Roergue

(Redirigit dempuèi Roèrgue)

Roergue (o eventualament Roèrgue[1]) es una anciana província d'Occitània (e del Sud de França) correspondent aproximativament a l'actual departament d'Avairon. Aprèp aver fach partida del Comtat de Tolosa, foguèt restacat a Guiana abans de n'èsser destacat a l'ocasion de la formacion de la província de la Nauta Guiana en 1779.

Blason de la província de Roergue

La capitala istorica es Rodés.

Lo gentilici de Roergue es roergàs -assa (var. rosergàs -assa), roergat -a o roergòl, -a. Lo nom del sosdialècte lengadocian local es del meteis nom.

Geografia modificar

Roergue es limitròf d'Auvèrnha al nòrd, de Lengadòc al sud e al sud-oèst, de Gavaudan a l'èst e de Carcin a l'oèst.

Divisions modificar

Roergue compreniá en particular lo Comtat de Rodés, e mai la Nauta Marcha (Milhau) e la Bassa Marcha (Vilafranca de Roergue).

Roergue (amb Agenés, Carcin e Peiregòrd) foguèt restacat a la generalitat de Guiana tre 1579, que son sèti èra inicialament a Bordèu e foguèt transferit a Montalban, amb un ressòrt restrench en 1716 a las eleccions de Roergue e de Carcin (generalitat de Montalban).

Amassat amb Carcin en 1779, formèt la província de Nauta Guiana ont foguèt establida una assemblada provinciala compausada de cinquanta dos membres :

  • l'evesque de Rodés, president ;
  • los evesques de Caors, de Vabre e de Montalban ;
  • sièis membres del clergat ;
  • setze gentilòmes ;
  • tretze deputats de las ciutats ;
  • tretze deputats de las campanhas.

I aviá, en mai d'aquò, dos procuraires generals sindics e un secretari archivista. Aquela assemblada s'acampava cada dos ans a Vilafranca de Roergue ; èra encargada de repartir las contribucions e de ne far la levada, de velhar suls talhièrs de caritat, etc.

A la Revolucion, la província foguèt transformada en departament mas lo canton administratiu de Sent Antonin ne foguèt destacat amb la creacion del departament de Tarn e Garona en 1808.

  • Divisions eclesiasticas : Las parròquias d'aquesta província èran repartidas entre la diocèsi de Rodés e la de Vabre.

En 1789, Roergue èra devesit entre la Senescalciá de Roergue qu'ocupava un sèti a Vilafranca de Roergue, que ne dependiá lo balhatge de Milhau, e la Senescalciá de Rodés (correspondent al Comtat de Rodés).

  • Divisions fiscalas : Fasent partida de la Generalitat de Montalban, Roergue, país d'eleccion, èra devesit entre l'eleccion de Rodés, l'eleccion de Vilafranca e l'eleccion de Milhau. Las eleccions de Rodés e de Milhau fasián partida dels païses de pichona gabèla, alara que la de Vilafranca fasiá partida dels païses redimits. Mentre que país d'eleccion, lo Roergue èra somés a la talha reala.
  • Estats de Roergue: Roergue aviá sos estats que s'acampavan regularament cada an. Als sols comtes de Roergue apartenián lo drech de los convocar. Aprèp eles, los comtes de Rodés e los reis que lor succediguèron aguèron aqueste privilègi. A l'origina, los Estats s'acampavan a Rodés. Pus tard, se tenguèron successivament a Milhau, a Sauvatèrra, a Salas Comtals e a Vilafranca. En defòra de la noblesa e del clergat, los cònsols de las ciutats e los dels borgs e dels vilatges grands avián lo drech d'i aver un sèti. Es l'evesque de Rodés que presidissiá. Suprimits en 1606, puèi restablits en 1611, suprimits un segond còp en 1651, foguèron pas mai restablits.

Lo Pagus dels Rutèns modificar

Abans la conquista romana, Roergue èra abitat pels Rutèns, Rutheni, pòble cèlta d'Euròpa Centrala arribat vèrs lo sègle IV abans nòstra èra. Pòble poderós, los Rutèns avián tres ciutats principalas : Segodunum, en lenga celtica "montanha de segal" (Rodés) ; Condatemagus, ciutat del confluent (al barri d'Embarri, prèp de Milhau), e Carentomagus, ciutat dels parents (Caranton). Sus totes aquestes punts s'es descobèrt d'ossaments, de monedas, de medalhas, de terralhas e d'autres objèctes d'art e d'industria que semblan de confirmar la posicion d'aquestas tres ciutats gallesas.

Vesins e aliats dels Arvèrnes, los Rutèns los seguiguèron dins lors expedicions al delà dels Alps e combatèron dins lors rengs. Betultich o Bituitos, cap dels Arvèrnes, comptava dins son armada vint dos mila arquièrs rutèns, quand, jonch als Allobrògues, caminèt contra lo cònsol Quintus Fabius Maximus e li liurèt batalha al confluent de Ròse e d'Isèra, l'an 121 abans l'èra crestiana. Se sap que l'armada confederada foguèt vençuda e qu'una partida del país dels Rutèns se trobèt compresa, jol nom de Rutèns provincials, dins la Província romana, que s'espandiguèt fins a Tarn.

S'apelèt Rutèns independents los qu'abitavan sus la riba esquèrra d'aqueste riu ; mas aquestes darrièrs tardèron pas de subir lo sòrt dels seus fraires. Aguent pres part a la revòlta de Vercingetorix contra Cesar, foguèron vençuts e someses. Tre alara, coma la rèsta de las Gàllias, tot lo país dels Rutèns rintrèt jos la dominacion romana. Dins la division de las Gàllias per August, foguèt comprés dins Aquitània, e dins Aquitània primièra jos Valentinian. Roma i establiguèt de colonias, i bastiguèt de temples, de cirques, d'aqüaductes ; de vias publicas percorreguèron lo país dins totes los sens. Al sègle V, s'i parlava la lenga latina.

Aqueste foguèt, se ditz, Sant Marcial que, lo primièr, venguèt predicar l'Evangèli als Rutèns, en l'an 250. Al sègle IV, los crestians èran ja nombroses dins Roergue. Çaquelà, al sègle V, Ruth, la divinitat celtica, i èra encara adorada. Sant Amanç entreprenguèt de convertir aqueste pòble. « Un jorn qu'aqueste sacrificava a Ruth, ditz un istorian, Amans apareguèt e li reprochèt son impietat e sos excèsses ; mas, vesent qu'al luòc de se rendre als esfòrces de son zèl entrava en furor contra ala, invoquèt lo Sénher, e tot d'un còp de nivoladas espessas s'amontèron, lo tròn grondèt, esclatèt, e l'odiós simulacre tombèt en pèças. » A aquesta vista, los Rutèns se getèron als pès del sant e demandèron lo bateg. Çaquelà, en rendent als Galleses lors dreches politics, l'emperaire Honorius lor aviá impausat de contribucions exorbitantas. Amans rescatèt los Rutèns d'aqueste tribut. Aquesta sollicitud acabèt de li ganhar los còrs.

Comtat de Roergue e Comtat de Rodés modificar

Aprèp aver fach partida de la província romana d'Aquitània primièra, Roergue foguèt destacat per Carles lo Calvet del ducat d'Aquitània e plantat en comtat al profièch d'una branca cabdèta de l'Ostal de Tolosa. A la mòrt de la comtessa Joana de Tolosa, filha del darrièr comte de Tolosa Raimon VII e esposa d'Anfós de Peitieus, fraire de sant Loís de França, Roergue foguèt incorporat a la corona de França.

L'arribada dels Capecians provoquèt l'abandon de la vièlha Senescalciá de Najac, fidèla a la dinastia ramondina, al profièch d'una vila novèla : Vilafranca de Roergue. La capitala de la província foguèt transferida a Rodés, pus centrala, qu'aprèp la Revolucion.

Amb aquò, una partida de Roergue, qu'èra estada daissada en penhora per lo comte de Tolosa Raimon de Sant Geli al vescomte de Milhau abans de partir a la crosada, foguèt a l'origina del Comtat de Rodés que passèt als Armanhacs e que foguèt restacat a la corona definitivament solament jos Enric IV, darrièr comte de Rodés.

Los comtes de Rodés gaudissián de dreches regalencs, amb poder de far batre moneda, de levar l'impòst, de crear sergents, etc. A lor aveniment al comtat, èran coronats per l'evesque de Rodés, assistit pel dom d'Aubrac e dels abats de Bonaval, de Bonacomba, de Lòcdieu e de Bèllòc. Emai de las quatre castelaniás, que gaitavan coma las claus de la província, possedissián en Roergue prèp de vint-e-quatre castèls e un grand nombre de fèus entre los quals dos vescomtats, Pèirabruna e Cadars, e dotze baroniás : Landorre, Estanh, Castelpers, Panat, Verdun, Aliramont, Aurèla, Severac, Caumont de Plancatge, Calmont d'Òlt e Brusca. Un senescal, un jutge del comtat, un jutge de las montanhas, quatre castelans e un jutge d'apelacion i rendián justícia en lor nom.

Guèrras de Religions modificar

Ja durant la Crosada dels Albigeses, Roergue aviá vist la màger part de las sieunas vilas, entre autras Milhau, Sant Antonin, Lo Mur de Barrés, La Guiòla e Severac, arroïnadas per Simon de Montfòrt (1208-1214). Aquelas vilas meteissas foguèron las primièiras de se declarar per la Reforma dins Roergue. I aguèt lèu de glèisas reformadas a Espaliu, a Vilafranca, a Sant Africa, a Vilanòva, a Peirussa, a Compèire, a Sant Liòns, etc. Puèi, la persecucion se'n trajant, los protestants prenguèron las armas. D'aquí una guèrra longa e sanguinosa que las ferors de la Liga amenaçavan de perpetuar dins aqueste país, e dins la quala moriguèron mai de dètz-e-uèch mila protestants o catolics, sens comptar las glèisas que foguèron pilhadas e devastadas, las vilas e los vilatges saquejats o destrusits. A l'aveniment de Enric IV, aqueste país tornèt trobar enfin la tranquillitat.


  1. La fonologia francesa, qu’impausa una [e] larga e enebís una [e] estrecha en sillaba barrada (Mèze, Sète, Rodez, Rouergue), entraïna en occitan una dobertura erronèa : Mèsa*. Sèta*, Rodès* e mai benlèu la forma Roèrgue (Alibèrt 1935. 471 ; Vaissièr 1879) en fàcia dei formas normalas que son, segon lo TDF, Mesa, Seta, Rodés e probablament Roergue (TDF : 'Rouërgue' , Cantalausa escriguèt dins L’occitan que la forma usuala en roergat es ben Roergue, aquesta forma es estada chausida tanben per leis Edicions de Roergue). Per Rodés e Roergue, la barradura de e es naturala en respièch del latin que ten una ē lònga dins leis etims Rutēnos e Rufēnicum., L’occitan, lenga fantasmada : l’exemple de la toponimia, Domergue Sumien http://books.openedition.org/pulm/1024