Lo fènix (del grèc φοῖνιξ que sona « roge »), es un aucèl legendari, dotat de la longevitat e caracterizat per un poder de renàisser aprèp que se consumèt d'esperel amb la seuna calor. Atal simboliza los cicles de mòrt e resurreccion.

Fichièr:Phoenix Toulouse.jpg
Fènix ofèrt per la vila d'Atlanta a la vila de Tolosa aprèp l'explosion ASF del 21 setembre de 2001

Georges Cuvier (1769-1832) pensava qu'èra lo faisan daurat (Chrysolophus pictus). Foguèt tanben identificat a l'aucèl del paradís e al flamenc ròse.

D'aucèls fabuloses semblables al fènix se trapan dins las mitologias persana jos l'apelament de Simurgh o Rokh, chinesa jol nom de Nán fāng zhū què e de Fenghuang, amerindianas (Aucèl tròn) o aborigènas (Aucèl Minka).

Mite modificar

Aucèl fabulós, originari d'Etiopia e qu'acompanha lo culte del Solelh, en particular dins l’anciana Egipte e dins l’Antiquitat classica. Segon la legenda, sa resurreccion se fasiá, en Arabia e dins los païses alentorn coma Egipte ont èra venerat. Lo fènix semblava una agla mas fòrça granda; son plumatge se parava de roge, de blau e d'aur esclatant, e son aspècte èra resplendissent. Jamai existís mai d'un sol fènix dins un meteis temps; viu fòrça longtemps: segon totas las tradicions passa los cent ans. Perque se reprodusís pas, lo fènix, quand sent sa vida acabada, construsís un nis de brancas aromaticas e d’encens, i fa fuòc e se consuma dins las flamas. De las cendres d'aquel cremador surgís un fènix novèl...

Lo Fènix Persan modificar

 
Simorg transportant un nenon

L'idèa de l'aucèl se confond amb aquela de la leugieretat, de l'esséncia de las causas e dels èssers. De tals aucèls incarnan la pensada opausada a la matèria, l'interioritat de l'òme, son « se prigond, son esperit ». Un conte persan del sègle XIII escrich per Attar Neyshaboury, La conferéncia dels aucels, compren 4647 vèrses. Es una epopèia mistica ont trenta aucèls son a la recèrca de lor Rei. Lo recit debuta per un discors de benvenguda que constituís una foncion rituala e magica associant la « Puput », un aucèl, (* *) portaire d'una corona, e los autres aucèls, que representan una umanitat en cèrca de coneissença. Tanlèu, la fola dels aucèls inquiets se ressemblant e providencialament la Puput se presenta coma messatgièra. Exòrta los aucèls a partir per un viatge dificil que los menarà cap a la cort de lor Rei, un aucèl fabulós, lo Simorg. Totes los aucèls comprenon l'interès fondamental d'aqela entrepresa. Pasmens gaire luènh prèp de dètz mil d'aqueles s'excusan: lo fan, per de rasons divèrsas, contents de lor astra aicí-bas. La Puput admonèsta totòm, tranquilliza los uns, encoratja los autres e comença l'ensenhament que permetrà de prendre la rota. Devon s'engatjar dins las sèt valadas que marcaràn los grases iniciatics de lor ascension esperitala. Aquelas valadas magicas e misticas son las valadas de la recèrca, de l'amor, de la coneissença, de l'independéncia, de l'union, de l'espantament e de la solucion. E aprèp aver passat aquelas valadas, dins un long viatge que dura sovent un o mai vidas remplidas de trapèlas, viatge ont la granda majoritat dels aucèls falhèron, que a los rescapats lo serà refusat - darrièra espròva - l'accès tant esperat al palais de lor Roi : lo Simorg...

Lo Fènix Grèc modificar

La primièra mencion del fènix se trapa dins un fragment enigmatic d'Esiòde :

«La gralha babilharda viu nòu generacions d'òmes florissent de jovença; lo Cèrvi viu quatre còps mai que la gralha; lo còrb vielhís pendent tres edats d'aquel del cèrvi; lo fènix viu nòu edats d'aquel del còrb e viviam dètz edats de fènix, nosautres las Ninfas de bèls cabels, filhas de Zèus armat de l'egidi[1]
 
Benu egipcian

Erodòt es lo primièr de far una version detalhada del mite:

«Se plaça tanben dins la meteissa classa un autre aucèl que se nomena fènix. L'ai solament vist en pintura; se vei rarament; e, se se crei los Eliopolitans, se fa veire solament dins lor país cada cinc cents ans, quand son paire morís. Se pareis al retrach d'aquel, sas alas son en partida dauradas e en partida rojas, e es tot entièr confòrme a l'agla segon la figura e la descripcion detalhada. Se rapòrta una particularitat que me pareis incredibla. Va, dison los Egipcians, d'Etiopia cap al temple del Solelh amb lo còs de son paire, que pòrta envelopat dins de mirra, e li dona sepultura dins aquel temple. Vaquí cossí: fa amb de mirra una massa en forma d'uòu, del pes que se crei capable de portar, la soslèva, e ensaja fins a que siá pas tròp pesuga; apuèi, quand a acabat aqueles ensages, cava aquel uòu, i introdusís son paire, puèi tapa la dubertura amb de mirra: aquel uòu es alara del meteis pes que quand la massa èra entièra. Quand tapèt aquel, disi, lo pòrta en Egipte dins lo temple del Solelh[2]

Erodòt, que benlèu ten sas informacions d'Ecatèu de Milet, considèra doncas lo fènix coma un aucèl vertadièr, que se rapròcha del benu, un aucèl sacrat egipcian. Vivent sus la benben o sul sause sacrat d'Eliopolis, lo benu es una manifestacion del dieu Ra e del dieu Osiris. Pasmens, de detalhs citats per Erodòt s'endevenon pas amb las concepcions egipcianas: coma aquela de l'aparicion cada cinc cents ans e de l'ensebeliment del paire[3]. Se pensa a una marrida compreneson per Erodòt del simbòl egipcian[4] :auriá interpretat coma una filiacion fisica la relacion entre lo benu e las divinitats qu'es lo ba (manifestacion temporària)[5]. Segon d'autres, lo fènix que descriu Erodòt auriá pas vertadièrament de rapòrt amb lo béen, mas seriá la varianta grèga del mite oriental de l'aucèl del solelh; aquel fènix auriá simbolizat fòrça lèu la « granda annada », es a dire la durada necessària a un cicle equinoccial complet, e son associacion al cicle sotiac se seriá facha de per après[6].

Lo Fènix Roman modificar

 
Mosaïc qu'un fènix prèp d'Antiòquia s. IV ab-C
«Alara que per Ovidi, Plini e Tacite, lo vièlh fènix se descompausa per engendrar lo novèl, per Marcial e Stace apareis lo tèma del cremador, per analogia amb las practicas funeràrias romanas. [7]»

L'efigia del fènix figura sus las monedas de Trajan e de Constantin I.

Lo Fènix Crestian modificar

A l'Edat Mejana èra un simbòl de la resurreccion del Crist.

Clemenç I, tresen evesque de Roma aprèp Sant Pèire[8], parla d'aquel aucèl al capítol XXV de la letra als Corintians[9] que li es atribuit.

Eraldica modificar

 
Escut de Brancelhas, (Lemosin)
 

Es un aucèl sus un cremador en flamas. Aquel aucèl sembla fòrça l'agla eraldica fins de vegada a èsser definit coma una de sas variantas. Es representat de fàcia, cap de perfil, alas estendudas, sus son cremador, nomenat «immoralitat».

Vejatz a costat l'escut de Brancelhas

Lo fènix es tanben l'emblèma de la vila de San Francisco en Califòrnia.

Nòtas e referéncias modificar

  1. Fragment 304 West = Plutarc, Sud la disparicion dels oracles (XI).
  2. Erodòt (II, 72)
  3. Arpád Miklós Nagy, « Lo fènix e l'aucèl benu », actes del collòque internacional de Caen, p. 68 e seg.
  4. (de)Marialouise Walla, Der Vogel Phoenix in der antiken Literatur und der Dichtung des Laktanz, Viena, 1969, p. 81-82.
  5. Nagy, op. cit., p. 169.
  6. Van den Broek, p. 119.
  7. (fr)Françoise Lecocq, L’empereur romain et le Phénix, p. 28
  8. segon Irenèu, Adversus haereses, III, iii.
  9. (fr)Lo simbolisme del fènix sus Interbible.

Vejatz tanben modificar

Suls autres projèctes Wikimèdia :

Articles connèxes modificar

Bibliografia (fr) modificar

  • Moreau de Mautour "Essai sur les erreurs populaires", livre premier, 1731.
  • Louis Charbonneau-Lassay, Le Bestiaire du Christ, Milano, Arche, 1940.
  • Paul-Augustin Deproost, « Les métamorphoses du phénix dans le christianisme ancien », dans Folia Electronica Classica n°8 (juillet-décembre 2004) [1]
  • Marcel Detienne, Les Jardins d'Adonis. La mythologie des aromates en Grèce, Gallimard, Paris, 1989 (1re édition 1972), p. 57-68.
  • Silvia Fabrizio-Costa (éd.), Phénix : mythe(s) et signe(s), actes du colloque international de Caen (12-14 octobre 2000), Frankfurt, Peter Lang, 2001.
  • Laurence Gosserez, « Le phénix coloré (d'Hérodote à Ambroise de Milan) », Bulletin de l'association Guillaume Budé vol. 1 (2007), p. 94-117.
  • Laurence Gosserez, « La création du monde et le phénix » (Ovide, Métamorphoses, XV, 405; Ambroise, De Rxcessu fratris, II, 59), dans Ovide. Fifures de l'hybride. Illustrations littéraires et figurées de l'esthétique ovidienne à travers les âges. Études réunies par Hélène Casanova-Robin, Honoré Champion, Paris, 2009, p. 307 à 319.
  • Thomas P. Harrison, « Bird of Paradise: Phoenix Redivivus », dans Isis, vol. 51, n°2 (juin 1960), p. 173-180.
  • Jean Hubaux et Maxime Leroy, Le mythe du phénix dans les littératures grecque et latine, Liège et Paris, 1939.
  • Françoise Lecocq :
    • « L’empereur romain et le phénix », Phénix : mythe(s) et signe(s) (colloque de Caen, oct. 2000), éd. S. Fabrizio-Costa, Peter Lang, Berne, 2001, p. 27-56.
    • « Le renouveau du symbolisme du phénix au Modèl:XXe s. », Présence de l’Antiquité grecque et romaine au sègle XX (colloque de Tours, déc. 2000), éd. R. Poignault, coll. Caesarodunum n° XXXIV-XXXV bis, 2001, p. 25-59.
    • « Les sources égyptiennes du mythe du phénix », L’Égypte à Rome (colloque de Caen, nov. 2002), éd. F. Lecocq, Cahiers de la MRSH-Caen Modèl:Numéro41, 2005, 2 ° éd. rev. et corr. 2008, p. 211-266.
    • « L’iconographie du phénix à Rome », Images de l’animal dans l’Antiquité. Des figures de l’animal au bestiaire figuré, Revue Schedae, 2009, n° 6.1, en ligne [2], p. 73-106.
    • « L’œuf du phénix. Myrrhe, encens et cannelle dans le mythe du phénix », L’animal et le savoir, de l’Antiquité à la Renaissance, Revue Schedae, 2009, n° 17.2, en ligne [3], p. 107-130.
    • « Le roman indien du phénix ou les variations romanesques du mythe du phénix », Présence du roman grec et latin, dir. R. Poignault, coll. Caesarodunum n° XL-XLI bis, Clermont-Ferrand, 2011, p. 405-429.
    • « Le phénix dans l'œuvre de Claudien : la fin d'un mythe. Pour une lecture politique du phénix : quelques arguments », Claudien. Mythe, histoire et science, éd. F. Garambois-Vasquez, Presses universitaires de Saint-Étienne, coll. Antiquité. Mémoires du Centre Jean Palerne XXXVI, 2011, p. 113-157.
    • « Kinnamômon ornéon ou phénix ? L’oiseau, la viande et la cannelle », Prédateurs dans tous leurs états. Evolution, biodiversité, interactions, mythes, symboles, XXXIe Rencontre Internationale d'Archéologie et d'Histoire d’Antibes, dir. J.-P. Brugal, A. Gardeisen, A. Zucker, Éditions APDCA, Antibes, 2011, p. 409-420.
    • « L’oiseau Phénix de Lactance : uariatio et postérité (de Claudien au poème anglo-saxon médiéval The Phoenix », La uariatio : l’aventure d’un principe d’écriture, de l’Antiquité au XXIe s. » (colloque de Clermont-Ferrand, mars 2010, dir. H. Vial), à paraître dans les Actes (13 p.).
    • « ‘Le sexe incertain du phénix’ : de la zoologie à la théologie », Le phénix et son Autre, dir. L. Gosserez, à paraître aux Éditions littéraires et linguistiques de l’université de Grenoble (30 p.).
  • R. Van den Broek, The Myth of the Phoenix according to Classical and Early Christian Tradition, Études préliminaires aux religions orientales dans l'Empire romain, vol. 24, Leyde, 1972.
  • Francesco Zambon, Alessandro Grossato, Il mito della fenice in Oriente e in Occidente, Venezia, Marsilio Editori, 2004.