Paul Ricœur (27 de febrièr de 1913 a Valença20 de mai de 2005 a Châtenay-Malabry) es un filosòf francés. Desvolopèt fenomenologia e l'ermeneutica, de contunh en dialòg amb las sciéncia umanas e socialas. Il s'interessa tanben a l'existencialisme crestian e a la teologia protestanta. Son òbra es axada a l'entorn dels concèptes de sens, de subjectivitat e de la fonccion euristica de la ficcion, per exemple dins la literatura e l'istòria.

Paul Ricœur
Retrach de {{{nom}}}
Retrach de {{{nom}}}
Naissença 27 de febrièr de 1913 a Valença
N. a
Decès 20 de mai de 2005 a Châtenay-Malabry
D. a
Causa de decès
Assassinat/ada per
Luòc d'enterrament
Lenga mairala
Fogal ancestral
País de nacionalitat
Paire
Maire
Oncle
Tanta
Grands
Bèlamaire
Bèlpaire
Fraire
Sòrre
Conjunt
Companh/a
Filh/a
Religion
Membre de
Familha nòbla
Membre de
l'equipa esportiva
posicion de jòc
tir (esquèrra/drecha)
grad dan/kyu
Grop etnic
Orientacion sexuala
Profession
Emplegaire
Domeni d'activitat
Escolaritat
Diplòma
Director de tèsi
Estudiant de tèsi
Foncion politica
Residéncia oficiala
Predecessor
Successor
Partit
Tessitura
Label discografic
Lista de cançons
Discografia
Mission de l'astronauta
Distincions e prèmis
Branca militara
Grad militar
Etapa de canonizacion
Familha nòbla
Títol de noblesa
Títol onorific
Comandament
Conflicte
Jorn de la fèsta
País: França
Escòla o tradicion: fenomenologia e ermeneutica
Interèsses principals: Istòria, etica, politica, linguistica, psicanalisi, literatura, teologia

Biografia modificar

Nascut en 1913, Paul Ricœur, orfanèl de maire, pèrd son paire a la guèrra en 1915. Descobrís la filosofia al licèu de Renas amb Roland Dalbiez. Es de confession protestanta. Licenciat en filosofia a l'universitat de Renas a vint ans, recebèt la segonda l'agregacion en 1935. Ongan, eposa Simone Lejas, a Renas.

Tres enfants nasquèron abant la guèrra, dos après los ans de captivitat. Longtemps partisan del pacifisme e d'una teologia d'esquèrra radicala, se resòlv tardièrament a l'importança de las institucions etaticas. Es a París, dins los ans 1930, que contunha son aprendissatge filosofic amb Gabriel Marcel. I descobrís los escrichs d'Edmund Husserl, trabalh que contunha tradusent a l'amagat Ideen I pendent sa captivitat en Pomerània a l'Oflag II-B de 1940 a 1945.

Après la guèrra, ensenha tres ans al Collègi Cevenòl del Chambon ont acaba sa tèsis sus la volontat. En 1948, es nomenat a l'universitar d'Etrasborg, abant de venir professor a la Sorbona en 1956.

Anèt viure als Murs blancs, luòc comunautari personalista fondat per Emmanuel Mounier a Châtenay-Malabry ont vivián tanben Paul Fraisse e Simone Fraisse. Escriu reguliarament dins la revista Esprit e Christianisme social.

En parallèl ensenha pendent detz ans a la facultat de teologia protestanta de París. En 1964, rejonh lo departament de filosofia de l'universitat de Nanterre. Lo 17 de mai de 1968, solidari dels estudiants en luta, demissiona de la direccion del departament de filosofia. Lo 18 d'abril de 1969, es elegit degan de la facultat de Letras e Sciéncias umanas. Son burèl es alara regularament envasir, es insultat, fins a èsser cofat d'una pobèla.

La reforma dicha « Edgar Faure » provòca una viva oposicion. Lo ministre de l'Interior, Raymond Marcellin, envia la polícia sul campus. Las cargas violentas faràn près de dos cents nafrats. Demissiona lo 9 de març de 1970 de sas foncions de dogan e accèpte un pòste a l'universitat catolica de Lovaina qu'abriga los archius d'Husserl; i ensenha pendent tres ans. Dintra en 1970 al departament de filosofia de l’universitat de Chicago e parteja son temps entre los EUA e França. A partir dels ans 1980, Paul Ricœur altèrna d'òbras e de recuelhs de tèxtes ont la filosofia dialòga amb lo drech, l'exegèsi, l'istòria, etc

Lo 7 de genièr de 1998Mes invalid (janvier), morís Simone Ricœur, après seissenta e tres ans de vida partejada amb Paul. Fins a sa mòrt en 2005, lo filosòf contunha son òbra.

Òbra modificar

L'òbra de Paul Ricœur comencèt après la guèrra jol signe de la Filosofia de la volontat (1950) e de l'etica sociala (Istòria e vertat, 1964). Son percors lo mena de la fenomenologia de l’agir a una ermeneutica critica (De l'interpretacion, ensag sus Freud, 1966, e Lo Conflicte de las interpretacions, 1969), puèi a una poetica del temps e de l'accion (La Metafòra viva, 1975, Temps e Recit, 1983-1985, Del tèxte a l'accion, 1986), que trenca amb la tencadura estructuralista del lengatge.

Se-meteis coma un autre (1990) prepausa de variacions sul subjècte sensible, parlant e agissent. S'i trapa fortament articulada una filosofia morala e politica, perlongada per de recuèlhs de tèxtes tractant du problèma de la justícia coma vertut e coma institucion (Lecturas 1 e Lo Just 1 e 2 entre 1991 e 2001). Pasmens arrèsta pas de demorar en debat amb de fonts non filosoficas de la filosofia, coma los tèxtes biblics (Lecturas 3, 1994, Pensar la Bíblia, 1998). En 2000, publica La Memòria, l'Istòria, l'Oblit sus la question d'una justa representacion del passat, e en 2004 encara un Percors de la reconeissença que plaça aquela, amb sas incertituds e sas dificilats mutualitats, al còr del ligam social.

Filosofia modificar

La fenomenologia modificar

Ricœur s'interessèt a la fenomenologia husserliana e contribuiguèt a l'introduire en Fran!a. Traduguèt las Ideen I de Edmund Husserl e realizèt una òbra sus l'eritatge fenomenologic en general en 1986, titulat A l'escòla de la fenomenologia.

Sa tèsi de doctorat data de 1950 e pòrta sus la Filosofia de la volontat es banhada de pensada fenomenologica. Consistís (pel primièr volum) dins una eidetica de la volontat, dins lo perlongament de la teoria husserliana de l'eidetica.

La fenomenologia es pasmens pas l'orizont complèt de la metodologia de Ricœur. Lo paragrafe titulat « Lo metòde descriptiu e sas limitas », que se trapa dins las primièras paginas de la Filosofia de la volontat, apiejant las limitas del metòde descriptiu, o de la fenomenologia, marca lo caractèr limitat de çò que pòt pas colomar l'aspiracion de filosòf a l'incondicionat, es a dire a l'unitat. Es perque lo metòde fenomenologic, que descriu los fenomèns pas que per tant que los « trenca», que ne mòstra la dualitat d'intelligibilitat, se lo deu passar.

Lo títol del primièr tòma de la Filosofia de la volontat marca d'aquela dualitat (Lo volontari e l'involontari): la fenomenologia aplicada a l'estudi de la volontat fa fracàs a donar una intelligibilitat totala o pel mens unificada d'aquel fenomèn, tibat entre lo pòl volontari e lo pòl involontari. Es perque Ricœur s'esfòrça de contunh de trobar l'unitat del fenomèn de la volontat a un plan non fenomenologic, a un plan ontologic.

Segon Paul Ricœur, la foncion centrala de l'ermeneutica es de recampar e de restaurar lo sens. Causís lo modèl de la fenomenologia de la religion, en soslinhant qu'es caracterizada per la preoccupacion sus l’objècte. Escriu sus unes autors dins lo domèni coma: Rudolf Otto, Gerardus van der Leeuw, Maurice Leenhardt et Mircea Eliade. Segon Rudolf Otto, lo sacrat es mysterium tremendum et fascinans[1]. Gerardus van der Leeuw l’envisatja coma una autocracia[2]. Aquela autocracia ven una teoria de cratofania pel fenomenològ neerlandés de la religion e d'ierofania pel fenomenològ romanés de la religion, Mircea Eliade[3]. L’objècte de la religion, lo sacrat, es vist amb la relacion amb lo profan[4]. Mircea Eliade seguís lo modèl prepausat per Paul Ricœur, escrivent suls tres grands reduccionistas: Karl Marx, qu'es reductionista, que redusís la societat a l'economia, supretot als rapòrts de produccion; Friedrich Nietzsche, qu'es reductionista, que redusí l’òme a un concèpte arbitrari del subreòme e Sigmund Freud, qu'es reductionista, que redusís la natura umana a un instincte sexual. Paul Ricœur los nomenava los tres grands destructors, los mèstres de suspicion[5].

Estudis biblics modificar

Aqueles estudits consacrats a l'ermeneutica e a l'exegèsi biblica son un autre aspècte de sa filosofia. El meteis protestant, Paul Ricœur acordèt una importança al dialòg entre filosofia e religion (veire per exemple L'ermeneutica biblica in Lecturas t. III)

Ermeneutica modificar

L'ermeneutica per Ricœur es sostenguda per la question de l'interpretacion (interpretacion de las Escrituras que son los tèxtes biblics), interpretacion dels simptòmas psicanalitics coma dins De l'interpretacion. Ensag sus Freud), dins sos fondaments e dins sas fins. L'ermeneutica se desvolopa en passant per exemple per una analisis del simbòl, çò que lo mena a una discussion amb la psicanalisi dins son ensag sus Freud: De l'interpretacion[6].

La finalitat de l'ermeneutica preocupa Ricœur, es a dire son ròtle dins la constitucion de la subjectivitat. L'ermeneutica es atal limitada, es pas una fin en se, mas l'objècte d'un detorn dins lo « retorn a se ». Es la rason que la reflexion ermeneutica es ligada a una preocupacion ontologica. L'èsser es pas sonque interpretat; se torna trobar per l'interpretacion, mas passa al delà. Aquel esfòrç de tornar trobar l'èsser que fonda l'interpretacion se desplega coma dins lo darrièr capítol de Se-meteis coma un autre, ont Ricœur s'esfòrça de biais « exploratòri » de descriure en tèrmes de conatus l'origina del se.

Analiso de la metafòra modificar

L'estudi de la metafòra es un element significatiu dins son trabalh. Dins La Metafòra viva, paregut en 1975, Ricœur estudia en efièch la foncion poetica de la lenga e mai precisament le concèpte de tròpi qu'es analizat jos l'angle lingüistic, poetic e filosofis. Que la figura d'estil, e subretot la metafòra, es per Ricœur un procediment cognitiu original e amb la sieuna valor.

Aquela descobèrta de la foncion cognitiva de la metafòra repausa sul despassament del tractament abitual de la metafòra que vei en ela un simple fenomèn linguistic de « transpòrt de sens ». Per comprene aquò, Ricœur prepausa de veire que la metafòra pren tot son sens que restituida dins lo tèxte dins son ensemble.

Estudi del recit modificar

En 1983, seguisson los tres volums de Temps e Recit ont met en abant las proximitats entre la temporalitat de l'istoriografia e aquela del discors literari. Aquí se trapa la volontat de Ricœur de ligar la reflexion filosofica sus la natura del recit amb l'apròcha linguistica e poetica.

Òbras sus l'istòria modificar

Ricœur sens practicar la filosofia de l'istòria s'interessa a l'istòria dins una perspectiva filosofica. Dins Istòria e vertat (1955) ensag de definir la natura del concèpte de vertat en istòria e de diferenciar l'objectivitat en istòria de l'objectivitat dins las sciéncias dichas exactas.

Pasmens se d'ans mai tard, se consacra a de questions culturalas e istoricas dins un apròche fenomenologic e ermeneutic. Noirís la discussion portant sus la memòria, lo dever de memòria[7] e la memoòria culturala dins La memòria, l'istòria, l'oblit (2000).

Etica modificar

L'etica foguèt una de las preoccupacions de Ricœur.

Ricœur prepausa de plaçar l'etica, es a dire la question de la tòca de la vida, abant la morala, la question de las normas. L'etica permetrà, dins las paginas seguentas de Se-meteis coma un autre, al filosòf de pensar l'estima de se, alara que la morala interrogarà sul respècte de se. Se Ricœur definís pas tròp precisament la vida bona, suggerís que cadun deuriá i soscar, començant per una reflexion sus çò qu'es la vida d'un òme.

Aquela pensada lo mena lèu a la sollicitud cap a l'autre. La tòca etica es « amb e per l'autre ». Sempre mercé a Aristòtel, prepausa de prene l'amistat coma mediator entre la tòca de la vida bona e la question de la justícia. En efièch l'estima de se seriá manca sens sollicitud, que tròba son modèl dins l'amistat[8]. Mas l'encontre de l'autre pòt pas sempre èsser amicala que se realiza pas totjorn dins de relacions entre egals desirant lo viure-ensemble. Aquela situacion cobís pas totas las situacions d'encontra de l'autre. Es aquí que la reflexion de Lévinas sus l'autre que dona una injoncion d'amor e l'autre qu'es sofrent permet a Ricœur de pojar la recerca de l'égalité dans des contextes d'inégalité. L'egalitat se trapèt dins aquelas situacions sonque per « l'avoacion partejada de la fragilitat, e fin finala de la mortalitat ». Aquò mena lo filosòf a introduire los concèpte de reversibilitat dels ròtles, d'insubstituabilitat de las personas e, fin finala, de similitud entre elas. Aquel darrièr concèpte li permet d'emetre, coma fondament etic: l'estima de l'autre coma se-meteis es equivalent a l'estima de se-meteis coma un autre[9].

Es alara que se pausa la question de las institutions. Qu'i a pas qu'una relacion de fàcia a fàcia, i a tanben un « el », que suggerís una idèa de pluralitat. Lo ben viure se limita donc pas a se e a las relacions interpersonalas, mas s'espandís tanben a las institucions. Al tèrme de sa reflexions sus las institucions justas (totjorn dins son plan etic e non pas moral), Ricœur deternima que lo cara a cara de se dins cada uman es donat per l'idèa d'egalitat[10]. Aquela egalitat permet d' "institucions justas".

Òbras - publicacion - bibliografia modificar

  • (avec Mikel Dufrenne): Karl Jaspers et la philosophie de l'existence, Le Seuil, 1947.
  • Gabriel Marcel et Karl Jaspers. Philosophie du mystère et philosophie du paradoxe, Le Seuil, 1948.
  • Philosophie de la volonté. Tome I : Le volontaire et l'involontaire, Aubier, 1950.
  • Histoire et vérité, Le Seuil, 1955.
  • Philosophie de la volonté. Tome II : Finitude et culpabilité, Aubier, 2 volumes, 1960.
  • De l'interprétation. Essai sur Sigmund Freud, Le Seuil, 1965.
  • Entretiens avec Gabriel Marcel, Aubier, 1968.
  • Le Conflit des interprétations. Essais d'herméneutique I, Le Seuil, 1969.
  • La Métaphore vive, Le Seuil, 1975.
  • Temps et récit. Tome I : L'intrigue et le récit historique, Le Seuil, 1983.
  • Temps et récit. Tome II : La configuration dans le récit de fiction, Le Seuil, 1984.
  • Temps et récit. Tome III : Le temps raconté, Le Seuil, 1985.
  • Du texte à l'action. Essais d'herméneutique II, Le Seuil, 1986.
  • À l'école de la phénoménologie, Vrin, 1986.
  • Le mal. Un défi à la philosophie et à la théologie, Labor & Fides, 1986.
  • Soi-même comme un autre, Le Seuil, 1990.
  • Réflexion faite. Autobiographie intellectuelle, Esprit, 1995.
  • La Critique et la Conviction. Entretiens avec François Azouvi et Marc de Launay, Calmann-Lévy, 1995.
  • Le juste, I, Esprit, 1995.
  • L'idéologie et l'utopie, Le Seuil, 1997.
  • Amour et justice, PUF, 1997.
  • Autrement. Lecture d’Autrement qu'être ou Au-delà de l'essence d’Emmanuel Levinas, PUF 1997.
  • (avec Jean-Pierre Changeux): Ce qui nous fait penser, Odile Jacob, 1998.
  • (avec André LaCocque): Penser la Bible, Le Seuil, 1998.
  • Lectures. Tome I : Autour du politique, Seuil , 1999 ISBN 2-02-036488-3 ; ISBN 978-2-02-036488-1
  • Lectures. Tome II : La contrée des philosophes, Seuil , 1999 ISBN 2-02-038980-0 ; ISBN 978-2-02-038980-8
  • Lectures. Tome III : Aux frontières de la philosophie, Seuil , 1999 ISBN 2-02-085502-X ; ISBN 978-2-02-085502-0
  • La mémoire, l'histoire, l'oubli, Le Seuil, 2000.
  • L'herméneutique biblique, Le Cerf, 2000.
  • Le juste, II, Esprit, 2001.
  • Parcours de la reconnaissance. Trois études, Stock, 2004.
  • Sur la traduction, Bayard, 2004.
  • Écrits et conférences. Tome I : Autour de la psychanalyse, Seuil, 2008.
  • Écrits et conférences. Tome II : Herméneutique, Seuil, 2010.

Nòtas e referéncias modificar

  1. Rudolf Otto, Das Heilige, über das Irrationale in der Idee des Göttlichen und sein Verhältnis zum Rationalen (« Le sacré, sur l'irrationnel dans l'idée de Dieu et sa relation avec le rationnel »), Gottha, Breslau Trewendt und Granier, 1923.
  2. Gerardus van der Leeuw, La religion dans son essence et ses manifestations.
  3. Mircea Itu, Introducere în hermeneutică (« Introduction à l’hérméneutique »), Brașov, Maison d'éditions Orientul latin, 2002, page 63.
  4. Mircea Eliade, Le sacré et le profane, Paris, Maison d'éditions Gallimard, 1965.
  5. Paul Ricœur, De l'interprétation: Essai sur Freud, Paris, Maison d'éditions du Seuil, 1965.
  6. De l'interprétation, introduction .
  7. Traduction d’une conférence écrite et prononcée en anglais par Paul Ricœur le 8 mars 2003 à Budapest sous le titre « Memory, history, oblivion », lors d'une conférence internationale « Haunting Memories ? History in Europe after Authoritarianism
  8.  {{{títol}}}. 
  9.  {{{títol}}}. 
  10.  {{{títol}}}. 

Vejatz tanben modificar

Bibliografia modificar

Obratges modificar

Per òrdre cronologic de sortida:

  • Olivier Mongin, Paul Ricœur, Paris, Seuil, 1994; rééd. Poche Points, 1998.
  • Alain Thomasset, Paul Ricœur : une poétique de la morale, Leuven, Peeters, BETL 124, 1996.
  • Jean Greisch, Paul Ricœur : l'itinérance du sens, Grenoble, Jérôme Millon, 2001.
  • Fiasse (Gaëlle), Paul Ricœur, lecteur d'Aristote, dans: Éthique à Nicomaque VIII-IX, éd. Guy Samama, Paris, Ellipses, p. 185-189, 2001.
  • Jervolino (Domenico), Paul Ricœur : Une herméneutique de la condition humaine, Paris, Ellipses, 2002, ISBN 2-7298-0925-2Error d'escript : lo modul « check isxn » existís pas.
  • Fiasse (Geaëlle), L'autre et l'amitié chez Aristote et Paul Ricœur. Analyses éthiques et ontologiques, Louvain, Peeters, Éditions de l'Institut supérieur de Philosophie (BPL, 69), 2006.
  • Michel Johann, Paul Ricœur. Une philosophie de l'agir humain, éditions du Cerf, coll. Passages, avril 2006.
  • Fiasse (Gaëlle), Paul Ricœur. De l'homme faillible à l'homme capable, Paris, Presses universitaires de France, 2007
  • Dosse (François), Paul Ricœur, le sens d'une vie, Paris, La Découverte, 1997. Edition revue et actualisée : Paris, La Découverte, 2008.
  • Paxton (Robert), Corpet (Olivier), Paulhan (Claire), "Archives de la vie littéraire sous l'occupation", Paris, Tallandier, 2009.
  • Olivier Abel, Le Oui de Paul Ricœur, Paris, Les petits Platons, 2010.
  • Porée J. et Vincent G. (dir.), Paul Ricœur, la pensée en dialogue, Rennes, Presses universitaires de Rennes, 2010.
  • Monteil (Pierre-Olivier), Ricœur politique, Rennes, Presses universitaires de Rennes, 2013.
  •  {{{títol}}}. 

Articles modificar

  • Error en títol o url.
    • Error en títol o url.
    • Error en títol o url.
    • Error en títol o url.
    • Error en títol o url.
    • Error en títol o url.

Articles connèxes modificar

Ligams extèrnes modificar