Civilizacion cartaginesa : Diferéncia entre lei versions

Contengut suprimit Contengut apondut
Ricou31 (discussion | contribucions)
Ricou31 (discussion | contribucions)
Cap resum de modificació
Linha 1 :
La '''civilizacion cartaginesa''' o '''civilizacion punica'''<ref>« PuniquePunic » veutvòl dire « phénicienfenician » en [[latin]], sachantsavent que le mot « phénicienfenician » vientven dudel grecgrèc <span class="lang-grc" lang="grc">Φοινικήϊος</span> ouo ''Phoinikếïos''. </ref> es una anciana [[civilizacion]] situada dins lo [[Bacin Mediterranèu|bacin mediterranèu]] e a l’origina de l’una de las poténcias comercialas e militaras mai granda de la region dins l’[[Antiquitat]].
 
Fondada per de [[Fenicia|fenicians]] sus las broas del golf de Tunis en [[-814|814 AbC]], segon la tradicion mai correnta, [[Cartage]] pauc a pauc passèt las autras ciutats fenicianas en Mediterranèa occidentala, abans d’eissimar d'esperela e de desvolopar la seuna civilizacion. Pasmens demorèt mens coneguda qu'aquela de [[Roma antica]], que la ciutat feniciana foguèt destruida per l’armada romana a l'eissit la [[Tresena Guèrra Punica|Tresena guèrra punica]] en [[-146|146 AbC.]], casuda contada per de fonts grecoromanas que se reptèron de contunh dins l’[[istoriografia]]. Se plan criticada per la celèbra ''punica fides'', prejutjat venent d'una longa tradicion de fiansança contra los fenicians dempèi [[Omèr]], aquela civilizacion provoquèt pasmens de vejaires mai favorables<span></span>:
Linha 12 :
 
==== Fenicians en Africa ====
En [[Africa del Nòrd]] que, d'en primièr, seriá estat pels fenicians pas qu'una simpla etapa sus la rota dels metals cap a [[Espanha]], lèu se creèt d'establiments fenicians, coma Utica que foguèt fondada en 1101 AbC. segon [[Plini lo Vièlh|Plini loVièlh]]<ref>PlinePlini l’Ancienlo Vièlh, ''HistoireIstòria naturellenaturala'', XVI, 216</ref>. Al sègle <span class="romain">XII</span><sup> Abc </sup>se coneis tanben un establiment a Lixus ([[Marròc]])<ref>PlinePlini lo l’AncienVièlh, ''op. cit.'', XIX, 63</ref> e la fondacion de Gadés ([[Cadis]], [[Espanha]]<ref>VelleiusVellei PaterculusPatercul, ''HistoireIstòria romaineromana'', I, 2, 3</ref>).
[[File:Routes_commerciales_des_Phéniciens-fr.svg|thumb|Rotas del comèrci fenician]]
La data de la fondacion de [[Cartage]] per [[Didon]], una princessa [[Tir (Liban)|tirena]], es objècte de debat, dempuèi l’Antiquitat fins ara. Doas tradicions anticas s'afrontèron<span></span>: la mai difusada la situava en [[-814|814 AbC]], segon Timèu de Tauromenion que ne demora pas que de fragments<ref>Fragment 82</ref> utilizats per d’autres autors. L’autra legenda fa naisser Cartage a l'epòca de la [[guèrra de Tròia]], tradicion utilizada per [[Apian]]<ref>AppienAppiean, ''LibycaLibica'', I, 1</ref>.
 
Las escavacions arqueologicas mostran pas una data tan alunhada, d'istorians faguèron l’ipotèsi d’una fondacion fòrça mai tardièra (∼ [[-670|670 AbC]]), o una dobla fondatcion, un establiment de comèrci avent precedit la naissença de la quita ciutat segon Pierre Cintas. Los istorians mai recents se fonda sus l’analisi dels annals de [[Tir (Liban)|Tir]], utilizats coma font per [[Menandre]] e [[Flavi Josèp]], per avançar una datacion a l'entorn del darrièr quart del sègle IX AbC.
Linha 21 :
A l’epòca dels primièrs establiments fenicians, l’Africa del Nòrd èra occupada per de populacions [[Libia|libianas]] importantas, que la continuitat amb los Berbèrs del [[Magrèb]] es la tèsi de Gabriel Camps. Se considèra que s'èra creat un iatus cronologic tròp grand e subretot d'èrsas invasivas successivas tròp nombrosas per que las populacions localas foguèsson pas marcadas de biais durable. Los [[Egipte antica|Egipcians]] mencionan los libians (nomenats [[Libó|libós]]) a partir del sègle XII AbC coma èssent las populacions situadas al tèrme oèst de lor territòri.
 
L’origina de las populatcions libianas foguèt contada per fòrça legendas e tradicions, mens o mai seriosas, unas evòcan une origina mèda, o persa, selon [[Procòpi de Cesarèa]]<ref>ProcopeProcòpi de CésaréeCesarèa, ''GuerreGuèrra contrecontra leslos VandalesVandals'', II, 10-13</ref>. Mai informat, [[Gai Sallusti Crisp|Sallusti]] dona una origina dels Libians dins sa ''Guèrra de Jugurta''<ref>Gabriel Camps, ''Les Berbères, mémoire et identité'', <abbr class="abbr" title="page(s)">p.</abbr>&nbsp;36-50</ref>. [[Estrabon]]<ref><span class="indicateur-langue" contenteditable="false">(<abbr class="abbr" title="Langue : français">fr</abbr>)</span> [http://www.mediterranees.net/geographie/strabon/XVII-3.html Strabon{{fr}} Estrabon, ''GéographieGeografia'', XVII, 3]</ref> tanben descriu lors diferentas tribús, los noms diferents destrian pas vertadièrament una division etnica e torna pas sus l’unitat del poblat de la region los fenaicains arribant.
 
=== Espandiment en Mediterranèa e en Africa ===
Linha 30 :
L’« empèri » punic, que la formacion e lo foncionament resulta pas d’un [[imperialisme]] al sens estrict, mas ara considerat coma una mena [[confederacion]] de las colonias ja existissentas jos la mai poderosa d’aquelas al moment que la ciutat maire, Tir, s'aflaquissiá. Cartage seriá estat encargada d'assegurar la seguretat collectiva e la politica exteriora, veira comerciala, de la comunautat.
 
Los Fenicians d’Occident puèi los Punics aguèron de relacions precòças amb d’autras civilizacions, subretot los [[Etruscs]], amb que bastiguèron de ligams comercials<ref>AristoteAristòtel, ''PolitiquePolitica'', III, 9, 6</ref>. L’arqueologia confirma aqueles escambis, subretot las lamellas de Pyrgi de Caere e de descobèrtas dins las necropòlis cartaginesas<span></span>: vases produchs dels etruscs (''bucchero'') mas tanben inscripcion en etrusc amb que se mòstra un Cartaginés<ref>Michel Gras, « Étrusques », ''Dictionnaire de la civilisation phénicienne et punique'', éd. </ref>. Lo ligam amb los Etruscs vòl tanben travar l'espandiment dels Focèus d’Occident, l’operacion s'acabèt per la desfacha focèa d’[[Batalha d'Alalia|Alalia]]<ref>Edward Lipinski, « Alalia », ''Dictionnaire de la civilisation phénicienne et punique'', p. 14</ref>. A partir del declin dels Etruscs, l’alliança ven alara inoperanta.
 
==== Antagonisme amb los Grècs<span></span>: las guèrras sicilianas ====
La prosperitat de Cartage, ligada al comèrci maritim, provòca una rivalitat amb los [[Grècia antica|Grècs]] sul [[Sicília|territòri sicilian]]. Es la causa que l’illa demorèt longtemps una zona d’afrontaments locals, degut a la volontat dels protagonistas d’installar d'establiments o de colonias sus las còstas.
 
Al començament del sègle V AbC, lo conflicte cambia de natura: Gelon, tiran de [[Siracusa]], ensag d’unificar l’illa amb lo sosten de mai d'una ciutats grègas. La guèrra, inevitabla, se desencadena amb Cartage, quiqu'obtenguèt benlèu l'ajudat perde l’[[Empèri Aquemenida|Empièri Aquemenida]]<ref>SelonSegon la traditiontradicion, la bataillebatalha d’Himèred’Imèr eutse lieudebanèt lelo mêmemeteis jourjorn que la [[Batalha de Salamina|bataille de Salamine]].</ref>. Amilcar de Giscon, cap dels punics, es vencut a [[batalha d'Imèr]] en [[-480|480 AbC.]]
[[File:Afrique-Agathocle.jpg|thumb|Possessions de Cartage en Africa al temps de l’invasion d’Agatòcle]]
Vèrs [[-410|410 AbC.]], Cartage es reviscolada; son implantacion africana es mai poderosa, e las espedicions alunhadas d’Annon e d’Imilcon mòstran sa mestresa de las mars. Annibal de Giscon desembarca en Sicília en [[-409|409 AbC.]] e fa de victòrias localas mas capita pas a Siracusa. En [[-405|405 AbC.]], la segonda espedicion es mens aisida, lo cap de l’armada morriguèt d'una epidemiá de [[Pèsta|pèste]] pendent lo sèti d’Agrigent. Imilcon, que succedís a Annibal, pòt negociar amb Denís que cèssen las ostilitats que paréis mai a una trèva qu’a una patz vertadièra. A partir de [[-398|398 AbC.]], Denís ataca Motia, que cai mas es presa de nòu. Un autre sèti se fa davant Siracusa e dura fins a [[-396|396 AbC.]], an ont la pèsta obliga que se leve. La guèrra contunha pendent seissanta ans. En [[-340|340 AbC.]], l’armada cartaginesa demora sonqu'al canton sud oèst de l’illa.
Linha 47 :
 
==== Primièras relacions amb Roma: los tractats ====
Las primièras relacions amb Roma son pacificas, coma o mòstra los tractats conclusits en [[-509|509 AbC]] – transmés per l’òbra de Polibi<ref>PolybePolibi, ''HistoireIstòria généralegenerala'', III, 5</ref> – puèi en [[-348|348 AbC.]] e [[-306|306 AbC.]]; garantisson a Cartage l’exclusivitat del comèrci dempuèi l’Africa del Nòrd e l’abséncia de pilhatge menat contra los alliats de Roma en [[Itàlia]]. La durada totjorn mai brèva entre aqueles tractats foguèt considerada coma significant de tension entre abedoas poténcias.
 
==== Afrontament: las guèrras punicas ====
Linha 60 :
Pendent los cinquante ans seguents, Cartage torna de biais regular lo tribut pesuc, mas al meteis temps fa d’equipaments costoses, coma de pòrts punics per desvolopar. La ciutat sembla tornar a una epòca astrada, coma o mòstra la construccion de programas edilitaris concertats coma aquel del quartièr punic de Byrsa (ligat al suffestat d’Annibal Barca).
 
Pasmens, fàcia al reviscol de la ciutat e a la fin del pagament del tribut, Roma impausa als Cartagineses d’abandonar la vila e de se retirar al reirepaís e, s'anant, de renonciar a lor identitat maritima<ref>Hédi Dridi, ''Carthage et le monde punique'', éd. </ref>. Al subjècte, Vellei Patercul escriguèt que ''« Roma, ja mestressa del mond, pensava pas èsser en seguretat tant que demorariá lo nom de Cartage »''<ref>Aïcha Ben Abed, « Carthage. </ref>. Lo refus logic que seguís aquela intransigéncia provòca lo [[Tresena Guèrra Punica|tresen e darrièr conflicte]]. Marcat pel sèti de Cartage, que dura tres annadas. Al tèrme, quitament se pas cap de sal foguèt espandit sul la tèrra coma o conta l’istoriografia de la fin del sègle <span class="romain">XIX e lo començament del</span><span> </span><span class="romain">XX</span><ref>VoirVejatz àal ce propossubjècte R.T. Ridley, « To Be Taken with a Pinch of Salt: The Destruction of Carthage », ''Classical Philology'', vol. 81, <abbr class="abbr" title="numéro">n<sup>o</sup></abbr><abbr class="abbr" title="numéro"></abbr>&nbsp;2, 1986</ref>, la destruccion de la vila es totala e una [[Malediccion]] getada sul site, qu'es declarat''sacer''. Cartage existís pas mai coma entitat politica, mas longtemps demoran d'aspèctes de sa civilizacion, eissamats en Mediterranèa<span></span>: elements religioses, artistics e linguistics, quitament institucionals en Africa de Nòrd.
 
== Geografia ==
Linha 90 :
 
=== Aparar la ciutat: la vila fortificada ===
Los autors ancians evoquèron las longas muralhas de las ciutats punicas quand se los fasiá de sètis <ref>PourPer développerdesvelopar cetaquel aspectsubjècte, consulterconsultar enlas particulierdescripcions les descriptionsde deslas muraillesmuralhas de CarthageCartage.</ref>. En mai de las ciutadèlas de las ciutats màgers i avián tanben de fortalesas destinadas al contraròtle d’un territòri donat<ref name="fortifications">Edward Lipinski, « Fortifications », ''Dictionnaire de la civilisation phénicienne et punique'', <abbr class="abbr" title="page(s)">p.</abbr>&nbsp;175-176</ref>. Las escavacions arqueologicas confirman plan la difusion dins tot l’espaci punic del modèl de la vila amb cencha fortificada, al mens dins l’estat actual de las recercas<ref name="fortifications">Edward Lipinski, « Fortifications », ''Dictionnaire de la civilisation phénicienne et punique'', <abbr class="abbr" title="page(s)">p.</abbr>&nbsp;175-176</ref>. Las escavacions del quartièr Magon de Cartage mòstran los rèstes de la muralha, que ne trenca una pòrta, costat del mar.
 
Los Punics utilizèron a vegadas de muralhas ja existissentas, coma a Eryx en Sicília, e las lors fortalesas, a lor torn, serviguèron de basa a d'autres elements fortificats, coma a Kelibia dins la peninsula del cap Bon.<gallery caption="Exemples de fortificacions cartaginesas">
Linha 101 :
=== Espacis publics e estructuras: rotas e pòrts ===
[[File:Carthage_-_Punic_port.jpg|left|thumb|Calas de radoub de l’ilòta de l’amiraltat (après lo sègle IV AbC)]]
L’espaci public s’organisava a l'entorn de l’agora<span></span>: centre de la ciutat, la plaça èra bordada pels bastiment del senat e tanben aqueles destinats a las foncions religiosas. L’agora de Cartage, quitament se la localizacion es gaireben coneguda, foguèt pas escavada. Los sites naturals utilizats pels Punics demandavan la realizacion d'estructuras, pòrts e cothons. Quitament se las naus serián a l’abric dins d'ansas o dins de sites naturals privilegiats, coma l''<nowiki/>'stagnum'' de Motia, al començement de lor istòria, venguèt lèu indispensable de crear d'estructuras artificialas nomenadas « cothon »<ref>Edward Lipinski [sous la dir. de], ''Dictionnaire de la civilisation phénicienne et punique'', éd. </ref>. Aquel tipe de pòrt artificial existís a Rachgon, Motia o Sulcis<ref>Hédi Dridi, ''op. cit.'', p. 74</ref> e tanben a Mahdia, que l'atribucion pinica es distutada<ref>LesLas installationsinstallacions portuairesportuàrias ontfoguèron en effetefièch étéatribuidas attribuéesa à l’époquel’epòca [[Califat Fatimida|fatimidefatimida]] de la citéciutat.</ref>.
[[File:Mozia_Kothon.jpg|thumb|Cothon de Motia (abans 397 AbC.)]]
Dins lo cas de Cartage, las realizacions — al mens dins l'estat final car la localizacion dels pòrts primitius de Carthage es tiotjorn en question — son fòrça elaboradas e descrichas per un textetèxte celèbre d’Alpini<ref>AppienAppian, ''LibycaLibica'', 96</ref>.
 
La fasa finala de la construccion benlèu se realizèt dins la primièra mitat de sègle II AbC, amb un pòrt de merças doblat d’un port circular amb una ilòta (dicha de l’amiraltat) permetent la seguretat de la flota de guèrra, e tanben la discrecion limitant los riscs d’espionatge<ref>Hédi Dridi, ''op. cit.'', p. 73</ref>. L'escavacion d'aquelas estructuras cofirma las donadas dels tèxtes, coma lo nombre de 220 naus<ref>SelonSegon AppienAppian, ''LibycaLibica'', 96, citécitat dansdins François Decret, ''op. cit.'', 1977, p. 65</ref> podent i èsser apart, mai o mens una desena. L’ivernatge se fasiá dins las calas de radoub instaladas sus l’ilòta e a l'entorn del pòrt militar a la fin del periòde de dominacion carthaginesa<ref>Hédi Dridi, ''op. cit.'', p. 76</ref>. A l'entorn del pòrt de merças èran de magazins<ref>Hédi Dridi, ''op. cit.'', p. 77</ref>, o tanben de talhièrs d’artesans.
 
=== Arquitectura sagrada ===
Linha 123 :
Las escavcions de Kerkouane e de dos quartièrs punics de Cartage, aqueles de Magon e d’Annibal, mòstran de quartièrs organizats segon un plan en damièr e dispausant de carrieras largas.
 
L’organizacion de l'ostal punic es ara plan coneguda. L’intrada de las abitacions del quartièr de Byrsa, nomenat quartièr Annibal, es plan estrecha, un long corredor menant a una cort amb poscas e a l'entorn de que s’ordona lo bastit. A l’avant se situava un espaci consacrat, segon d'interpretacions, al comèrci; un escalièr menava a l'estatge. Diferentas fonts, coma Appian, afirmisson que los bastits aván fins a sièis estatges<ref>AppienAppian, ''LibycaLibica'', 128</ref>, lo rèstes arqueologics confirman la preséncia de mai d'un estatges mas sens definir lo nombre<ref>Serge Lancel et Jean-Paul Morel, « La colline de Byrsa : les vestiges puniques », ''Pour sauver Carthage. ''</ref>.
 
D'ostals pareisson mais somptuoses que los autres, coma una villà amb peristil dins lo quartièr de Magon. Existís la meteissa destriament dins las construccions de Kerkouane amb lo bèl exemple de la villá de la carrièra de l’Apotropaion. L’organizacion d'ostals fa dire a M'hamed Hassine Fantar qu'aquò un modèl oriental, amb una apòrts de substrats libians. La question de l’aiga dins lo mond punic es de responsabilitat privada, los ostals individuals essent provesits de cistèrnas qu'ajudan ara los arqueològs dins l’estudi de la topografia urbana. Fin finala, foguèt trobat fòrça banhadoiras esclòps sul site de Kerkouane.
Linha 162 :
Ambedoas marinas de Cartage (de merças e de guèrra) avián la mèsma finalitat, a saber la preservacion del comèrci.
[[File:Corbita_BM_GR1850.3-4.32.jpg|left|thumb|Representacion d’una nau sus un relèu roman de marbre del sègle <span class="romain">II </span>trobats en Tunisia e expausada al [[British Museum]]]]
La poténcia navala de Cartage s’explica sens dobte per sa mestresa de las tecnicas de navigacion. S'apièja sus dos tipes de naus: las [[Trirema|trirèmas]], galèra de tres rengs superpausats de ramas, e las quinquerèmas, galèra amb quatre puèi cinc ramaires sus un banc de nada. Las naus èran equipadas de proas de protomè de testa de caval, coma o suggerisson de representacions iconograficas. Excellents bastisseires de naus, leos Punics realizèron mercé a lor flota un empèri maritim que foguèt comparat a aquel d’[[Atenas]]. La descobèrta des epavas de Marsala, naus de guèrra escavadas per Honor Frost al larg [[Sicília]], presisèt las coneissenças actualas sus la construccion navala punica del sègle III AbC; las naus de l’epòca èran bastidas segon una tecnica plan elaborada, identificada per l'utilizacion de « prefabricats »<ref>Honor Frost, cité par Serge Lancel, ''op. cit.'', p. 185</ref>. Aquela tecnica confirma los tèxtes, coma aqueles d’Alpini<ref>AppienAppian, ''LibycaLibica'', 121</ref>.
 
La nau, qualificada de chiorma, aviá un esperon destinat a trucar los vaissèls enemics<ref>Serge Lancel, ''op. cit.'', p. 183</ref>.
Linha 185 :
 
===== Armament e unitats terrèstras =====
Las armadas de Cartage paréisseon a las autras de la mèsma epòca. Los cambiaments dins las estructuras e manòbras son degudas a [[Annibal Barca]], volent modificar una armada basada sus las [[Falanja|falanjas]]<ref>PolybePolibi, ''op. cit.'', I, 33</ref> eissidas de la tradicion grèga<ref>Yann Le Bohec, ''Histoire militaire des guerres puniques. 264-146 AbC.</ref>, al mens pel periòde mai conegut de son istòria, a partir de las guèrras sicilianas puèi punicas.
 
Las unitats èran diversas, organizadas en batalhons segon lor origina etnica, e armada a vegada segon las lors tradicions. L’infantariá leugièra compreniá, en mai dels ciutadans armats de lanças e d'espasas<ref name="dridi117">Hédi Dridi, ''op. cit.'', p. 117</ref>, d'unitats especializadas<span></span>: coma los frondaires de las [[Illas Balearas|Balearas]], d'arquièrs o de lancièrs libians armats de javelinas, ponhals e bloquièrs de cuèr<ref name="dridi121">Hédi Dridi, ''op. cit.'', p. 121</ref>, e tanben de grops de fantassins [[ibèrs]] equipats de bloquièrs e d'una espasa corta nomenada ''falcata''<ref name="dridi117">Hédi Dridi, ''op. cit.'', p. 117</ref>. Lo ''batalhon sagrat'' descrich per Diodòr de Sicília<ref>DiodoreDiodòr de SicileSicília, ''op. cit.'', XVI, 80, 2</ref> e [[Plutarc]]<ref>PlutarquePlutarc, ''Timoléon’Timoleon’', 27-28''</ref> aviá un armament especific. L’infanteriá pesuca èra organizada en falanjas segon lo modèl macedonian, mas se sap pas se la sarissa, caracteristica d'aquela formacion, èra utilizada dins l’armada cartaginesa.
 
Las autras unitats terrèstras se constituissián subretot de cavalièrs, sonque numids al començament puèi eissits d’autras originas, coma d'Ibèrs e Galleses<ref name="dridi121">Hédi Dridi, ''op. cit.'', p. 121</ref>. Aquel element fòrça mobil faguèt la diferéncia suls camps de batalhas de la Segonda guèrra punica. L’equipament incluissiá tanben de carris de guèrra, sens dobte venguts d’una tradicion libiana longa ligada als contactes d'aquel pòble amb las armadas egipcianas, e subretot los [[Elefant de guèrra|elefants de guèrra]]. Aquela darrièra unitat, mes en exerg pels contemporanèus de guèrras punicas, fuguèt dins los fachs limitada en nombre e d’un usatge tardièr, benlèu après la [[guèrra de Pirrus en Itàlia]]. Un tal usatge respondava a de finalitats mai psicologicas que militaras. Aqueles elefants èran benlèu d'una raça locala d’[[Loxodonta cyclotis|elefant d’Afric]], mai pichona que l’[[Elephas maximus|elefant d’Asia]]<ref>Il s’agit de l'hypothèse de nombre d'historiens comme Philippe Leveau ou Jean-Pascal Jospin.</ref>. Los cornacs serián estat d'origina indiana<ref>Hédi Dridi, ''op. cit.'', p. 122</ref>.<gallery caption="Soldats de l’armada cartaginesa">
Linha 214 :
 
=== Institucions ===
L’organizacion politica de Cartage èra lausada per fòrça autors antics avançant sa « reputacion d’excelléncia »<ref>Polybe, ''op. cit.'', VI, 43</ref>. Se pauc de detalhs son coneguts sul govèrn de la granda ciutat, pasmens avèm un tèxte preciós d’[[Aristòtel]]<ref>AristoteAristòtel, Politica II, XI, 1-16 ''[//fr.wikisource.org/wiki/La&#x20;Politique/Traduction&#x20;Barthélemy-Saint-Hilaire Politique{{en}} en linha]'', II, XI, 1-16, <abbr class="abbr" title="page(s)">p.</abbr>&nbsp;110-112</ref> que la descriu coma un modèl de constitucion « mixta », equilibrada e presentant las melhoras caracteristicas dels diferents tipes de regims politics; aquel document donèt un debat viu, d'istorians, coma Stéphane Gsell, lo considerant coma una descripcion tardièra<ref>Stéphane Gsell, ''Histoire ancienne de l’Afrique du Nord'', tome II « L’État carthaginois », éd. </ref>. Los cercaires privilegian ara una evolucion de las institucions pendent l’istòria<ref>Maurice Sznycer, « Carthage et la civilisation punique », ''Rome et la conquête du monde méditerranéen'', tome 2 « Genèse d’un empire », éd. </ref>.
 
Malgrat de manca de l’informacion qu'avèm sus Cartage, las donadas son fòrça mai importantas que per las autras ciutats punicas.
Linha 226 :
Mai conforme a las tradicions orientalas e de Tir, lo govèrn deurián èsse comparable a aquel de Roma, amb un Senat e dos sufètas (literalament « jutges ») elegits cada annada mas nomenats « reis » pels Romans e Grècs a causa de lor incapacitat a trobar dins lor cultura un tèrme adequat per transmetre la realitat punica<ref>Maurice Sznycer, ''op. cit.'', p. 568</ref>.
 
Se pensa qu'aqueles sufètas exercián a l'encòp lo poder judiciari e executiu mas non pas lo poder militar, reservat a de caps elegits de biais separats cada annada per l’assemblada del pòble e recrutats d'entres las grandas familhas de la ciutat. Lo cas d’Annibal Barca pòt èsser remarcat, essent elegit sufèta après la [[Batalha de Zama|desfacha de Zama]], en [[-196|196 AbC.]] segon [[Tit Livi]]<ref>Tite-LiveTit Livi, ''HistoireIstòria romaineromana'' (''Ab Urbe condita''), XXIII, 46, 3</ref>. Lo poder dels sufètas èra benlèu un poder civil d’administracion de la causa publica<ref>SénèqueSenèca, ''De tranquillitate animi'', IV, 5</ref>.
 
==== Elements oligarquics ====
Linha 233 :
Lo Senat, benlèu compausat pels membres de las familhas influentas, compta sens dobte de centenas de membres<ref>Maurice Sznycer, ''op. cit.'', p. 578</ref>. Avián competéncia per totes los afars de la ciutat<span></span>: guèrra, patz, diplomacia, eca. Los generals rendavan compte de lors actes devant aquela assemblada, qu'avián lo darrièr mot. Pasmens se sap pas se los sufètas èran elegits per aqueles [[Oligarquia|oligarcs]] o per l’ensems del pòble.
 
En mai, Aristòtel es lo sol a mencionar un conselh restrench los « Cent Quatre » o los « Cent »<ref>AristoteAristòtel, ''PolitiquePolitica'', II, 11, 3 ete 7</ref>, e las « pentarquiás ». Aquelas institucions son mal conegudas, la primièra avent recebut, sus la basa d’un tèxte de Justin, un ròtle judiciari<ref>Justin, ''Epitoma historiarum Philippicarum Pompei Trogi'', XIX, 2, 5-6</ref>.
 
==== Elements democratics ====
Una assemblada del pòble es citada dins lo tèxte d’Aristòtel e, se se crei Polib, prenguèt lo poder pendent los sègles III e II AbC.</abbr><ref>PolybePolibi, ''op. cit.'', VI, 51</ref>. Aquel poder èra sens dobte grand; lo mèsme autor parla d’una [[corrupcion]] plan difusada per obtenir de magistraturas<ref>PolybePolibi, ''op. cit.'', VI, 56, 4</ref> e de comandaments militars. D'afars essent evocats devant aquela assemblada en cas de desacòrdi entre las institucions de biais oligarquic, quitament s'aquelas assercions son illustradas per pas cap de pròva arqueologica.
 
Se supausa que sols los òmes liures i èran admeses e de fonts, que Diodor de Sicília, parlan d’una reunion sus l’agora de la ciutat<ref>DiodoreDiodòr de SicileSicília, ''op. cit.'', XX, 9, 4</ref>.
 
Aqueles inconeguts permeton donc pas de determinar quin èra lo gras de [[democracia]] dins l’anciana Cartage. pasmens, semble aquerida que las familhas màger de mercands exercián l’essencial del poder.
Linha 258 :
 
==== Populacions nativas ====
Las populacions autoctònas son encara mens aisidas de concébre. Lo contacte amb los primiers navigators, quitament s'es possible mejans lo comèrci silenciós d’Erodòt per tòca comerciala afirmada, venguèt una relacion que se basariá sus la dominacion<ref>PolybePolibi, ''op. cit.'', I, 2, 71-72, citécitat par{{fr}} per François Decret, ''op. cit.'', p. 92</ref>. Foguèt mostrat mejans de tèxtes servats de l'empèri cartaginés èra pesuca, que siá al moment de la conquèsta o als moments dificils de la guèrras punicas, coma ne testimònia las revòltas que se succediguèron. Pasmens, las populacions nativas de l’exterior, subretot jos l’egida de Massinissa, contrubuiguèron a la casuda de la ciutat a causa de lor intrusions successivas pendent la segonda mitat del sègle II AbC.<span class="cx-segment" data-segmentid="1190"></span>
 
== Economia ==
Linha 293 :
==== Cultura e abaliment ====
[[File:Olive_z03.jpg|thumb|Los Cartagineses melhorèron la prodictivitat de l'olivièr amb l'empèut]]
Cartage instaurèt lèu un partatge dels pretzfachs entre de culturas amb òca lucrativa, dins las tèrras pròchas de la capitala, e las culturas [[Cereala|cerealièras]] daissadas a las populacions libianas, aquelas darrièras devián pagar un tribut en natura que lo pes, subretot pendent las guèrras punicas, poirá aver influenciat los eveniments los insitant a la revòlta<ref>PolybePolibi, ''op. cit.'', I, 2, 71-72</ref>. La ciutat desvolopèt lo rèirepaís amb la cultura de l’[[Ametlièr|Amètl]]<nowiki/>a, de la [[Figuièra|figa]], de l'[[Olivièr|oliva]], de la [[Milgranièr|milgrana]] — lo nom latin ''Punica granatum'' ven dels Roman lo vesent coma fruch punic — e de la [[vinha]], en mai dels [[blat]]. Aquelas plantas èran presentas a l’estat salvatge dins la region mas los Fenicians portèron de brots que foguèron d’expleitats per tot lo [[Bacin Mediterranèu|bacin mediterranèu]]: i a de rèstes de produchs agricòlas punics fins en [[Grècia antica|GrècGrècia]]<nowiki/>ia.
 
L’[[elevatge]] èra practicat de longas pels autoctòns, subretot los [[Equus caballus|cabals]], los [[Bos taurus|buòus]] e [[Mul|muls]]<ref>PolybePolibi, ''op. cit.'', XII, 3, 3</ref>.
 
==== Tecnicas agricòlas ====
La capitada de Cartage s’explica tanben l'engènh en d’agronomia. Los Cartagineses capitèron a desvolopar las tecnicas agricòlas d'entre las mai eficaças de l’Antiquitat que la utlizèron los Romans à tradisent en [[latin]] lo tractat du punic Magon<ref>François Decret, ''op. cit.'', p. 87</ref>. Columella coservèt de fragments de l’òbra punica, amb un procediment de vinificacion<ref>''De re rustica'', XII, 39, 1-2</ref>.
 
Las olivadas seguissinán de règlas precisas, subretot l’espaçament entre los plants, règlas fins ara respectadas. Lo materiel agricòla aviá un ròtle important per melhorar de la produccion, coma o msòtra las representacions dels [[Araire|araires]], coma sus una escultura trobada sul territòri de l'actuala Libia<ref>VoirVejatz la représentationrepresentacion d’uned’una scènescèna ded'araire charruetrainada tirée parper un dromadairedromadari dansdins Florence Heimburger, « Naissance d’un empire », ''Les Cahiers de Science et Vie'', <abbr class="abbr" title="numéro">n<sup>o</sup></abbr><abbr class="abbr" title="numéro"></abbr>&nbsp;104, avril-mai 2008, p. 37</ref>, çò que de segur destrièt de la produccion libiana tradicionala<ref>François Decret, ''op. cit.'', p. 88</ref>.
 
==== Pèsca e cauquilhum ====
Linha 378 :
 
==== De veire ====
Segon una legenda contada per [[Plini lo Vièlh|Plini lo vièlh]]<ref>PlinePlini lo l’AncienVièlh, ''op. cit.'', XXXVI, 190-191</ref>, lo [[veire]] foguèt inventat pels Fenicians, que n'aurián gardat lo secret de fabricacion pendent un periòde long. De segur, desvelopèran la tecnica del bufatge e subretot comercializat lor produccion a granda escala<ref>Éric Gubler, « Verrerie », ''Dictionnaire de la civilisation phénicienne et punique'', p. 490</ref>, qu'aurián fach naisser la legenda.
 
Las descobèrtas son pro frequentas suls sites arqueologics<ref>Maria Luisa Uberti, « Le verre », ''Les Phéniciens’', <abbr class="abbr" title="page(s)">p.</abbr>&nbsp;536-561''</ref>, en Occident e en Mediterranèa orientala. Los objèctes mai tipics son de masquetas pichonas de cara umana e de faciès variats, destinats a far partit dels collars amb de pichonas bilhas de veire; tanben i aviá de pichons pòts d'enguent o de [[Perfum|parfum]]. Las pèças mai remarcablas son coloradas dins la massa.<gallery caption="Artesanat en veire">
Linha 416 :
La literatura cartaginesa nos parvenguèt pas, mas se sap qu’existissiá a Cartage fòrça bibliotècas, çò qu'induch una certa produccion literària o al mens una difusion de la literatura de l’epòca, subretot aquela de lenga grèga<ref name="amadasi121">Maria Giulia Amadasi Guzzo, ''op. cit.'', 2007, p. 121</ref>. La [[filosofia]] èra espandida dins lo mitan punic, de noms son coneguts segon çòque dich Diogènes Laèrci o Jamblic<ref>Hédi Dridi, ''op. cit.'', p. 196</ref>; lo mai celèbre filosòf d’origina cartaginesa es de segur Clitomac Asdrubal.
 
Existissiá una literatura de drech, d’istòria, de geografia, quitament se tot aquò foguèt perdut. Pasmens, foguèt conservat de fragments de l’important tractat d’agronomia de Magon, qu'influencièt fòrça los Romans<span></span>: la pròba n'es que la traduccion en latin foguèt decidida pels conquerents l'endeman de la presa de la ciutat<ref name="amadasi121">Maria Giulia Amadasi Guzzo, ''op. cit.'', 2007, p. 121</ref>. Los autors romans posteriors ne citan d'extrachs e acaban pas de far d’elògis a son subjècte ([[Plini lo Vièlh]]<ref>PlinePlini l’Ancienlo Vièlh, ''op. cit.'', XVIII, 22-23</ref>, [[Marc Terent Varron|Varron]]<ref>Varron, ''De re rustica'', I, 1, 10-11</ref> e [[Luci Iuni Moderat Columella|Columella]]<ref>ColumelleColumella, ''De re rustica'', I, 1, 3</ref><sup class="reference cite_virgule" contenteditable="false">,</sup><ref>Columelle, ''op. cit.'', XII, 4, 2</ref>). Lo raconte del periple d'Annon, quitament se s’agís d’un tèxte redigit en grèc, dèu èsser la traduccion d’un tèxte punic benlèu afichat dins un temple<ref name="hours17">Madeleine Hours-Miédan, ''op. cit.'', p. 17</ref>. Pasmens, malaisit d’interpretar, lo document faguèt fòrça polemicas.
 
Fòrça estèlas donan encara tot un ensems d’inscripcions, coma las estèlas trobadas en quantitat dins los tofets, coma aquel del Cartage. Aqueles tèxtes foguèron reculhits al sen del ''Corpus Inscriptionum Semiticarum''<ref>Madeleine Hours-Miédan, ''op. cit.'', p. 16</ref>. Mas apareisson plan estereotipats e donan pauc a saber sus la ciutat. En mai, donan gaire d’informacions sus l’[[onomastica]], los noms d'ostal coneguts essent en nombre limitat.
Linha 423 :
 
== Religion ==
La religion es l’aspècte de la civilizacion cartaginesa que faguèt l’objècte de la polemica màger a causa de las accuzacions de monstruositat portadas suls rites dels sacrificis d’enfants que mencionan de fonts anticas, de Diodor de Sicília a [[Tertullian]]<ref>TertullienTertullian, ''ApologétiqueApologetica'', IX, 2-3</ref>, e relevadas fins ara per fòrça scientifics.
 
=== Panteon ===
Linha 439 :
[[File:Louvre_AO_Stele_scène_religieuse.jpg|thumb|Scèna religiosa presentada sus una estèla de Cartage en depaus al Lovre]]
[[File:Karthago_Tophet_2.JPG|thumb|Vista d’una partida de las estèlas del tofet de Cartage]]
La religion èra un afar d’Estat a Cartage; quitament se los preires intervenián pas directament dins la politica interiora o exteriora, avián una granda influéncia sus una societat prigondament religiosa. Los cultes èran estructurats per una ierarquia de preires que las foncions mai nautas èran ocupadas pels membres de las familhas mai poderosas de la ciutat<ref>Hédi Dridi, ''op. cit.'', p. 178</ref>. Tota una societat sembla aver estat ligada als temples<span></span>: servicials, barbièrs, esclaus. Los fidèls podavan crompar acheter d'''ex voto'' dins de dependéncias del luòc de culte<ref>Hédi Dridi, ''op. cit.'', p. 180</ref>. Dins unes temples<ref>C'estEs lelo cas àa Sicca Veneria (actuelleactuala Le Kef) selonsegon Valère Maxime, ''Factorum dictorumque memorabilium. ''</ref> existissiá una [[prostitucion]] sagrada, masculina e feminina, definitiva o sonque provisòri.
 
Los cultes jogavan un ròtle economic important mercé a las ofrendas (coma las viandas e autres manjars) als dieus e preires. Lo sacrifici aviá tanben un pes significatiu<span></span>: de « tarifs » èran definits per cada tipe de sacrifici en foncion de cada demanda, que d'exemples foguèron conservats; l’un d’entre el es expausat al musèu Borély de [[Marselha]]. Los sacrificis segurs dins aquels documents sont variats<span></span>: animals, pichons ([[Ausèl|aucèls]]) o grands ([[Bos taurus|buòus]]), mas tanben vegetals, manjars o objèctes. Après lo partatge del produit del sacrifici entre divinitat, preire e fidèl, una estèla èra erigida pel remembre<ref>Hédi Dridi, ''op. cit.'', p. 185</ref>.
Linha 480 :
Dins lo domèni religiós, la persisténcia del culte rendut al Saturne african<ref>Sus aquela question, vejatz las òbras de Marcel Le Glay.</ref> e l’''interpretatio romana'' del Ba'al punic e tanben sa paredra Caelestis, transposant la divesa Tanit<ref>Serge Lancel, ''op. cit.'', p. 580</ref>, foguèt estudiat; lo culte de ''Sardus Pater'' en [[Sardenha]] procedís de la mèsma evolucion. Los sanctuaris rurals demorèron, coma a Thinissut e a Bou Kornine. Lo sanctuari neopunic mai important escavat fins ara, e avent donat los testimònis mai interessants de fusion d’elements libics e punics, es El Hofra (Cirta). Foguèt descobèrt d'elements de continuitat dins las estèlas dichas « de la Ghorfa » e una vitalitat del Saturne african, dieu infernal e pocesidor de las meissons, fins a la fin del primièr quart del [[sègle IV]]<ref>Serge Lancel, ''op. cit.'', <abbr class="abbr" title="page(s)">p.</abbr>&nbsp;584-586</ref>.
 
La transmission dels « libres punics » de las bibliotècas de la ciutat martira cap als sobeirans numids<ref>PlinePlini l’Ancienlo vièlh, ''op. cit.'', XVIII, 22</ref> faguèt l’objècte de discussions vivas, lor utilizacion per Sallusti pendent l’elaboracion de sa ''Guèrra de Jugurta'' foguèt evocada. Pasmens, lèu se pèrd la traça d'aqueles obratges dins las fonts; son evocats sonque coma de sovenir a apartirpartir d'[[Agustin d'Ipòna]]<ref>AugustinAgustin d’Hipponed’Ipòna, ''Epistolae ad romanos inchoata expositio'', 17, 2</ref>.
 
Sembla tanben que pendent longtemps la lenga punica se mantenguèt, coma ne fan destimònis los tèxtes dichs « neopunics » e la difusion de la lenga dins los reialmes numids, subretot dins lor monedatge<ref>Serge Lancel, ''op. cit.'', <abbr class="abbr" title="page(s)">p.</abbr>&nbsp;475-476</ref>. Agustin l’evòca quitament dins una de las seunas òbras<ref>SelonSegon AugustinAgustin d’Hipponed’Ipòna, ''op. cit.'', 13, leslos AfricainsAfricans parlant puniquepunic se fontfan appelernomenar « CananéensCananèus ».</ref>. Aquel manten d’una lenga semitica a podut facilitar l’arabizacion del [[Magrèb]] segon Stéphane Gsell e M'hamed Hassine Fantar après el<ref>Serge Lancel, ''op. cit.'', p. 589</ref>.
 
== Naissença e vam d’una disciplina ==
Linha 503 :
Las mòstras nombrosas se debanant a partir dels ans 1980, dempuèi aquela del Palazzo Grassi en [[1988]] fins a a aquela de l’Institut del mond arabe<ref><span class="indicateur-langue" contenteditable="false">(<abbr class="abbr" title="Langue : français">fr</abbr>)</span> <span class="ouvrage" contenteditable="false">[http://www.imarabe.org/temp/expo/pheniciens.html « <cite style="font-style: normal">Exposition « La Méditerranée des Phéniciens » (6 novembre 2007-20 avril 2008)</cite> »], sur ''Institut du monde arabe'' <small style="line-height:1em;">(consulté le <span class="nowrap">17 mai 2009</span>)</small></span><span class="ouvrage" contenteditable="false"></span></ref> en [[2007]]-[[2008]], revèlan l’interés del public per una civilizacion obèrta suls autres, « entre Orient e Occident » segon Serge Lancel e dins aquel sens plan contemporanèu, malgrat son « identitat ambigüa ».
 
== NotasNòtas e referéncias ==
<div class="references-small decimal" style="min-heightmoz-column-count: 18753px2;column-count:2;">
<references /> <!-- aide : http://fr.wikipedia.org/wiki/Aide:Notes et références -->
<references></references>
</div>
 
== Bibliografia ==
<span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span> <span>: document"Document utilizat coma font per la redaccion d'aquelde articlel’article".</span>
 
=== Generalitats ===
* Josette Elayi, ''Histoire de la Phénicie'', éd. Perrin, Paris, 2013 {{Modèl:ISBN|9782262036621}}
* Michel Gras, Pierre Rouillard et Javier Teixidor, ''L’Univers phénicien'', éd. Arthaud, Paris, 1994 {{Modèl:ISBN|2700307321}}
* Stéphane Gsell, ''Histoire ancienne de l’Afrique du Nord'', tome IV « La civilisation carthaginoise », éd. Hachette, Paris, 1920 <span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span>
* Véronique Krings [sous la dir. de], ''La civilisation phénicienne et punique. Manuel de recherches'', éd. Brill, Leyde, 1995 <span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span>
* Edward Lipinski [sous la dir. de], ''Dictionnaire de la civilisation phénicienne et punique'', éd. Brepols, Turnhout, 1992 {{Modèl:ISBN|2503500331}} <span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span>
* Sabatino Moscati, ''L’épopée des Phéniciens'', éd. Fayard, Paris, 1971
* « Carthage, la cité qui fit trembler Rome », ''Les Cahiers de Science et Vie'', <abbr class="abbr" title="numéro">n<sup>o</sup></abbr><abbr class="abbr" title="numéro"></abbr>&nbsp;104, avril-mai 2008 <span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span>
 
=== Cartage ===
* Maria Giulia Amadasi Guzzo, ''Carthage'', éd. PUF, Paris, 2007 {{Modèl:ISBN|9782130539629}} <span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span>
* Azedine Beschaouch, ''La légende de Carthage'', éd. Découvertes Gallimard, Paris, 1993 {{Modèl:ISBN|2070532127}} <span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span>
* François Decret, ''Carthage ou l’empire de la mer'', coll. Points histoire, éd. du Seuil, Paris, 1977 {{Modèl:ISBN|2020047128}} <span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span>
* Hédi Dridi, ''Carthage et le monde punique'', éd. Les Belles Lettres, Paris, 2006 {{Modèl:ISBN|2251410333}} <span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span>
* M'hamed Hassine Fantar, ''Carthage. Approche d’une civilisation'', éd. Alif, Tunis, 1993
* Madeleine Hours-Miédan, ''Carthage'', éd. PUF, Paris, 1982 {{Modèl:ISBN|2130374891}} <span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span>
* Serge Lancel, ''Carthage'', éd. Fayard, Paris, 1992 {{Modèl:ISBN|9973194209}} <span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span>, rééd. Cérès, Tunis, 1999
* Yann Le Bohec, ''Histoire militaire des guerres puniques. 264-146 <abbr class="abbr" title="avant Jésus-Christ">av.&nbsp;</abbr><abbr class="abbr" title="avant Jésus-Christ">J.-C.</abbr>'', éd. du Rocher, Monaco, 2003 {{Modèl:ISBN|2268021475}} <span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span>
* Gilbert Charles-Picard et Colette Picard, ''La vie quotidienne à Carthage au temps d’Hannibal'', éd. Hachette, Paris, 1958
* Colette Picard, ''Carthage'', éd. Les Belles Lettres, Paris, 1951
* Maurice Sznycer, « Carthage et la civilisation punique », ''Rome et la conquête du monde méditerranéen'', tome 2 « Genèse d’un empire », éd. PUF, Paris, 1978, <abbr class="abbr" title="page(s)">p.</abbr>&nbsp;545–593 <span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span>
* Jean-Gabriel Demerliac et Jean Meirat, ''Hannon ou l’empire punique'', éd. Les Belles Lettres, Paris, 1983 {{Modèl:ISBN|2251334173}}
 
Linha 549 :
* Collectif, « Carthage, sa naissance, sa grandeur », ''Archéologie vivante'', vol. 1, <abbr class="abbr" title="numéro">n<sup>o</sup></abbr><abbr class="abbr" title="numéro"></abbr>&nbsp;2, 1968-1969
* Collectif, « La Méditerranée des Phéniciens », ''Connaissance des arts'', <abbr class="abbr" title="numéro">n<sup>o</sup></abbr><abbr class="abbr" title="numéro"></abbr>&nbsp;344, octobre 2007
* Collectif, ''La Tunisie, carrefour du monde antique'', éd. Faton, Paris, 1995 <span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt=Document utilisé pour la rédaction de l’article|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span>
* Collectif, ''Pour sauver Carthage. Exploration et conservation de la cité punique, romaine et byzantine'', éd. Unesco/INAA, Paris/Tunis, 1992 {{Modèl:ISBN|9232027828}} <span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article">[[FichierFichièr:Nuvola_apps_ksig_horizonta.png|link=|alt="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"|30x30px]]</span><span title="Document utiliséutilizat pourper la rédactionredaccion de l’article"></span>
 
== Vejatz tanben ==
* [[Fenícia]]
* Fenicians e Punics en Sicília
* Lista de las ciutats e colònias fenicianas e punicas