Manual Ièr Comnèn

Manual Ièr Comnèn (28 de novembre de 1118 - 24 de setembre de 1180) foguèt lo basileus de l'Empèri Bizantin dau 8 d'abriu de 1143 au 24 de setembre de 1180. Succediguèt a Joan II Comnèn (1118-1143) e foguèt remplaçat per Alexis II Comnèn (1180-1183).

Representacion de Manual Ièr dins un manuscrit medievau.

Figura majora de la segonda mitat dau sègle XII, èra un sobeiran energic, un generau coratjós e un diplomata abil que son projècte èra de restaurar la poissança d'un Empèri Bizantin afeblit per la pèrda de l'Anatolia Centrala. Gràcias a un contèxte economic favorable, menèt d'expedicions militaras en Itàlia, dins lei Balcans, en Anatolia, en Siria e en Egipte. Assaièt tanben de resòuvre la crisi religiosa entraïnada per l'esquisma de 1054. Pasmens, maugrat quauquei succès, la màger part de sei projèctes s'acabèron per de reviradas e lo bilanç finau de son rèine es considerat coma mitigat.

La presa dau poder modificar

 
Representacion medievala de la mòrt de Joan II Comnèn e dau coronament de Manual Comnèn.

A l'origina, Manual Comnèn, quatren fiu de l'emperaire Joan II Comnèn, èra pas destinat au tròne imperiau. Pasmens, foguèt designat coma successor per son paire après lei mòrts successivas en 1142 de sei fraires Alexis e Andronic, probablament gràcias a seis accions militaras còntra lei Turcs Seldjokides dau Sultanat de Rom. Puei, en 1143, gràcias a son secretari Joan Axouch, Manual capitèt de s'assegurar rapidament lo contraròtle de la capitala après lo decès de son paire en Cilícia e foguèt coronat emperaire dins lo corrent dau mes d'aost.

Puei, lei qualitats personalas de l'emperaire li permetèron de se mantenir au poder fins a sa mòrt. D'efèct, tant per lei cronicaires bizantins qu'occidentaus, Manual aviá una reputacion fòrça positiva. Èra ansin depintat coma un cap carismatic, generós, intelligent, avisat e cultivat e ges de temptativa de còp d'estat foguèt organizada còntra eu.

Un contèxte economic favorable modificar

 
Iperpèr batut durant lo rèine de Manual Comnèn.

Durant tot lo rèine de Manual Comnèn, l'Empèri Bizantin conoguèt un periòde de prosperitat economica desconeguda dempuei lo rèine d'Heraclius (610-648). Foguèt caracterizat per un nombre important de construccions novèlas, compres dins d'endrechs isolats çò que permet de supausar una reparticion relativament bòna dei richessas, per una aumentacion de la populacion urbana — Constantinòple passèt tornarmai 200 000 abitants durant lo rèine[1] — e per una aumentacion de la demanda interiora, especialament a l'entorn de la Mar Egèa. Ansin, dins lo corrent de son rèine, Manual poguèt mobilizar de ressorsas fòrça importantas per sostenir sei projèctes militars.

Lei guèrras e la diplomacia de Manual Ièr modificar

La Segonda Crosada e lo frònt sirian modificar

 
Representacion de l'arribada dei Crosats francés a Constantinòple durant la Segonda Crosada.
Article detalhat: Segonda Crosada.

Entraïnada per la reconquista musulmana d'Edessa en 1144, la Segonda Crosada foguèt lo premier eveniment important dau rèine de Manual Ièr. Acceptèt la demanda de vassalizacion de Ramon de Peitieus, senhor dau Principat d'Antiòquia, que li permetèt d'estendre son influéncia en Siria e laissèt passar leis armadas germanica e francesa sus lo territòri imperiau. L'emperaire aprofichèt tanben la situacion per conclure una aliança amb Conrad III de Hohenstaufen (1138-1152) e un maridatge entre Manual e Berta de Sulzbach, bèlasòrre de Conrad, aguèt luòc.

Pasmens, aquela aliança s'acabèt amb la mòrt de Conrad. De mai, la revirada de la Segonda Crosada la privèt de son interès. Enfin, empachèt pas l'ataca de Chipre en 1156 per Renaud de Châtillon, novèu prince d'Antiòquia, que pilhèt l'illa e i multipliquèt leis atrocitats. En 1158, Manual organizèt alora una còntra-ofensiva fòrça rapida que li permetèt d'obtenir la somission de la Cilícia Armenia e d'Antiòquia. Renaud de Châtillon deguèt acceptar de liurar la fortalesa d'Antiòquia, de fornir de tropas a l'armada bizantina e reafirmar la vassalizacion dau Principat. Puei, a la prima seguenta, lei tropas bizantinas, sostengudas per lei Crosats, ataquèron Alèp e forcèron leis autoritats de la vila a liberar totei sei presoniers crestians (aperaquí 10 000 personas).

Lei campanhas italianas e lei relacions amb la Glèisa Romana modificar

Itàlia interessèt Manual de 1147 a 1158. La causa de son intervencion èra la menaça representada per lo reiaume normand de Sicília qu'aviá aprofichat la Segonda Crosada per ocupar Corfu e pilhar Corint. Premier, l'emperaire activèt l'aliança entre Constantinòple e Venècia per aquistar la superioritat navala en Mar Adriatica e reconquistar Corfu (1149). Puei, en 1155, mandèt una armada comandada per Miquèu Paleolèg e Joan Ducas per atacar lo sud d'Itàlia.

Lei dos generaus dispausavan de finanças importantas e assaièron premier de trobar d'aliats dins la peninsula. Après una revirada auprès de Frederic Barbarossa que voliá plus s'engatjar en Itàlia, trobèron lo sostèn de divèrsei senhors locaus descaiguts de sei títols per lei Normands. Ne'n resultèt una tiera de victòrias e la revòuta de Bari permetèt ai Bizantins de conquistar un pòrt fòrça important.

Manual decidèt alora d'aprofichar la situacion per restaurar l'unitat de la Glèisa. Lo projècte interessèt lo papa Adrian IV (1154-1159) qu'aviá de relacions marridas amb lei Normands de Sicília. De mai, esperava estendre son influéncia sus lei populacions ortodòxas dau sud d'Itàlia. Pasmens, enterin, l'armada bizantina perdiguèt son avantatge militar en causa de tensions entre Miquèu Paleolèg e seis aliats. Lo generau bizantin deguèt s'entornar a Constantinòple mai sa partença afebliguèt l'armada imperiala. En 1158, una còntra-ofensiva terrèstra e maritima dei Normands a Brindisi s'acabèt per una desfacha totala de Joan Ducas qu'èra estat abandonat per lei rebèls e lei mercenaris italians engatjats au començament de la guèrra. Constantinòple ordonèt alora lo retirament de sei fòrças d'Itàlia e lo protostrator Alexis Axuch capitèt de negociar una patz onorabla amb Sicília. Demorèt en vigor fins a la mòrt de l'emperaire.

Après aquela desfacha, Manual utilizèt lei ressorsas financieras e diplomaticas de l'Empèri per estendre son influéncia en Itàlia. Se lo projècte d'unificacion de la Glèisa mau capitèt en causa deis exigéncias de la papautat, lo sostèn portat ai comunas en lucha còntra l'emperaire Frederic Barbarossa permetèt a Constantinòple de desvolopar de relacions bònas amb Gènoa, Pisa, Cremona e divèrseis autrei vilas. En 1171, l'emperaire èra pron poderós per rompre sei relacions amb Venècia e resistir victoriosament a una ofensiva maritima de la Republica. Aqueleis ostilitats durèron fins a la mòrt de Manual mai aguèron ges de consequéncia durant son rèine car lei Venecians èran numericament inferiors e decimats per una epidemia de pèsta.

Lei campanhas de Danubi modificar

Lòng de la frontiera de Danubi, la politica militara de Manual foguèt defensiva e son objectiu èra de gardar lo contraròtle dei conquistas de Basili II (976-1025). Entre 1150 e 1152, someteguèt lei Sèrbes que deguèron reconeisser sa senhoriá. Pasmens, son adversari principau dins la region foguèt lo Reiaume d'Ongria qu'èra la poissança pus importanta d'Euròpa Centrala.

Doas guèrras opausèron l'Empèri Bizantin a Ongria de 1151 a 1153 e de 1163 a 1168. Durant la premiera, l'emperaire e sei tropas menèron una incursion d'amplor dins lo territòri enemic que foguèt pilhat. Pasmens, aquò reglèt pas lo problema pausat per leis ambicions ongresas e una segonda guèrra foguèt necessària per protegir la frontiera. S'acabèt en 1168 amb la batalha de Sirmium que veguèt la victòria de l'armada imperiala. Leis Ongrés i perdiguèron de miliers d'òmes e deguèron reconeisser la sobeiranetat bizantina en Dalmàcia e en Croàcia e abandonar divèrsei territòris frontaliers. En mai d'aquò, l'eiretier ongrés foguèt mandat a la cort de Constantinòple e fiançat amb la filha de Manual. L'objectiu de l'emperaire foguèt probablament de lo designar coma lo sieu eiretier e d'unificar ansin Ongria e l'Empèri Bizantin. Pasmens, l'abandonèt a la naissença de son fiu.

Lei campanhas d'Egipte modificar

 
Representacion de l'aliança entre Manual Ièr Comnèn e Amalric Ièr de Jerusalèm.

Egipte èra una region fòrça rica que representava un interès major per lei princes musulmans, lei Crosats e lei Bizantins. Fòrça feble, lo Califat Fatimida èra un estat sota protectorat turc, çò que suscitava un maucontentament viu au sen de l'armada egipciana. Lei tensions religiosas entre chiitas e sunitas melhoravan pas la situacion. Per Manual, la conquista dau país aurià permes d'aumentar sei revenguts e de renfòrçar lei reiaumes crosats de Palestina-Siria. Pasmens, lo partiment de la region èra pas considerat coma un problema per l'emperaire car aurià probablament aumentat la despendéncia dei Crosats a respèct de Constantinòple.

En 1162, l'Empèri Bizantin mobilizèt de mejans fòrça importants (200 naviris) mai la coordinacion amb l'armada dau Reiaume de Jerusalèm foguèt marrida. Lei Crosats arribèron en retard e la flòta imperiala deguèt se retirar car mancava de viures. Maugrat aquela revirada, d'autrei projèctes d'atacas foguèron organizats fins a 1169. Pasmens, donèron ges de resultat. Au contrari, lo senhor novèu d'Egipte, Saladin, aboliguèt lo Califat Fatimida, fondèt la sieuna dinastia e capitèt d'unificar una partida dau mond musulman sota sa direccion.

Lei campanhas d'Anatolia modificar

Installats en Anatolia Centrala dempuei leis annadas 1070 e sa victòria de Manzikert, lei Turcs Seldjokides representavan una poissança militara importanta lòng de la frontiera orientala de l'Empèri. Per se concentrar sus seis autreis operacions, Manual chausiguèt inicialament d'adoptar una politica concilianta. D'efèct, en 1162, una brèva campanha li permetèt d'impausar un tractat de patz. Lei Seldjokides acceptèron de cedir divèrsei territòris frontaliers en cambi d'una certana quantitat d'aur.

Pasmens, refusèron finalament de procedir au cambi. En 1176, Manual decidèt alora de destrurre lo Sultanat de Rom e ataquèt sa capitala, Iconium. Dins aquò, la logistica de l'armada èra marrida e lei Turcs poguèron li infligir de pèrdas importantas a la batalha de Miriocèfal. Depintada coma una catastròfa quasi identica a la batalha de Manzikert, aqueu combat foguèt en realitat relativament indecís. Lei Seldjokides i subiguèron tanben de pèrdas non negligiblas mai capitèron de destrurre leis armas de sètge. Aquò qu'entraïnèt l'aplant e la revirada de la campanha bizantina car l'assaut dei fortificacions d'Iconium èra vengut impossible. Pasmens, l'armada bizantina aviá gardat sa combativitat e infligiguèt plusors desfachas ai Turcs en 1177. Aquò permetèt d'estabilizar la frontiera fins a la fin dau rèine.

L'efèct principau de Miriocèfal foguèt de rompre la volontat de Manual qu'organizèt plus de campanhas militaras e demorèt a Constantinòple fins a sa mòrt en 1180. Ansin, l'ataca de 1176 foguèt finalament la darriera temptativa bizantina de reconquistar la totalitat d'Anatolia qu'èra estada lo còr de l'Empèri fins a 1071.

Lei reformas administrativas e judiciàrias modificar

Regardant leis afaires interiors de l'Empèri, lo rèine de Manual foguèt marcat per divèrsei reformas destinadas a adaptar l'administracion e la justícia. D'efèct, dins lo corrent de la premiera mitat dau sègle XII, lei procès èran venguts fòrça lòngs, çò qu'entraïnava d'abüs. En març de 1166, una ordonància imperiala reorganizèt donc lei tribunaus e creèt de duradas maximalas per lei procès (dos ans per leis afaires criminaus, tres ans per leis afaires civius e un an per un apèu). L'emperaire assaièt tanben de limitar lo nombre d'afaires presentats au Tribunau Imperiau que fasiá ofici de cort d'apèu per leis afaires civius e de juridiccions de premiera instància per lei cas criminaus.

Annèxas modificar

Liames intèrnes modificar

Bibliografia modificar

  • (en) Michael Angold, The Byzantine Empire (1025-1204) A Political History, Longman,‎ 2002.
  • (fr) Louis Bréhier, Vie et mort de Byzance, Albin Michel, coll. « Bibliothèque Evolution Humanité »,‎ 2006.
  • (fr) F. Chalandon, Les Comnènes. Étude sur l’empire byzantin aux XIe et XIIe siècles, 1900-1912.
  • (fr) Jean-Caude Cheynet (dir.), Le monde byzantin. Tome II : L'Empire byzantin (641-1204), PUF, coll. « Nouvelle Clio »,‎ 2007.
  • (de) H. Heinemeyer, « Die Verträge zwischen dem Oströmischen Reich und den italienichen Städten Genua, Pisa and Venedig vom 10. bis 12. Jahrundert », dins Archiv für Diplomatik n° 3 (1957), pp. 79-161.
  • (de) J. Hoffman, Rudimente Von Territorialstaaten im Byzantinischen Reich (1071-1210), 1974.
  • (fr) D. Jacoby, Recherches sur la Méditerranée orientale du XIIe au XVe siècle, 1979.
  • (it) P. Lamma, Comneni e Staufer. Richerche sui rapporti fra Bisanzio e l’Occidente nel secolo XII, 1955-1957.
  • (fr) Paul Lemerle, Histoire de Byzance, PUF, coll. « Que sais-je ? »,‎ 1975.
  • (en) Paul Magdalino, The Empire of Manuel I Komnenos (1143-1180), Cambridge University Press,‎ 1993.
  • (en) Cyril Mango, The Oxford History of Byzantium, Oxford University Press,‎ 2002.
  • (fr) Georges Ostrogorsky, Histoire de l'État byzantin, Payot,‎ 1983.

Nòtas e referéncias modificar

  1. Leis estudis istorics donan una populacion de 200 000 a 400 000 abitants per la capitala bizantina dins lo corrent de la segonda mitat dau sègle XII. Èra alora la premiera vila dau continent europèu.