. Eth tamanh deth sòn pè ei pas guaire comuna o plan disparièra dera deth pè deth gorilla o d’Homo. Era fauta de predadors e un espaci redusit dab poqui recursi hec qu’ena sua marcha patís ua perdua de pauca energia e ganhéc velocitat e mobilitat (4).

Oreopitéc mos parla d’adaptacions tà marchar drech coma era corva lumbar. Es fossils son de hé 8 milions d’annades més ja mos parlen d’ua postura plan drecha (5). Totun, un analisi més proche dra sua esquia mos indica qu’erá un quadrupede coma es monards non umans (5) (6).

Canals semicirculars

modificar

Toti es animals an canals auditius enes sues aurelhes. Laguens an membranes ductils qu’arresponen sonque a barrulhs de més de 0,1 Mz més ajuden tà auer un balaç e estabilitat. Enes especies es arcs auditius son plan més grans quan més movement i a. Oreopithecus a uns canals auditius grani coma es des grans primats (7). Açò vòl díder qu’erá plan agil (8).

Abilitat

modificar

Oreopitéc auia ues mans que li permetien agahar dab precission (9). Ua part ei orientada transversauments coma es mans d’ominids. Ua auta part qu’ei com es des monards qu’escalen e pugen as arbes coma en es Australopitécs. Oreopitéc a donques ua part dera man coma afarensis e ua auta coma era d’africanus. Pr’açò se cre qu’Oreopitéc a ua forma de man descdendeant dera des simis més que coincideish dab era des lèu ominids (9).

Referencies

modificar

1. a b c d Agustí & Antón 2002, pp. Prefix ix, 174–5, 193, 197–9

2. Simons 1960

3. Delson, Tattersall & Van Couvering 2000, p. 465

4. Jump up to: a b c Köhler & Moyà-Solà 1997

5. Ghose, Tia (2013-08-05). "Strange Ancient Ape Walked on All Fours". LiveScience.Com. TechMedia Network. Retrieved 2013-08-07.

6. Russo, G. A.; Shapiro, L. J. (2013-07-23). "Reevaluation of the lumbosacral region of Oreopithecus bambolii". Journal of Human Evolution. doi:10.1016/j.jhevol.2013.05.004.

7. Spoor 2003, pp. 96–7

8. Rook et al. 2004, p. 355

9.a b Moyà-Solà, Köhler & Rook 1999

Bibliografia

modificar

·Agustí, Jordi; Antón, Mauricio (2002). Mammoths, Sabertooths, and Hominids: 65 Million Years of Mammalian Evolution in Europe. New York: Columbia University Press. ISBN 0-231-11640-3.

·Carnieri, E. and F. Mallegni (2003). "A new specimen and dental microwear in Oreopithecus bambolii". Homo 54 (1): 29–35. doi:10.1078/0018-442X-00056. PMID 12968421.

·Delson, Eric; Tattersall, Ian; Van Couvering, John A. (2000). "Dryopithecinae". Encyclopedia of human evolution and prehistory. Taylor & Francis. pp. 464–6. ISBN 978-0-8153-1696-1.

·Harrison, Terry (1990). "The implications of Oreopithecus for the origins of bipedalism". In Coppens, Y; Senut, B. Origine(s) de la Bipédie chez les Hominidés. Paris: Museum National d’Histoire Naturelle.

·Köhler, Meike; Moyà-Solà, Salvador (October 14 1997). Ape-like or hominid-like? "Ape-like or hominid-like? The positional behavior of Oreopithecus bambolii reconsidered". PNAS 94 (21): 11747–11750. doi:10.1073/pnas.94.21.11747. PMC 23630. PMID 9326682.

·Moyà-Solà, Salvador; Köhler, Meike; Rook, Lorenzo (January 5 1999). "Evidence of hominid-like precision grip capability in the hand of the Miocene ape Oreopithecus". PNAS 96 (1): 313–317. doi:10.1073/pnas.96.1.313. PMC 15136. PMID 9874815.

·Rook, Lorenzo; Bondioli, Luca; Casali, Franco; Rossi, Massimo; Köhler, Meike; Moyá Solád, Salvador; Macchiarelli, Roberto (2004). "The bony labyrinth of Oreopithecus bambolii". Journal of Human Evolution 46 (3): 347–354. doi:10.1016/j.jhevol.2004.01.001. PMID 14984788.

·Rook, Lorenzo; Bondioli, Luca; Köhler, Meike; Moyà-Solà, Salvador; Macchiarelli, Roberto (July 20 1999). "Oreopithecus was a bipedal ape after all: Evidence from the iliac cancellous architecture". PNAS 96 (15): 8795–8799. doi:10.1073/pnas.96.15.8795. PMC 17596. PMID 10411955.

·Rook, L.; Harrison, T.; Engesser, B. (1996). "The taxonomic status and biochronological implications of new finds of Oreopithecus from Baccinello (Tuscany, Italy)". Journal of Human Evolution (30): 3–27.

·Simons, Elwyn L. (June 4 1960). "Apidium and Oreopithecus". Nature 186 (186): 824–826. doi:10.1038/186824a0.

·Spoor, Fred (2003). "The semicircular canal system and locomotor behavior, with special reference to hominin evolution". In Franzen, Jens Lorenz; Köhler, Meike; Moyà-Solà, Salvador. Walking Upright: Results of the 13th International Senckenberg Conference at the Werner Reimers Foundation. E. Schweitzerbart'sche Verlagsbuchhandlung. ISBN 3-510-61357-0.