Reialme Unit : Diferéncia entre lei versions

Contengut suprimit Contengut apondut
Jiròni (discussion | contribucions)
Cap resum de modificació
mCap resum de modificació
Linha 44 :
Vèrs 1000 avC, de tribús [[cèltas]] vengudas dau nòrd d'[[Euròpa]] e de [[Gàllia]] s'installèron dins l'[[Archipèla]] en [[Irlanda (illa)|Irlanda]], en [[Escòcia]] e dins lo sud e l'èst d'[[Anglatèrra]]. Coma dins lo rèsta d'Euròpa cèlta, se formèt una [[civilizacion]] guerrièra dominada per una classa [[aristocràcia|aristocratica]] e caracterizada per la bastida d'[[oppidum]]s e lo desvolopament d'una [[indústria]] [[metallurgia|metallurgica]]. Gràcias ai ressorsas mineralas deis illas, l'archipèla venguèt rapidament un territòri exportador de [[metau]]s ([[estam]] en particular) au sen dau comèrci europèu [[Antiquitat|antic]].
 
A partir de 55 avC, lei Romans acomencèron de s'interessar au contraròtle dei ressorsas deis [[Illas Britanicas]] ambé la campanha de [[Juli Cesar]]. Pasmens, de revòutas en [[Gàllia]] l'obligiguèronobliguèron de se retirar sus lo continent. La conquista vertadiera se debanèt après la formacion de l'[[Empèri Roman]] durant lo rèine de l'emperaire [[Claudi (emperaire roman)|Claudi]] ([[41]]-[[53]]). En [[43]], una premiera campanha permetèt ai Romans de desbarcar dins lo sud-èst d'Anglatèrra après la [[batalha de Medway]]. Aquò representava lo començament d'una tièra de campanhas de [[43]] a [[84]] que van se turtar a una resisténcia acarnada, especialament dins lei regions [[País de Galas|galesas]] e [[Escòcia|escosesas]]. Lei premierei foguèron somesas après divèrsei campanhas de [[47]] a [[84]]. En revènge, lo nòrd de l'illa demorèt independent e maugrat d'ofensivas victoriosas dins la region, l'armada romana poguèt jamai la conquistar totalament. Au contrari, au sègle II, leis emperaires [[Adrian (emperaire)|Adrian]] ([[117]]-[[138]]) e [[Antonin lo Piós]] ([[138]]-[[161]]) ordonèron de construrre de muralhas defensivas per blocar leis atacas dei tribús cèltas dau nòrd (Picts, Scots) en direccion dei zònas romanas que formèron la província de Britannia.
 
En fòra de la menaça dei tribús cèltas totjorn independentas, l'òrdre roman foguèt tanben contestat dins lo sud de l'illa. La revòuta pus importanta se debanèt de 60 a 61 sota la direccion de la rèina Budicca. Entraïnèt la destruccion d'unei ciutats e temples romans mai s'acabèt per una desfacha a [[Batalha de Watling Street|Watling Street]]. Per s'aparar còntra de dificultats novèlas, l'Empèri gardèt de tropas importantas (generalament quatre legions) dins l'archipèla fins au sègle V e la disparicion de la província.
Linha 76 :
Lo rèine d'[[Edoard Ier d'Anglatèrra|Edoard I{{èr}}]] ([[1272]]-[[1307]]) marquèt lo començament d'un periòde d'expansion anglesa. [[País de Galas]] foguèt conquistat en [[1284]]. [[Escòcia]] acceptèt lo rèi anglés coma senhor en [[1291]] mai la dominacion anglesa foguèt mau acceptada per la populacion locala e, tre [[1314]], la [[batalha de Bannockburn]] s'acabèt per la restauracion de l'independéncia escocesa. En [[1337]], [[Edoard III d'Anglatèrra|Edoard III]] ([[1327]]-[[1377]]) revendiquèt la succession de [[Felip IV de França]] après la mòrt de sei tres fius. Aquò foguèt lo començament de la [[Guèrra de Cent Ans]] que marcarà prefondament lei dos país.
 
D'efèct, lei premiereis annadas de la guèrra veguèron una tièra de victòrias anglesas a [[Batalha de Crécy (1346)|Crécy]] ([[1346]]), [[Sètge de Calais (1347)|Calais]] ([[1347]]) e [[Batalha de Peitius (1356)|Peitius]] ([[1356]]). Pasmens, [[Carles V de França]] ([[1364]]-[[1380]]) redreicèt lo Reiaume de França e capitèt de conquistar la màger part dei [[fèu]]s continentaus anglés. Aquelei desfachas obligiguèronobliguèron lei rèis anglés de faciar de revòutas de païsans e d'acceptar de donar mai de poders au parlament. Una autra consequéncia d'aquelei reviradas foguèt la demenicion de l'influéncia dei senhors francés — es a dire continentaus — sus leis afaires d'Anglatèrra que favorizèt lo remplaçament progressiu dau [[francés]] per l'[[anglés]] coma lenga de govèrn.
 
La guèrra acomencèt tornarmai durant lo rèine d'[[Enric V d'Anglatèrra|Enric V]] ([[1413]]-[[1422]]). Devesits per una guèrra civila, lei Francés foguèron esquichats a [[Batalha d'Azincourt|Azincourt]] ([[1415]]) e leis Anglés s'alièron ambé Borgonha per dominar lo nòrd e lo sud-oèst de [[França]]. Aprofichant la foliá dau rèi [[Carles VI de França]] ([[1380]]-[[1422]]), impausèt la signatura dau [[tractat de Troyes (1420)|tractat de Troyes]] que sei condicions permetián d'unificar lei dos reiaumes sota l'autoritat dau rèi d'Anglatèrra. Dins aquò, lo fiu de Carles VI refusèt aqueu tractat e contunièt la lucha a partir dau centre e dau sud dau Reiaume de França. A partir de [[1429]], prenguèt l'avantatge e acomencèt una reconquista progressiva dau territòri francés que s'acabèt per una desfacha anglesa en [[1453]].
Linha 141 :
En [[1956]], la revirada de l'expedicion de Suèz e leis atacas estatsunidencas còntra la moneda britanica mostrèron l'estenduda de la pèrda de poissança dau Reiaume Unit e entraïnèt un renfòrçament dei movements anticolonialistas. Conjugats ambé lei guèrras d'independéncia lòngas e acarnadas dins leis empèris coloniaus francés e portugués, aquò ecidiguèt lo govèrn britanic d'acceptar e de favorizar l'independéncia de sei colonias. Ansin, dins leis annadas 1960, la màger part de l'Empèri dispareguèt au profiech d'estats independents novèus. Lei darrierei colonialas importantas foguèron abandonadas en [[1981]] fins a la restitucion de Hong Kong en [[1997]] que marquèt la fin de l'Empèri. Una autra consequéncia de la revirada de Suèz foguèt l'abandon d'una politica estrangiera independenta d'aquela deis Estats Units e Londres venguèt l'aliat pus fidèu e pus pròche de Washington.
 
La disparicion de l'Empèri obligiguètobliguèt lo Reiaume Unit de reorientar sa politica en direccion d'[[Euròpa]] e d'[[America del Nòrd|America dau Nòrd]]. En [[1973]], venguèt donc memebre de la Comunautat Economica Europèa. Pasmens, Londres deguèt tanben faciar un conflicte novèu en Irlanda dau Nòrd menat per lei nacionalistas irlandés de l'IRA a partir deis annadas 1960. En [[1979]], l'eleccion de [[Margaret Thatcher]] entraïnèt un cambiament major de la politica economica britanica qu'adoptèt un modèl fòrça liberau. Maugrat de grèvas importantas organizadas per lei sindicats, especialament en [[1984]]-[[1985]] per leis obriers de l'indústria miniera, capitèt d'aumentar lei taus d'interés, de demenir leis [[impòst]]s dirècts au profiech dei taxas indirèctas, de limitar l'inflacion e de privatizar unei companhiás nacionalas. Aquò causèt una desindustralizacion importanta dau país (-30% d'emplechs dins lo sector de [[1979]] a [[1984]]). En revènge, permetèt l'emergéncia dau premier centre financièr europèu a [[Londres]] que venguèt la basa de l'economia dau Reiaume Unit. L'eleccion dau trabalhista [[Tony Blair]] de 1997 a 2007 cambièt pas aquela orientacion de diminucion dau ròtle de l'estat dins leis afaires economics (independéncia de la Banca d'Anglatèrra). En revènge, Tony Blair capitèt de reglar lo conflicte nòrd-irlandés ambé lo desarmament de l'IRA e la participacion dei partits catolics ais institucions d'Ulster.
 
=== Politica ===