Itàlia : Diferéncia entre lei versions

Contengut suprimit Contengut apondut
Cap resum de modificació
Linha 250 :
Au sen dau [[Sant Empèri Roman Germanic]], lei doas ciutats marchandas principalas foguèron [[Republica de Pisa|Pisa]] e [[Republica de Gènoa|Gènoa]]<ref name="Procacci 19-22"/>. La premiera ocupèt [[Corsega]] e una partida de [[Sardenha]]. Au sègle XI, èra la premiera poissança navala de [[Mediterranèa]] Occidentala mai se turtèt rapidament au desvolopament de [[Republica de Gènoa|Gènoa]] que foguèt capabla de rivalizar ambé Venècia. En [[1284]], la [[batalha de la Meloria]] s'acabèt per una desfacha grèva dei Pisans fàcia ai Genoès. Pisa acomencèt de declinar. De son caire, Gènoa fondèt una rota comerciala fins a [[Brujas]]<ref>'''[[francés|(fr)]]''' Giuliano Procacci, ''Histoire des Italiens'', Fayard (1998), p. 41.</ref> e, aliada ai Bizantins<ref>Gènoa foguèt ansin un sostèn major de la restauracion de l'[[Empèri Bizantin]]. Sei fòrças ajudèron a la destruccion de l'[[Estat latin de Constantinòple|Empèri Latin]] protegit per Venècia en [[1261]] e participèron a la defensa de la [[Constantinòple]] en [[1453]].</ref>, obtenguèt d'avantatges comerciaus majors dins la [[Mar Negra]].
 
En fòra de l'emergéncia dei republicas marchandas, dos autrei poissanças apareguèron en Itàlia dins lo corrent dau periòde : lo [[Reiaume de Sicília]]<ref>'''[[francés|(fr)]]''' Giuliano Procacci, ''Histoire des Italiens'', Fayard (1998), pp. 28-32.</ref> e la vila de [[Florença]]. D'efècte, a partir dau sègle XI, [[Sicília]] e lo sud de la [[peninsula]] venguèt la buta d'aventuriers normands qu'acomencèron sa conquista, encoratjats a partir de [[1059]] per lo papa en conflicte ambé l'[[Empèri Bizantin]] après l'esquisme de [[1055]]. En [[1091]], [[Sicília]] èra fondat e lo [[Reiaume de Sicília]] foguèt unificat en [[1127]]. En [[1156]], la màger part de la mitat sud d'Itàlia èra plaçada sota son autoritat. De son caire, [[Florença]] capitèt d'obtenir un ròtle economic e culturau major illustrat per l'emission d'una [[moneda]] d'[[aur]] tre [[1252]], l'influéncia de sei bancas sus lo [[continent]] [[Euròpa|europèu]] e sa plaça centrala dins lei cambis intellectuaus de l'epòca<ref>'''[[francés|(fr)]]''' Giuliano Procacci, ''Histoire des Italiens'', Fayard (1998), pp. 45 e 51-58.</ref>.
 
Enfin, lo periòde dei sègles XI e XII foguèt pereu marcat per lo conflicte lòng entre l'emperaire e lo papa que sostenguèt lei demandas d'autonòmias dei comunas dau nòrd d'Itàlia. Regardant leis afaires religiós, la [[Querèla deis Investiduras]] ([[1075]]-[[1122]]) foguèt una victòria clara de la papautat que restaurèt son independéncia espirituala a respèct de l'emperaire. Puei, en [[1167]], la formacion d'una Liga dei ciutats lombardas e la [[Batalha de Legnano|desfacha imperiala de Legnano]] en [[1176]] confirmèt l'autonòmia quasi totala dei comunas italianas<ref name="Procacci 32">'''[[francés|(fr)]]''' Giuliano Procacci, ''Histoire des Italiens'', Fayard (1998), p. 32.</ref>. Enfin, au sège XIII, se debanèt la darriera fasa. Leis elèits italianas se devesiguèron entre partisans dau papa (Guelfs) e partisans de l'emperaire (Gibelins) e la lucha se centrèt sus lei conflictes entre lei comunas<ref>'''[[francés|(fr)]]''' Giuliano Procacci, ''Histoire des Italiens'', Fayard (1998), pp. 32-36.</ref> e sus lo contraròtle dau Reiaume de Sicília que sa dinastia dispareguèt a la fin dau sègle XII. Après doas temptativas deis emperaires per venir rèi de Sicília, la papautat donèt lo reiaume a l'Ostau d'Anjau que lo conquistèt en [[1266]]. Pasmens, aquela dominacion foguèt mau acceptada e en [[1282]], una revòuta donèt lo reiaume au [[Reiaume d'Aragon|rèi d'Aragon]]<ref name="Procacci 37">'''[[francés|(fr)]]''' Giuliano Procacci, ''Histoire des Italiens'', Fayard (1998), p. 37.</ref>. Aquò entraïnèt una intervencion francesa e lo partiment dau reiaume entre Anjau (region continentala) e Aragon (Sicília).
Linha 258 :
[[File:Itàlia - Patz de Lodi (1454).png|thumb|Itàlia en 1454 après la Patz de Lodi.]]
 
A partir dau sègle XIV, Itàlia foguèt quasi independenta dau [[Sant Empèri Roman Germanic]] que gardèt solament un ròtle limitat dins leis afaires de la [[peninsula]]. Lei comunas i ocupèron la premiera plaça, situacion renfòrçada per l'alunchament de la [[papa]]utat en [[Avinhon]] de [[1309]] a [[1423]]. Ansin, lei guèrras entre comunas evolucionèron a l'avantatge dei vilas pus ricas e pobladas entraïnant l'emergéncia d'unei poders regionaus coma [[Milan]] e lo renfòrçament deis ancians coma Venècia, Gènoa ò Florença. Lo periòde de la fin de l'[[Edat Mejana]] foguèt donc relativament agitat. A partir de la Pèsta de [[1348]], foguèt tanben marcat per una tièra d'epidemias grèvas<ref>'''[[francés|(fr)]]''' Giuliano Procacci, ''Histoire des Italiens'', Fayard (1998), pp. 61-62.</ref> que van favorizar de transformacions socialas, especialament au sen de l'[[aristocracia]] urbana<ref>'''[[francés|(fr)]]''' Giuliano Procacci, ''Histoire des Italiens'', Fayard (1998), pp. 63-64.</ref>.
 
De'n premier, [[Sardenha]] foguèt lo teatre d'una conquista malaisada de part deis [[Reiaume d'Aragon|Aragonés]], politicament sostengut per lo papa, a partir deis annadas 1320. Capitèron d'eliminar lei preséncias genoesa e pisana dins l'illa mai se turtèron a la resisténcia opiniastra dei populacions indigènas ([[1391]]-[[1409]]). Après aquelei dificultats, leis Aragonés ataquèron pas [[Corsega]] que passèt sota lo contraròtle de la [[Republica de Gènoa]]. En [[Sicília]], una revòuta de l'[[aristocracia]] en [[1377]] entraïnèt la quasi disparicion dau poder centrau que foguèt conquistat per leis Aragonés. Après lei conquistas de [[Sardenha]] e de [[Sicília]], Aragon s'interressèt au reiaume de Nàpols que foguèt ocupat en [[1442]] permetent a la corona d'Aragon puei a [[Espanha]] après lo maridatge dei Rèis Catolics de venir una poissança importanta en Itàlia.
 
Dins lo nòrd de la [[peninsula]], lo periòde foguèt marcat per l'emergéncia de Milan<ref>'''[[francés|(fr)]]''' Giuliano Procacci, ''Histoire des Italiens'', Fayard (1998), pp. 43-45.</ref> dirigida per lei Visconti. Formèron au sègle XIV un estat poderós que se turtèt rapidament a l'ostilitat de [[Florença]] e de [[Republica de Venècia|Venècia]]. Au sègle XV, Venècia adoptèt una politica d'expansion dins la vau de Pò qu'entraïnèt una tièra de guèrras. I annexèt unei vilas coma [[Pàdoa]], [[Verona]] ò [[Breissa]]<ref>'''[[francés|(fr)]]''' Giuliano Procacci, ''Histoire des Italiens'', Fayard (1998), pp. 68-69.</ref>. La patz de Lodi en [[1454]] sancionèt aquelei progrès e establiguèt un equilibri important fins ais intervencions francoespanhòlas dau sègle seguent. De son caire, Florença capitèt de se renfòrçar en [[Toscana]] après lei conquistas d'[[Arezzo]] ([[1384]]) e de [[Pisa]] ([[1406]]).
 
Pasmens, l'afrontament pus important dau sègle XIV foguèt la lucha lònga per la supremàcia comerciala entre [[Republica de Venècia|Venècia]] e [[Republica de Gènoa|Gènoa]]. Son apogèu foguèt la saunosa [[Guèrra de Chioggia]] ([[1376]]-[[1381]]) que s'acabèt per la destruccion de la flòta de Gènoa e de pèrdas fòrça importanta per aquela de Venècia<ref>'''[[francés|(fr)]]''' Giuliano Procacci, ''Histoire des Italiens'', Fayard (1998), p. 67.</ref>. Dins aquò, lei doas ciutats mau capitèron de s'eliminar maugrat lo mantenement d'una leugiera superiotat de Venècia. De mai, après la [[Sètge de Constantinòple (1453)|presa de Constantinòple]] per leis [[Empèri Otoman|Otomans]] en [[1453]] e la descubèrta de rotas comercialas novèlas per lei [[Portugal|Portugués]], anavan desenant subretot luchar per defendre e gardar sei possessions.
 
=== Lei guèrras d'Itàlia e lo periòde espanhòu ===
Linha 280 :
[[File:Itàlia - Expansion e declin dei Republicas de Venècia e de Gènoa.png|thumb|Expansion e declin dei Republicas de Venècia e de Gènoa.]]
 
Regardant leis afaires de [[Republica de Venècia|Venècia]] e de [[Republica de Gènoa|Gènoa]], leis annadas seguents la disparicion de l'[[Empèri Bizantin]] foguèron jalonadas de reculaments còntra l'[[Empèri Otoman]] en [[Mediterranèa]] Occidentala e en [[Mar Negra]] mentre que lei Portugués acomencèron de lei concurrenciar gràcias ai rotas comercialas passant au sud d'[[Africa]]. Lei doas ciutats conoguèron tanben d'annadas malaisadas dins lo corrent dei Guèrras d'Itàlia. Pasmens, aqueu declin foguèt lòng e progressiu car tant [[Republica de Venècia|Venècia]] que [[Republica de Gènoa|Gènoa]] avián encara d'arguments d'opausar ais Otomans. De mai, lo comèrci d'espècias portugués lòng d'[[Africa]] èra perilhós e representèt lòngtemps una fraccion febla deis importacions europèas passant per Itàlia. [[Republica de Venècia|Venècia]] opausèt ansin una resisténcia acarnada ais atacas otomanas e lei Turcs deguèron sostenir de guèrras lòngas e saunosas ([[batalha de Lepanta]] en [[1571]]) per conquistar pauc a pauc lei comptadors e territòris venecians d'Orient. De son caire, Gènoa se reconvertiguèt amb succès dins leis afaires financiers gràcias a sei bancas que prenguèron dins lei fachs lo contraròtle de l'estat<ref>'''[[francés|(fr)]]''' Giuliano Procacci, ''Histoire des Italiens'', Fayard (1998), pp. 69-72.</ref>.
 
=== La guèrra de succession d'Espanha e la redistribucion territòriala dau sègle XVIII ===