Leon Ièr lo Grand (entre 390 e 400 - 10 de novembre de 461) foguèt lo 45en papa de la Glèisa Catolica Romana dau 29 de setembre de 440 au 10 de novembre de 461. Succediguèt a Sixte III (432-440) e foguèt remplaçat per Alari (461-468).

Retrach de Leon Ièr lo Grand dins la Basilica de Sant Pau Fòra lei Muralhas.
Sermones

Seis originas e lei premiereis annadas de sa vida son mau conegudas. Èra nascut entre 390 e 400 en Toscana ò dins la region de Roma. Ignorava probablament lo grèc e la filosofia antica. En revènge, èra una personalitat energica, tenaça e decidida. Venguèt arquediacre dins lo corrent dau pontificat de Celestin Ièr (422-432) e lo demorèt sota Sixte III (432-440). Èra alora un membre influent de l'entorn de Sixte III e de la Cort imperiala de Ravena. Aviá tanben un prestigi fòrça important au sen de la populacion romana. A la mòrt de Sixte III, èra cargat d'arbitrar un conflicte entre lo generau Aetius e lo prefèct dau pretòri Albinus. Pasmens, en despiech d'aquela absència, foguèt elegit a l'unanimitat per venir lo papa novèu.

Coma sei predecessors, luchèt còntra lei diferenteis eresias aparegudas au començament dau cristianisme. En 443, obtenguèt un succès important gràcias a la reünion d'un nombre important d'evesques e de prèires a Roma onte denoncièt lo perilh dei sectas. Puei, i donèt l'ocasion per leis eretics de se retractar. La màger part dei partisans italians dau pelagianisme e dau maniqueïsme acceptèron. Lei reguinhaires foguèron sancionats mai son nombre representava plus una menaça importanta per la Glèisa d'Itàlia. Luchèt tanben còntra lo priscillianisme favorizant l'organizacion d'un concili per l'evesque d'Astorga que condamnèt aqueu movement. Enfin, reafirmèt son autoritat sus leis evesques de Gàllia, d'Espanha e d'Africa dau Nòrd. Capitèt d'empachar la temptativa de l'evesque d'Arle d'estendre son autoritat sus totei leis evesques de Gàllia e capitèt tanben d'estendre son poder religiós sus lo clergat dei Balcans. Autre succès important, obtenguèt la reconoissença oficiala de la primautat de la papautat de part de l'emperaire Valentinian III en 445.

Regardant la liturgia, aprofichèt lei querèlas a prepaus de la natura de Jèsus Crist per desvolopar sa doctrina de l'unicitat de la persona dau Crist subsistent dins doas naturas diferentas. Aquò li permetiá d'afeblir la posicion dei monofistas e d'impausar sa doctrina au concili de Calcedònia. En revènge, mau capitèt d'empachar l'adopcion de l'egalitat de drech entre Roma e Constantinòple, fònt de tension importanta dins lo corrent dei sègles seguents.

Liames intèrnes modificar

Bibliografia modificar

Nòtas e referéncias modificar