Istòria de Turquia

L’Istòria de Turquia es l'istòria d'Anatolia, espaci ocupat, a l'ora d'ara, per la Republica de Turquia. Independent, aquel estat es largament l'eiretier de l'Empèri Otoman, monarquia fondada per lei Turcs, un pòble nomada de l'estèpa eurasiatica.

Preistòria modificar

Lei traças pus vièlhas de preséncia umana sus lo territòri de la Turquia actuala datan d'aperaquí 2,6 milions d'annadas. En causa de sa posicion entre Euròpa, Africa e Asia, la region foguèt rapidament poblada. L'installacion d'Homo sapiens sembla datar de 27 000 avC e de culturas umanas se desvolopèron en Anatolia tant a partir dei populacions localas qu'a partir deis influéncias vengudas de Mesopotamia. La metallurgia (coire) apareguèt dins lo corrent dau milleni VI avC. Enfin, vèrs lo milleni IV avC, se formèt la premiera civilizacion anatoliana.

Antiquitat modificar

 
Evolucion territòriala d'Urartu entre 743 e 700 av. JC.

Dins lo corrent de l'Antiquitat, Anatolia foguèt la region d'origina de plusors civilizacions fins au sègle VI avC. Au milleni III avC, èra dominada per lei Hattis dau centre de la peninsula e, regualarament, sota l'influéncia economica deis estats poderós de Mesopotamia coma l'Empèri d'Akkad ò lo Premier Empèri Assirian. Puei, a partir dau sègle XVII, l'aparicion de la civilizacion itita entraïnèt la formacion d'un empèri poderós que demorèt en plaça fins a son afondrament au sègle XII avC, probablament destruch per lei Pòbles de la Mar. Après leis Ititas, leis estats principaus d'Anatolia foguèron lei principats neo-ititas, Frígia e Urartu. Pasmens, la region acomencèt de passar pauc a pauc sota lo contraròtle de sei vesins, especialament leis Assirians que dominèron l'Orient Mejan fins a la fin dau sègle VII avC. Conquistèron lo sud-oèst de la peninsula.

L'Empèri Aquemenida que succediguèt a l'Empèri Assirian coma poissança principala de la region dins lo corrent dau sègle VI avC conquistèt la peninsula anatoliana, compres lei ciutats-estats grègas situadas lòng de la Mar Egèa que venguèron l'enjòc de conflictes recurrents còntra lei ciutats de la Grècia Antica. Au sègle IV avC, l'armada d'Alexandra lo Grand conquistèt la region que foguèt integrada au monde ellenic. A partir dau sègle II avC, Roma venguèt l'arbitre dei conflictes entre estats ellenics que foguèron annexats a cha un. En despiech de mai d'una temptativa pèrsa, Anatolia demorèt sota lo contraròtle de l'Empèri Roman fins a la fin de l'Antiquitat.

Periòde bizantin modificar

 
Extension de l'Empèri Bizantin entre 1025 e 1204.

A la fin de l'Antiquitat, lo territòri de la Turquia actuala fasiá partida de l'Empèri Roman d'Orient que dispareguèt solament en 1453. Son Istòria es lònga mai se pòu devesir entre plusors periòdes distints. Premier, l'Empèri mantenguèt sei posicions en Orient e reconquistèt una partida dau bacin mediterranèu durant lo rèine de Justinian (527-565). Puei, après un conflicte lòng còntra lei Sassinidas de 602 a 628, l'Empèri s'afebliguèt e deguèt luchar per sa subrevida fins a la fin dau sègle IX còntra leis invasions deis Arabis e dei Bulgars qu'ocupèron la màger part dei províncias bizantinas. Anatolia, que sei regions orientalas foguèron perdudas, venguèt alora lo còr de la poissança bizantina. Ansin, au sègle X, sei ressorsas umanas e economicas foguèron a l'origina dei reconquistas bizantinas dins lei Balcans e en Orient Mejan. Pasmens, en 1204, una crisi de succession entraïnèt lo pilhatge de Constantinòple e la division de l'Empèri que foguèt solament restaurat en 1261. En despiech de la reconquista de la capitala en 1261, l'Empèri retrobèt jamai sa poissança passada. Anatolia passèt alora sota lo contraròtle de populacions turcas vengudas d'Asia.

Premiereis expansions turcas en Anatolia modificar

Lei conflictes recurrents entre l'Empèri Bizantin e leis estats musulmans entraïnèron lo sota-poblament de l'estèpa centrala d'Anatolia. Dins lo corrent dau sègle XI, de Turcomans acomencèron de s'interessar a aquela region. Lei Bizantins assaièron de s'i opausar mai foguèron desfachs per lei Turcs Seldjokides a Manzikert. Aprofichant lo resultat d'aquela batalha, divèrsei populacions turcas formadas de nomadas cercant de pasturgatges per sei tropèus ò de guerriers dei marchas musulmanas frontalieras dau territòri bizantina ocupèron Anatolia. A partir de 1080, un Seldjokide fondèt lo Sultanat de Rom e acomencèt l'unificacion d'aquelei populacions. Dominèt a cha pauc lo centre de la peninsula e vassalizèt — mai ò mens car de resisténcias demorèron — leis autrei principats anatolians turcs.

La lucha lònga còntra l'Empèri Bizantin — qu'èra tornarmai una poissança majora dempuei lo sègle X — foguèt un factor d'aquela unificacion. En 1176, la desfacha bizantina de Myriokephalon foguèt una etapa importanta dau mantenement dei Seldjokides en Anatolia. Puei, lo pilhatge de Constantinòple en 1204 per lei Crosats entraïnèt lo declin definitiu de l'Empèri e consacrèt la posicion dominanta dei Turcs dins la peninsula. Pasmens, dins lo corrent dau sègle XIII, lei Seldjokides de Rom deguèron acceptar la senhoriá dei Mongòls e lo sultanat dispareguèt au sègle XIV après l'afebliment de la poissança mongòla.

Premiera expansion otomana modificar

 
Expansion de l'Empèri Otoman de 1307 a 1490.

La dinastia otomana migrèt en Anatolia per fugir l'expansion mongòla en Asia. Vèrs 1280, sota la direccion d'Osman Ièr, èra installada sus un territòri frontalier de l'Empèri Bizantin en declin. Aquela posicion li permetèt de se concentrar sus la lucha còntra lei Bizantins e de ganhar un prestigi important. Puei, en 1326, la conquista de Bursa li permetèt d'establir sa capitala dins una vila importanta e d'acomençar la formacion d'un estat vertadier. Son fiu Orhan (1324-1360) contunièt d'estendre lo territòri otoman ambé la conquista dau sud de la Mar de Marmara. Puei, capitèt de passar leis Esterchs e d'ocupar lo sud de Tràcia.

En 1361, la presa d'Andrinòple per Murad Ièr (1360-1389) transformèt lo sultanat otoman en una poissança importanta. I installèt sa capitala e conquistèt lo sud de Bulgaria. Pasmens, son armada èra encara subretot compausada de cavalariá, çò que l'empachèt d'atacar lei fortificacions dei vilas bizantinas pus importantas. Deguèt tanben se defendre còntra una coalicion formada de princes de Serbia e de Karaman. Lei Turcs de Karaman foguèron vencuts en 1388 e lei Sèrbs en 1389 au Camp dei Mèrles. Pasmens, Murad Ièr i foguèt tuat. Sa mòrt laissèt l'Empèri dins una posicion malaisada en despiech de sa poissança novèla. Dins lei territòris europèu, una aristocracia militara s'èra talhada de fèus e menava una guèrra d'agariment quasi permanenta còntra leis estats crestians mentre que, dins lei regions orientalas, lei tribús e principats turcs vassaus èran una fònt d'agitacion en causa de sa volontat d'autonòmia.

Ansin, son successor Bajazet Ièr (1389-1402) deguèt mantenir un equilibri precari per perseguir l'expansion en Euròpa ont Ongria èra una menaça importanta e per gardar son contraròtle en Anatolia. En 1396, ganhèt la batalha de Nicòpolis còntra leis Ongrés e lei chivaliers occidentaus venguts a son ajuda. Pasmens, menèt sensa succès dos sètges de Constantinòple e aguèt de dificultats per sometre lei tribús d'Anatolia. Òr, la region èra venguda un refugi per leis enemics de Tamburlan que decidiguèt d'organizar una campanha per sometre la peninsula. En 1400, obtenguèt lo sostèn dei principats turcs locaus còntra Bajazet que foguèt desfach e capturat a Ankara en 1402. Lo venceire restaurèt l'autonòmia dei principats, especialament aqueu de Karaman, e lei quatre eiretiers dau Sultanat Otoman acomencèron una guèrra civila lònga entre elei per la succession.

La restauracion e l'apogèu de l'Empèri Otoman modificar

La restauracion de la poissança otomana e la conquista de Constantinòple modificar

 
Expansion territòriala de l'Empèri Otoman de 1307 a 1683.

Après la mòrt de Bazajet Ièr, la guèrra civila, dicha interrègne otoman, se debanèt de 1403 a 1413. S'acabèt per la victòria de Mehmet Ièr (1413-1421). Ambé son fiu Murat II (1421-1451) que li succediguèt, restaurèron la poissança otomana dins lo nòrd e lo sud-oèst d'Anatolia. Franc de Karaman que venguèt un estat tampon entre lo territòri otoman e lei possessions sirianas dei Mamelocs d'Egipte, lei principats turcs de la region deguèron tornarmai se sometre. En Euròpa, leis estats crestians foguèron vencuts a Varna (1444) e dins la region de Kosova (1448). Aquò permetèt ais Otomans de conquistar una partida importanta dei Balcans e d'isolar definitivament Constantinòple.

Sota lo rèine de Mehmet II lo Conquistaire (1451-1481), leis Otomans conquistèron Constantinòple en 1453 e lei darriereis estats bizantins entre 1460 e 1461. Puei, conquistèt la màger part dei regions occidentalas dei Balcans (Grècia, Serbia, Bòsnia, Albania) còntra lei Crestians. Totjorn còntra lei Crestians, prenguèt lo contraròtle dei comptadors genoés dau sud de Crimèa. Pereu, i vassalizèt lei Tatars de Crimèa. Enfin, en Anatolia, conquistèt lo principat de Karaman onte lei tropas otomans chaplèron mai d'un nomada turcoman. Aquò foguèt per la seguida a l'origina de revòutas dins lo sud en causa dau ressentiment de la populacion. Aquelei victòris permetèron au sultan Mehmet II de se presentar coma lo campion de l'islam sunita e lo continuaire de l'Empèri Bizantin e dau Califat Islamic. Aquò favorizèt l'emergéncia de l'idèa d'un empèri universau per lei Turcs e lei non Turcs e per lei musulmans e lei non musulmans. Ansin, Mehmet II creèt lo millet (« comunautat ») dei crestians ortodòxs per leis integrar au sen de la societat otomana.

Son successor Bazajet II (1481-1512) deguèt faciar divèrsei dificultats entraïnadas per l'expansion rapida dau rèine precedent. En Euròpa, capitèt d'obligar Ongria e Polonha-Lituània de reconóisser la senhoriá otomana sus Valaquia e Moldàvia. Pasmens, la menaça principala dau periòde apareguèt lòng de la frontiera orientala de l'Empèri après la reünificacion de Pèrsia per la dinastia safavida qu'adoptèt lo chiisme duodeciman coma mejan d'unificacion dei pòbles diferents dau plan iranian. Divèrsei populacions turcomanas d'Anatolia, totjorn ostilas ais Otomans, se ralièron ai Safavidas e certanei se convertiguèron tanben au chiisme (duodeciman ò alevi). La question politica dau contraròtle dei Turcomans d'Anatolia se doblèt donc d'una question religiosa. En 1511, aquò entraïnèt una revòuta majora d'Anatolia còntra leis Otomans. Lo fiu de Bazajet II, Selim Ièr (1512-1520) capitèt alora de raliar lei faccions bellicistas, especialament lei Janissaris, de la Cort per organizar un còp d'estat e remplaçar son paire coma sultan après una guèrra civila còntra sei fraires (1509-1512).

L'apogèu de l'Empèri Otoman modificar

Dins lo corrent de son rèine, Selim Ièr capitèt de menar plusors campanhas brutalas còntra aquelei menaças. Ansin, de revòutas turcomanas foguèt reprimidas d'un biais saunós en Anatolia, especialament en 1519. Còntra lei Safavidas, ataquèt Pèrsia e ganhèt la batalha de Chaldiran (1514). Aquò permetèt d'obligar leis Iranians a la prudéncia. Pasmens, leis Otomans poguèron pas lei sometre definitivament en causa dei dificultats logisticas per perseguir son advèrsari dins lei montanhas de la region e de combats regulars entre lei dos empèris se debanèron fins au sègle XVII. Puei, còntra lei Mamelocs d'Egipte que s'èran aliats ais Iranians, Selim ganhèt la batalha de Marj Dabiq (1516) onte la màger part dei fòrças egipcianas foguèron exterminadas gràcias a la superioritat tecnologica otomana. En 1517, Egipte e Siria foguèron annexadas e lo darrier califa abbassida capturat. A sa mòrt, lo califat passèt a la dinastia otomana qu'establiguèt ansin sa primautat sus lo mond otoman. En mai d'aquò, lo sultan otoman venguèt lo protector oficiau dei luòcs sants d'Arabia.

Son successor foguèt Soliman lo Magnific (1520-1566) que son rèine marquèt l'apogèu de l'Empèri Otoman. D'efèct, en 1526, la victòria otomana de Mohács entraïnèt l'afondrament d'Ongria e li permetèt de'n conquistar lei regions centralas. Dins aquò, mau capitèt de prendre Viena en 1529. Après aquela revirada, lo conflicte contunièt còntra leis Austrians, lei Venecians e lei princes balcanics encara independents. Lei combats foguèron generalament indecís mai la patz signada en 1562 donèt ais Otomans la supremàcia navala en Mediterranèa Orientala. Sus lo frònt safavida, leis armadas otomanas anientèron de revòutas turcomanas novèlas (1526-1527) e conquistèron Bagdad (1534) e Basra (1547). En revènge, en despiech d'avançadas en Anatolia Orientala, la resisténcia safavida demorèt fòrta en Azerbaitjan onte lei campanhas de Soliman mau capitèron. Pasmens, en 1555, lo tractat de patz d'Amasya fixèt una frontiera favorabla a Istambul. Enfin, au sen de l'Empèri, Soliman realizèt una òbra legislativa importanta. La lèi islamica, que lo sultan podiá pas modificar, venguèt la referéncia suprèma mai Soliman adoptèt tanben plusors còdis suplementaris, que podián èsser reformats per lo poder politic, per regir d'aspècts penaus, fiscaus e fonsiers. Aquela òbra venguèt la basa dei lèis otomanas per tres sègles.

L'aplant de l'expansion e lo començament dau declin de l'Empèri Otoman modificar

Après la mòrt de Soliman lo Magnific, la màger part de sei successors foguèron incompetents e incapables de defugir la division deis elèits otomanas entre de faccions rivalas luchant per contraròtle lo poder e lei richessas de l'Empèri. Lei Janissaris aguèron un ròtle important dins aquela decadéncia tant dins lei províncias onte formèron a son profiech una feudalitat novèla que dins la capitala ont esitèron pas de defendre seis interès per fòrça, compres còntra certanei sultans. Ansin, l'Empèri Otoman. A la fin dau sègle XVII, aviá perdut sa supremacia militara sus lo continent europèu.

Pasmens, lo declin de l'armada otomana foguèt lòng e plusors visirs energics, especialament aquelei de l'Ostau Köprülü, foguèron a l'origina de ressauts periodics. Ansin, en 1570-1571, una guèrra novèla còntra la Republica de Venècia permetèt de conquistar Chipre. Dins aquò, la desfacha navala de Lepanta (1571) entraïnèt la pèrda de desenaus de milièrs de soudats experimentats e la restauracion de la superiotat navala deis estats crestians. En 1648, leis Otomans desbarquèron dins l'illa veneciana de Creta entraïnant lo començament d'una guèrra lònga que s'encalèt en causa dau sètge saunós e malaisat de Candia (1648-1669). Lo conflicte s'acabèt per una victòria malaisada que permetèt l'annexion de Creta. Dins lo rèsta d'Euròpa, leis Otomans vassalizèron mai d'un estat d'Euròpa Centrala e conquistèron la Podolia polonesa. Pasmens, en 1683, lo segond sètge de Viena s'acabèt per una desfacha novèla en fàcia d'una coalicion europèa menada per Àustria. Aquela revirada foguèt lo començament dau reculament dau territòri otoman en Euròpa. Fins a 1739, d'autrei conflictes aguèron luòc còntra leis Austrians e lei Venecians. Leis Otomans foguèron tornarmai vencuts en 1718 mai venceires en 1739. Venècia perdiguèt definitivament sei possessions grègas[1] e leis Otomans gardèron lo contraròtle de Serbia e d'Oltènia parcialament ocupadas per Àustria après 1718. Aquela frontiera demorèt alora establa fins a 1878.

A la fin dau sègle XVI, l'armada otomana averèt tanben una tiera de batalhas còntra lei Safavidas que li permetèt d'ocupar Azerbaitjan. Pasmens, leis Iranians contunièron la lucha dins lo corrent dau sègle XVI. Reconquistèron Azerbaitjan e ocupèron tanben Bagdad de 1624 a 1638. Un tractat de patz foguèt finalament signat en 1638 laissant Mesopotamia ais Otomans e Azerbaitjan ai Safavidas. Puei, maugrat quauquei conflictes còntra leis estats successors de l'Empèri Safavida, aquela frontiera demorèt relativament establa fins a l'afondrament de l'Empèri Otoman[2].

Enfin, a partir de la fin dau sègle XVII, l'emergéncia de l'Empèri Rus menacèt lei regions e leis estats vassaus deis Otomans lòng dau litorau nòrd de la Mar Negra. D'efèct, sota Pèire lo Grand (1682-1725), lei Rus assaièron un premier còp d'ocupar aquela region. Pasmens, deguèron se retirar en causa de l'alunchament de sei basas e de la resisténcia dei Tatars de Crimèa e dei tropas otomanas. Aquò cambièt a cha pauc dins lo corrent dau sègle XVIII gràcias a l'expansion russa en direccion dau sud que li permetèron de melhorar la logistica. En 1768, una guèrra novèla acomencèt marcada per l'ocupacion russa de Moldàvia e de Valaquia, per l'invasion de Crimèa en 1771 e per la destruccion d'una partida de la flòta otomana per una esquadra vengut de la Mar Baltica. Se de tensions intèrnas obliguèron lei Rus d'arrestar lo conflicte en 1774, lo tractat de patz èra desfavorable ais Otomans que deguèron reconóisser l'independéncia dau Khanat de Crimèa e acceptar una frontiera lòng dau Bug meridionau. Après lo reglament dei desòrdres intèrns rus, lo Khanat foguèt tornarmai envaït per lei Rus e annexat en 1783. Coma la pèrda de territòris poblats per de musulmans èra un còp sevèr còntra lo prestigi otoman, lei Turcs assaièron dos còps de reconquistar la peninsula mai aquelei temptativas s'acabèron per de desfachas en 1792 e en 1812. Agravèron lo reculament de l'Empèri que deguèt cedir lo nòrd de Dnièstre puei la region de Bessaràbia.

Lo reculament de l'Empèri Otoman modificar

La pèrda de Crimèa e lei desfachas còntra Russia entraïnèron una presa de consciéncia au sen d'una partida deis elèits otomanas de la necessitat de reformar e de modernizar l'Empèri. Pasmens, aquò mau capitèt en causa de la resisténcia dei mitans conservadors. Pereu, entraïnèron d'interrogacions (la Question d'Orient) dins leis autrei capitalas europèas sus l'avenir de l'Empèri. Tres factors principaus dictèron alora la politica dei poissanças crestianas : lo sostèn ai movements politics dei populacions crestianas (autonòmia e de còps independéncia), lo mantenement de l'Empèri qu'èra considerat coma una garantida de l'estabilitat regionala e la limitacion de la poissança russa. En particular, lei Britanics refusèron ai Rus la possession de la region deis Estrechs.

La revirada dei politicas de reformas de l'Empèri modificar

Lo besonh de reformas deis institucions otomanas apareguèt au començament dau sègle XIX ai caps principaus e foguèt generalament sostengut per lei populacions crestianas. Pasmens, la màger part dei reformas se turtèron ai liames entre l'estructura de la societat otomana e aquela dei fòrças armadas. En particular, lei Janissaris e leis Espahis èran venguts de còrs ineficaç mai gardèron una gròssa influéncia per s'opausar a la modernizacion de l'armada. De mai, plusors esmogudas d'abitants de la capitala ostils a de politicas vistas coma de remessas en causa de l'islam aguèron luòc. Aquò cambièt a partir de 1821 en causa de la Guèrra d'Indepéndencia de Grècia (1821-1830) que demostrèt la manca d'eficacitat dei janissaris. En 1826, una reforma de l'armada foguèt impausada per fòrça e lo còrs dei Janissaris chaplats[3] per una revòuta populara organizada per lo sultan Mahmut II (1808-1839). La reforma dei fòrças armadas entraïnèt aquela dau rèsta de la societat ambé l'adopcion de reglaments novèus (Tanzimat) entre 1839 e 1856 e d'una constitucion en 1876 (suspenduda tre 1878) per melhorar l'eficacitat de l'administracion e de l'armada e demenir lo ròtle deis ierarquias religiosas. Certanei foncionaris otomans imaginèron la formacion d'una ciutadanetat otomana secularizada basada sus una fusion dei diferenteis identitats dei populacions de l'Empèri. Pasmens, aquò mau capitèt car la modernizacion demorèt parciala en causa de l'oposicion dei populacions musulmanas desirosas de gardar sei privilègis e dei populacions crestianas d'ara endavant viradas vèrs de movements autonomistas ò independentistas. Lo rèine d'Abdulhamid II (1876-1909) marquèt la fin dau periòde dei Tanzimat e l'islam retrobèt sa posicion importanta au sen de la societat. De mai, en causa dei desfachas recurrentas còntra leis estats crestians dins lo corrent de la fin dau sègle XIX, lei crestians de l'Empèri venguèron la buta de l'ostilitat deis autoritats e dei musulmans. A partir deis annadas 1890, acomencèron lei chaples còntra leis Armènis.

Lei pèrdas territòrialas dau sègle XIX modificar

 
Declin de l'Empèri Otoman de 1798 a 1920.

Dins lo corrent dau sègle XIX, l'afebliment militar otoman entraïnèt l'acceleracion dau reculament territòriau de l'Empèri Otoman que perdiguèt pauc a pauc sei territòris periferics. Russia aguèt un ròtle important dins aquelei desfachas que se proclamèt protectritz deis ortodòxs e sostenguèt lo nacionalisme dei pòbles balcanics. Lei populacions aràbias acomencèron tanben de s'agitar, especialament en Mediterranèa. Lo Reiaume Unit, França, Àustria e Prússia aguèron un ròtle variat evolucionant entre la defensa de l'Empèri per contrar leis ambicions russas e lo sostèn ais insurreccions crestianas motivat per la solidaritat religiosa. Ansin, en 1829, leis Otomans deguèron signar lo tractat d'Andrinòple e acceptar l'autonòmia puei l'independéncia (tre 1830) de Grècia. Totjorn en 1830, Valaquia e Moldàvia venguèron de protectorats rus e Serbia un estat autonòm au sen de l'Empèri. Dins leis annadas 1830, Egipte se revoutèt sota la direccion d'Ibrahim Pacha que sei tropas agantèron Anatolia. La pression britanica empachèt tornarmai la destruccion de l'Empèri mai Egipte restaurèt son independéncia. En 1854-1856, d'ambicions russas novèlas entraïnèron una reaccion militara francobritanica (Guèrra de Crimèa) que s'acabèt per una desfacha russa. Puei, en 1875-1876, d'insurreccions acomencèron en Bulgaria causant una repression dura de part de l'armada otomana e un conflicte novèu còntra l'Empèri Rus. La victòria russa e lo tractat de San Stefano (1878) impausant la formacion d'una granda Bulgaria entraïnèt l'indignacion deis autrei poissanças europèas e una crisi diplomatica majora reglada per la Conferéncia de Berlin.

Gràcias ai crenhenças britanicas en fàcia de la poissança russa, leis Otomans poguèron i sauvar una partida de sei possessions balcanicas mai deguèron reconóisser l'independéncia de Romania (nascuda de la fusion de Valaquia e de Moldàvia), de Serbia e de Montenegro[4], l'autonomia intèrna (de facto l'independéncia) d'una Bulgaria de superfícia reducha e devesida entre dos principats[5] e l'installacion d'una administracion estrangiera sus l'illa de Chipre (per lei Britanics) e sus Bòsnia e Ercegovina (per leis Austrians). En revènge, capitèron de gardar lo contraròtle dei regions poblats per de musulmans.

Dins aquò, lei reculaments contunièron. En 1898, Creta foguèt plaçada sota un estatut especiau en causa d'un conflicte entre lei proprietaris musulmans e lei païsans ortodòxs. Puei, en 1903, Macedònia foguèt a son torn plaçat sota un estatut especiau ambé la creacion d'una policía internacionala per assaiar d'amaisar lei tensions localas entre lei diferentei populacions. Aquelei desfachas entraïnèron una reorganizacion importanta de l'Empèri a l'entorn de Romelia — lei regions balcanicas poblats per de musulmans — e d'Anatolia. D'efèct, de refugiats musulmans venguts dei zònas perdudas venguèron s'i installar permetent de'n aumentar la demografia. Au començament dau sègle XX, favorizèt tanben lo desvolopament economic d'Anatolia que venguèt lo centre de l'economia otomana.

La fin de l'Empèri Otoman e la formacion de la Republica Turca modificar

Lo restabliment de la constitucion modificar

Lei desfachas e lei reviradas dau govèrn dins lo corrent de la fin dau sègle XIX entraïnèron en 1906 la formacion a Salonica d'una associacion d'oficiers — dichs Turcs Joves — desirós de modernizar l'Empèri. En 1907, fondèron un Comitat Union e Progrès (CUP). Tre l'annada precedenta, leis autoritats assaièron de reprimir lo movement mai son influéncia aumentèt rapidament en causa de la desafeccion envèrs lo sultan. Abdulhamid II deguèt finalament cedir e foguèt despausat en 1909. La constitucion foguèt restablida e un Parlament elegit en 1908.

Lo contèxte internacionau deis annadas seguentas èra alora malaisat per l'Empèri Otoman. En 1908, Bulgaria proclamèt son independéncia oficiala, Àustria-Ongria annexèt Bòsnia e Ercegovina e Grècia Creta. En 1911 e 1912, Itàlia ataquèt l'Empèri que deguèt li laissar Libia, darrier territòri otoman en Africa, e l'archipèla de Dodecanès au sud-oèst d'Anatolia. Puei, entre 1912 e 1913, Romelia venguèt l'enjòc dei guèrras balcanicas. D'efèct, en octòbre de 1912, una coalicion formada de Serbia, Grècia, Bulgaria e Montenegro ataquèt la region. Leis Otomans deguèron reconoisser sa desfacha en abriu de 1913 e abandonar Romelia franc dau relarg d'Istambul. Pasmens, en junh, Bulgaria, maucontenta dau partiment dei conquistas, ataquèt seis èx-aliats mai foguèt rapidament batuda au començament d'aost. L'armada otomana participèt a la desfacha bulgara, çò que li permetèt de gardar Andrinòple.

La revirada dei Turcs Joves modificar

En despiech d'aqueu succès tardiu, l'amplor dei desfachas precedentas descredibilizèt lei caps de l'armada e favorizèt l'ascension dau CUP que ganhèt leis eleccions de 1912. En 1913, capitèt d'organizar un còp d'estat e de prendre lo poder. Sa politica èra inspirada per aquela dau periòde Tanzimat. La centralizacion de l'Estat e la modernizacion dei fòrças armadas venguèron lei prioritats. Aquò entraïnèt un raprochament amb Alemanha e Àustria-Ongria e en novembre de 1914, l'Empèri Otoman intrèt dins la Premiera Guèrra Mondiala dins lo camp deis Empèris Centraus.

L'armada otomana deguèt mobilizar sei tropas sus quatre frònts. Lo pus important se situava au nòrd-èst dins lei montanhas de Caucàs còntra Russia. Concentrèt la màger part dei tropas e dei ressorsas. Au sud-èst e au sud-oèst, lei frònts de Mesopotamia e de Palestina còntra lei Britanics demorèron segondaris. Enfin, en 1915-1916, la temptativa franco-britanica de passar leis Estrechs entraïnèt la formacion d'un frònt murtrier ai Dardanèls fins a la retirada deis Aliats.

Lei combats foguèron globalament desfavorables ais Otomans. Còntra Russia, lo ministre de la guèrra Enver Pacha organizèt una ofensiva gròssa en decembre de 1914 còntra Anatolia. S'acabèt per un desastre en causa dei condicions climaticas e leis Armènis foguèron accusats de la desfacha marcant lo començament de la desportacion e dau genocidi d'aqueu pòble. Puei, entre febrier e aost de 1916, lei Rus butassèron lei Turcs e conquistèron Erzurum, Trabzon e Erzincan. Aqueu frònt s'estabilizèt fins a l'afondrament de l'Empèri Rus que permetèt ais Otomans d'avançar. En fàcia dei Britanics que conquistèron Bagdad en març de 1917 e Jerusalèm en decembre de la mema annada, l'armada otomana deguèron pauc a pauc se retirar en direccion d'Anatolia. La desfacha de l'Empèri foguèt la consequéncia de la rompedura dau frònt d'Orient qu'entraïnèt la signatura d'un armistici per Bulgaria lo 29 de setembre de 1918. Constantinòple èra d'ara endavant menaçada per una ataca dirècta deis Aliats e lo govèrn deguèt a son torn arrestar lo combat.

Lo desmembrament de l'Empèri Otoman e la Guèrra d'Independéncia Turca modificar

 
Turquia après lo Tractat de Sèvres (1920).

Après sa desfacha, lo tractat de Sèvres ambé leis Aliats marquèt un reculament fòrça important de l'Empèri Otoman que perdiguèt plusors regions e foguèt devesit entre de zònas d'influéncia italiana, francesa e britanica. D'efèct, leis Aliats impausèron la pèrda de totei lei territòris poblats d'Arabis, la cession d'una partida importanta d'Anatolia Orientala a l'Armenia novèla e la cession de Tràcia Orientala (levat de Constantinòple) e de la region d'Esmirna a Grècia. Lo sud-oèst d'Anatolia formava la zòna d'influéncia italiana, lo sud aquela de França e lo sud-oèst aquela dau Reiaume Unit. La signatura d'aqueu tractat desastrós roïnèt lo prestigi dau sultan e favorizèt lei movements nacionalistas e republicans turcs qu'èran intrats en revòuta. Aquò entraïnèt un ensems de conflictes que son dichs Guèrra d'Independéncia Turca. Lo generau Mustafa Kemal ne'n foguèt la figura principala que venguèt pauc a pauc lo campion dau nacionalisme republican turc e lo fondator de la Republica Turca.

D'efèct, aqueu generau, cargat de la desmobilizacion en Anatolia Orientala, venguèt lo cap d'un movement nacionalista que son ponch principau èra l'integritat dau territòri turc. Aprofichèt lo descrèdit dau sultan après lo tractat de Sèvres e la victòria electorala dei nacionalistas per venir lo cap principau dau país. En abriu de 1920, capitèt de reconstituir un parlament a Ankara après la dissolucion de l'Assemblada de Constantinòple en causa d'una intervencion aliada entraïnada per lei chaples d'Armènis en Anatolia. Aquò li permetèt de legitimar son poder e de reglar lei diferentei questions territòrialas.

 
Turquia après lo Tractat de Laussana (1923).

Tre abriu de 1920, de negociacions acomencèron ambé lei Sovietics que permetèron la signatura dau tractat de Kars en octòbre de 1921. Turquia recuperèt Kars e Ardahan mai laissèt Batom e lo districte dau mont d'Igdir. Armenia perdèt la mitat de son territòri e lo rèsta foguèt integrat au sen de l'URSS. A partir d'octòbre de 1921, de negociacions acomencèron ambé França gaire desirosa de mantenir sa zòna d'influéncia après sa rompedura ambé l'Entenduda. Aquò permetèt de definir lo traçat de la frontiera ambé Siria. Puei, en 1922, leis Italians abandonèron tanben lo sud-oèst d'Anatolia en causa de la resisténcia dei populacions localas. Enfin, Mustafa Kemal poguèt dirigir sei fòrças còntra lei Grècs que son ocupacion de la region d'Esmirna èra contestada e aviá entraïnat una guèrra vertadiera. Une premiera ofensiva dei [nacionalisme|nacionalistas]] turc foguèt blocada en junh de 1920 mai lei temptativas grègas per rompre l'armada turca mau capitèron en març e en julhet de 1921. La campanha decisiva acomencèt a partir d'aost de 1922 e lo frònt grèc s'afondrèt rapidament. En octòbre, Mustafa Kemal poguèt negociar un tractat novèu (Tractat de Laussana, 1923) ambé leis Aliats e Grècia perdèt Esmirna e la Tràcia Orientala. Franc de Mossol, la màger dei revendicacions turcs èran estadas contentadas. Enterin, lo sultanat foguèt abolit lo 1èr de novembre de 1922 e la Republica Turca foguèt proclamada lo 29 d'octòbre de 1923.

La Republica Turca modificar

La presidéncia d'Atatürk e la Segonda Guèrra Mondiala modificar

Lo programa de Mustafa Kemal èra destinat a assegurar una renaissença de Turquia sus de basas novèlas. En particular, la pèrda de divèrsei territòris periferics de l'Empèri Otoman renforcèt l'importància dau pòble turc que representava 85% de la populacion de l'estat novèu. Lo nacionalisme turc venguèt donc un motor important dau regime. Favorizèt lo passatge de la legitimat otomana vèrs la legitimat republicana turca. La rompedura ambé l'Empèri foguèt donc rapida ambé l'abolicion dau Califat, la laïcizacion de l'educacion, la supression dei referéncias a l'islam dins lei lèis e dins la constitucion ò l'interdiccion deis òrdres religiós sofis. Regardant lo poder novèu, la capitala foguèt transferida de Constantinòple a Ankara e un partit unic foguèt autorizat per transmetre lei diferentei directivas au sen de la societat. Enfin, Mustafa Kemal prenguèt la tèsta d'una presidéncia fòrta fins a sa mòrt en 1938.

Aquelei transformacions rapidas de la societat entraïnèron una insurreccion religiosa dei Curds en 1925 que foguèt aisament reprimida. Pasmens, apareguèt la question de l'integracion dei Curds au sen dau país. La diplomacia turca demorèt prudenta e son premier acòrd important foguèt signat amb Iran e Iraq per susvelhar l'agitacion curda. Puei, en 1939, França acceptèt de cedir lo sandjak d'Alexandreta situat au nòrd-oèst de Siria e qu'èra revendicat per Turquia dempuei leis annadas 1920. Dins lo corrent de la Segonda Guèrra Mondiala, lo país capitèt de restar neutre en despiech dei pressions alemandas e aliadas. Pasmens, deguèt mobilizar dei fòrças importantas per s'aparar còntra una ataca suspresa, çò qu'entraïnèt dei tensions economicas importantas. Fin finala, lo país declarèt formalament la guèrra ais Alemands lo 23 de febrier de 1945 per ganhar lo sostèn dei Britanics e deis Estatunidencs còntra leis ambicions sovieticas.

La Turquia modèrna modificar

Après 1945, Ismet Inönü, successor de Mustafa Kemal, acomencèt una liberalizacion limitada dau regime e se raprochèt pauc a pauc dau blòt occidentau. D'efèct, en 1945-1946, Turquia deguèt demandar lo sostèn dei Britanics e deis Estatsunidencs per rebutar leis ambicions sovieticas sus la region deis Estrechs. En 1947, leis Estats Units d'America li accordèron una ajuda economica importanta. Enfin, en 1952, Turquia foguèt acceptada au sen de l'OTAN.

En parallèl, la liberalizacion dau regime progressèt ambé dificultat. En 1946, un segond partit politic foguèt autorizat. Pasmens, la lucha entre lei dos partits legaus menacèt l'estabilitat dau país e l'armada organizèt un premier còp d'estat en 1960. Leis eleccions de 1961 reglèron pas lo problema entraïnant l'aparicion de movements de senèstra e de drecha extrèmas. Un second còp d'estat militar se debanèt en 1971. Lei partits de senèstra e lei sindicats foguèron reprimits e lei libertats demenidas. Dins aquò, lei govèrns successius mau capitèron de faciar la crisi economica deis annadas 1970 e lei militars prenguèron lo poder un tresen còp en 1980-1983. Aquò foguèt agravat per lo començament d'una insurreccion dins lo Curdistan Turc a partir de 1984. Lei libertats foguèron tornarmai reduchas per una lèi anti-terrorista d'una vigor extrèma e lei caps politicas dau decenni foguèron pas reabilitats avans 1987. A partir dau decenni 1990, lei resultats electoraus foguèron marcats per lei progrès dei partits islamics que prenguèron lo poder en 2003. Capitèron de resòuvre la crisi economica deis annadas 1990 e de demenir l'influéncia dei militars sus la gestion deis afaires de l'estat. Pasmens, dempuei la fin dau decenni 2000, l'autoritat dau Premier Ministre Recep Tayyip Erdoğan es mai e mai contestada dins lei vilas.

Liames intèrnes modificar

Bibliografia modificar

Nòtas e referéncias modificar

  1. En 1718, lo tractat de Karlowitz aviá donat ai Venecians lo sud de Grècia. De mai, en Creta, avián gardat gràcias a la resisténcia acarnada de Candia divèrseis escalas.
  2. Lo traçat de 1639 es a l'origina de la frontiera actuala entre Iran, Iraq e Turquia.
  3. 100 000 Janissaris foguèron tuats e 20 000 fòrabandits. La Regéncia d'Argier, estat teoricament vassau de l'Empèri mai de facto independent, ne'n gardèt a son servici fins a sa disparicion en 1830. Dins aquò, lei Janissaris d'Argier èran tanben venguts una fòrça mediòcra a l'origina d'una revòuta dominada en 1817 per leis unitats pus modèrnas dau bei d'Argier.
  4. Lo contraròtle otoman sus lei montanhas montenegrinas foguèt totjorn fòrça mau segur en causa de la topografia malaisada e de l'ostilitat dei populacions localas.
  5. En 1885, lo Principat de Bulgaria ocupèt per fòrça la Romelia Orientala que formava lo segond principat.