Maria de Magdala o Maria Magdalena o mai simplament Magdalena, es, dins lo Nòu Testament, una discipla de Jèsus que lo seguiguèt fins als jorns darrièrs. Los quatre evangèlis la designan coma la primièra testimònia de la Resurreccion, que foguèt missionada per n'avertir los apòstols.

Marià Magdalena al pè de la crortz, plorant la mòrt de Crist. Detalh de la Pietà d'Agnolo Bronzino, 1529, Galeriá dels Oficis (Florença).

Una error correnta es de confondre Maria Magdalena amb Maria de Betania , es pas tanpauc la pecairitz qu'onchèt lo Crist de perfum (en Luc 7,36-50 per ex). Aquela confusion es legendària.

Aquela santa catolica se fèsta lo 22 de julhet.

Maria de Magdala dins las Escrituras modificar

 
Vilatge de Magdala vèrs 1900

Segon lo Nòu Testament modificar

Originària de la vila de Magdala[1], sus la riba occidentala del Lac de Tiberiàs[2], Maria de Magdalena es la femna mai presenta del Nòu Testament. L'evangèli de Luc la presenta coma la femna que Jèsus desliurèt dels sèt demons; venguèt una dels disciples — benlèu la discipla femna mai importanta del Crist aprèp la seuna maire —, e lo seguiguèt fins a la mòrt d'aquel.

Pels quatre evangelistas, foguèt la primièra a testimoniar de la Passion del Crist e de la Resurreccion. La mencionan coma assistent a la mesa en Crotz amb las autras femnas[3]; dins los tres evangèlis sinoptics assistèt tanben a la mesa al tombèl[4]

Seriá estat la primièra a testimoniar de la Resurreccion de Jèsus (Marc, XVI, 1s ; Matièu, XXVIII, 9), mas o reconeguèt pas sul còp, e ensajèt de lo tocar çò que donèt la frasa Noli me tangere (« Me tòques pas »).

Los escrichs apocrifs modificar

Un tèxte del codèx de Berlin, escrich en còpte a la fin del sègle II. (segon Michel Tardieu), pòrta lo seu nom: l’Evangèli de Maria. Se tracta d'un tèxte gnostic comprenent un dialòg Crist e Maria de Magdala, aquela lo tornant als apòstols, seguit de dialògs entre Maria e eles.

Segon las Questions de Maria, que data de la fin del sègle III, Maria Magdalena es la partenària sexuala de Jèsus. Aquel tèxte foguèt conservat per Epifana de Salamina, dins lo Panarion. Contra las eretgias, XXVI, 8. Dins la Pistis Sophia, tèxte gnostic en còpte datant de gaireben 350, Jèsus dialòga amb Maria Magdalena e mai disciples.

La Letra dels apòstols[5], l'Evangèli de Pèire, l'Evangèli de Tomas e l’Evangèli de Filip evòcan tanben Maria Magdalena.

Maria Magdalena dins la legenda modificar

La confusion amb la pecairitz modificar

 
Fresca representant diferentas scenas de la vida de Maria Magdalena, dins la glèisa de Magdalena del Mont.

Gregòri lo Grand (Homiliae in Evangelium 25) la confond amb la pecairitz citada dins l’Evangèli de Luc (VII, 36-50) [6] e l'identifiça tanben a Maria de Betania, sòrre de Lazar e de Marta.

Gregòri de Tors, situa en 590 lo tombèl de Maria Magdalena a Efès, en Asia Menora : «Dins aquela vila repausa Maria Magdalena, avent al dessùs d'ela cap de teulat» (In Gloria Martyrium, ch. 29, P.L., t. 71, c. 731). Los rèstes de Maria Magdalena repausarián benlèu dins l'atri en davant d'un sanctuari, tradicion tipicament efesiana. Pasmens, la tradicion es falsa pels exegètas que pensan que Maria Magdalena jamai sortiguèt pas de Palestina [7].

En 1969, lo Papa Pau VI decretèt que seriá pas mai festejada coma « penitenta », mas coma « discipla », la Glèisa catolica considerant pas pus Maria Magdalena coma una prostituïda repentida. Pasmens demòra lo punt de vista dominant de fòrça catolics[8]. Mas las recercas actualas presisan e confirman l'interpretacion del concili Vatican II[9].

Las Santas Marias de la mar modificar

Article detalhat: Lei Santei Marias de la Mar.

La tradicion provençala, que torna cap a aquela identificacion, conta qu'aprèp qu'auriá acostat a las Santas Marias de la mar e qu'auriá evangelizat la region, Maria de Magdala auriá viscut tota la fin de la seuna vida en preguièra dins una balma ara lo sanctuari de la Santa Balma. Lo tombèl es a Sant Maissemin de la Santa Bauma, gardat pels Dominicans[10], es considerat coma lo 3n tombèl de la crestiantat.

A l'ora d'ara, lo fach que Maria de Magdala se siá desplaçada fins en Provença es discutit. Las tradicions que mencionan lo viatge datan sonque del sègle X ApC e identifican per error Maria de Magdala amb la pecairitz de Luc 7, 36-50 a Maria de Betania. Uns exegètas ne concluson qu`aquela legenda es falsa e que Maria de Magdala jamai sortiguèt de Palestina[11].

Representacions plasticas modificar

 
Juan Bautista Maíno: Mária Magdolna
 
Maria Magdalena, Tiziano Vecellio:
 
Tintoretto
 
Maria Magdalena, Giovanni Girolamo Savoldo

Dins l'art sacrat, Maria Magdalena es sovent representada desnuda, amb de cabels longs e desligat, per significar la repentida e la peniténcia, coma las prostituidas de Palestina (Donatello). Aquela representacion permet un resson a Maria l'Egipsiana amb que es ligada a partir de l'Epòca modèrna[12].

S'es representada abats la repentida, es mostrada de cortesana ornada e fardada (l'imatge pareis a aquela de Vènus de la Renaissença). L'atribut mai frequent e mai ancian, que permet d'identificar lo personatge dins una òbra, es lo vas de nard qu'oncha los pès de Jèsus a çò de Simon (e qu'aviá portat amb ela al Sepulcre). Mai tardièrament, s'apondèron lo miralh de la cortesana, lo crani (davant que medita quand se retirèt dins la Santa Balma) e la corona d'espina. Levat d'excepcions raras, los cabels son mai sovent longs e desligats[13].

Teorias divèrsas modificar

L'esposa del Crist modificar

 
Georges de La Tour

La figura de Maria de Magdala ten una plaça centrala dins las òbras feministas neognosticas. Los autors tentan de tornar escriure l’istòria dels començaments de la glèisa se basant sus d'escrichs gnostics que datant, al pus lèu, del sègle III ApC. De tèxtes apocrif, coma l’Evangèli de Maria, l’Evangèli de Tomas e l’Evangèli de Felip, son utilizat per piejar la tèsi del maridatge de Maria Magdalena e de Jèsus de Nazarèt, e tanben l’importança que se deu acordar a la femnas. D'interpretas contemporanèus parlan de « maridatge esperital » : sostenent, dins Dieu homme et femme, que Maria de Magdala e Jèsus èran esposes « en esperit », los teologians Jürgen Moltmann e Elisabeth Moltmann pausan la question d'una egalitat fondamentala entre l'òme e la femna. Cal remarcar que las recercas exegiticas sul local entre Maria de Magdala e Jèsus van cap a aquela interpretacionv, coma lo mòstra l'exegeta Xavier Léon-Dufour[14]: en Joan 20, 16, Maria dich a Jèsus « Rabboni ». Aquela pòt se traduch per « mèstre » dins l'evangèli, mas « Rabboni » es en realitat un diminutiu de "Rabbi" e poiriá donar un matís d'afeccion o de familharitat. La quèsta amanta de Jèsus per Maria de Magdala en Jean 20, 11-16 renvei al Cantic dels cantics 3,1-4.

 
Georges de La Tour

Aquel tèma trobèt vam dins lo conspirationisme contemporanèu. Maria Magdalena auriá agut d'enfants amb Jèsus, mas la Glèisa catolica auriá amagat los fachs amb fòrça e terror, e fach de Maria Magdalena una prostituida per condamnar lo desir carnal.

Tota aquela dimension inspirèt lo romancièr Dan Brown pel seu Da Vinci Code[15]. Fa de Maria Magdalena lo simbòl de la feminitat sacrada, pretendent que la quita dòna seriá lo Sant Graal :

«Lo Graal es literalament l’ancian simbòl de la feminitat e lo Sant Graal representa lo femenin e la divessa, que, solide, desapareguèt per l'ora, perque foguèt foragetat per la Glèisa. Autrescòps lo poder de las femnas e lor capacitat a donar la vida èra quicòm de sacrat, mas aquò constituissiá una menaça dins la pojada de la Glèisa de majoritat masculina. En consequéncia, lo femenin sacrat foguèt diabolizat e considerat coma ertgia. Foguèt pas Dieu mas l’òme que creèt lo consèpte de « pecat original », qu'Èva tastèt la poma e foguèt a l'origina de la casuda de la raça umana. La femna que foguèt sacrada, aquela que donava la vida, foguèt transformada en enemic.»[16]

En mai de la perspectiva mistica femista evocada en dessús, l'idèa de descriure Maria de Magdala coma esposa foguèt utilizada dins la literature de la mitat del sègle XX. Dins lo seu roman de 1951, la Darrièra Tentacion del Crist[17], que mòstra un Jèsus sucombant a la tentacion d'una vida simpla, l'escrivan grèc Níkos Kazantzákis tracta del tèma de l'union amourosa entr'ambedos.

 
Madeleine repentante pel Caravagio.

Los sèt « esperits marrits » modificar

Dins son óbra (fr) Trois amies de Jésus de Nazareth[18], l'exegeta Jean Pirot remet en cause l'identification opérée dans le catholicisme, torna sus la publicacion del presic de Gregòri I, entre Maria de Magdala, Maria de Betania e la pecairitz anonima citada en Luc 7:36-50.

L'assimilacion de Maria de Magdala amb una pescairitz ven segon el d'una error d'interpretacion del passatge de Luc 8:2, que presisa que Maria èra possedida pels sèt demons. Explica que la « possession » èra pas ligada à l'idèa del pecat mas puslèu a una nevròsi, e considèra d'un biais general que, al contrari de la quita interpretacion de la tradicion catolica, las escasenças de possession pels « esprits marrits » dins los Evangèlis son de metafòras per designar la malautiá (fisica o nerviosa) puslèu que lo pecat.

Sus la virginitat de Maria de Magdala modificar

Sant Ambròsi de Milan (De virginitate, 3,14; 4,15) e sant Jean Crisostòm (Matèu, Presec 88) afirmèron que Maria de Magdala èra verge a la Resurreccion de Jèsus.

Bibliografia modificar

 
Maria Magdalena, fresca de Piero della Francesca a Arezzo

Istòria e analisi (fr) modificar

  • Richard Atwood, Mary Magdalene in the New Testament Gospels and Early Tradition. Dissertation for the attainment of the Doctor of Theology Degree from the University of Basel: 1993.
  • De Boer Esther A., Mary Magdalene, beyond the Myth (SCM Press London, 1997).
  • Joseph Escudier, L'évangélisation primitive de la Provence - St-Lazare, Maximin, Marthe, Marie-Madeleine, les saintes Maries Jacobé et Salomé en ce pays, éd. Maison sainte Jeanne-d'Arc, Toulon, 1929
  • Karen King, Canonisation et marginalisation: Marie de Magdala. In Concilium, N° 276 de Juin 1998 pp. 41-49.
  • Elisabeth et Jürgen Moltmann, Dieu homme et femme, éd. Cerf, 1984
  • Jean Pirot, Trois amies de Jésus de Nazareth, éd. Cerf, 1986
  • Jean-Yves Leloup, L'évangile de Marie : Myriam de Magdala, éd. Albin Michel, 1997
  • Élisabeth Pinto-Mathieu, Marie-Madeleine dans la littérature du Moyen Âge, éd. Beauchesne, 1997
  • Suzanne Tunc, Des femmes aussi suivaient Jésus. Essai d'interprétation de quelques versets des évangiles, éd. Desclée de Brouwer, 1998
  • Marianne Alphant, Guy Lafon, Daniel Arasse, L'apparition à Marie-Madeleine, éd. Desclée De Brouwer, 2001
  • Régis Burnet, Marie-Madeleine (sègle I- XXI) : De la pécheresse repentie à l'épouse de Jésus : histoire de la réception d'une figure biblique, éd. du Cerf, 2004
  • Christian Doumergue, Marie-Madeleine, coll. Qui suis-je?, éd. Pardès, Grez-sur-Loing, 2010 (en savoir plus).
  • Ève Duperray, Georges Duby, Charles Pietri, Marie-Madeleine dans la mystique, les arts et les lettres, Colloque Avignon, éd Beauchesne, 1989.
  • Maurice Colinon, Les Saintes-Maries-de-la-Mer, éd SOS, 1975.

Literatura (fr) modificar

  • Jacques de Voragine, La Légende dorée, éd de La Pléiade, 2004.
  • Jacqueline Kelen, Un amour infini. Marie-Madeleine prostituée sacrée, éd. Albin Michel, coll. « Espaces Libres » n° 28, 1992
  • Jean Desmarets de Saint-Sorlin, Marie-Madeleine ou le triomphe de la Grâce, éd. Jérome Millon, coll. « Atopia » n° 27, 2001
  • Jean-Yves Leloup, Une femme innombrable - Le roman de Marie Madeleine, éd. Albin Michel, 2009
  • Jean-Yves Leloup, Tout est pur pour celui qui est pur. Jésus, Madeleine et l'Incarnation., éd. Albin Michel, 2005
  • Yves Bridonneau, Le tombeau de Marie-Madeleine à St-Maximin, éd. Édisud, 2002
  • Yves Bridonneau, Naissance de la Provence chrétienne. La chanson de Geste de la Madeleine, Photographies de Pascal Robin, éd Édisud, Compagnie des éditions de la Lesse, Aix-en-Provence,2008, 95.p.ISBN 9782744407654
  • Margaret Starbird, Marie-Madeleine et le Saint Graal : la controverse qui entoure Marie-Madeleine et sa relation avec Jésus, éd. Exclusif, 2006
  • Dan Burstein et Arne J. de Keijzer, Les secrets de Marie-Madeleine : La femme la plus fascinante de l'histoire, éd. ViaMedias, 2006
  • Christian Doumergue, Le Mystère Marie-Madeleine, éd. Thélès, 2006
  • Kathleen McGowan, Marie Madeleine, le livre de l'élue, éd. XO, 2007
  • Jacqueline Kelen, Marie-Madeleine ou la beauté de Dieu, éd La Renaissance du livre, 2003.
  • R.L. Bruckberger, Marie-Madeleine, éd Albin Michel, 1975.
  • Jean-Christophe Duchon-Doris, La fille au pied de la croix, éd Julliard, 2008

Obratge de fe (fr) modificar

  • Michèle Koné : Myriam de Madgala, Sainte Marie Madeleine, Éd. Anne Sigier, (livre illustré)
  • Henri Lacordaire o.p., Sainte Marie-Madeleine, 1860 ; rééd. préfacée par Bernard Montagnes o.p. et postfacée par Jean-Pierre Olivier o.p., éd. Cerf, 2005
  • Mgr Victor Saxer, La « Vie de Ste Marie-Madeleine » attribuée au pseudo-Raban Maur, œuvre claravallienne du XIIe siècle, Mélanges St-Bernard, Dijon, 1954. p. 408-421
  • Mgr Victor Saxer, Le culte de Marie-Madeleine en Occident. Des origines à la fin du Moyen Âge, éd. Cahiers d'archéologie et d'histoire, Auxerre, Paris, 1959, vol. 1-2.
  • Mgr Victor Saxer, Les origines du culte de sainte Marie-Madeleine à Aix-en-Provence, 1954-1955 in Bulletin de la Société nationale des antiquaires de France. p. 148-151.
  • Mgr Victor Saxer, Un manuscrit démembré du sermon d'Eudes de Cluny sur Sainte Marie-Madeleine, in Scriptorium vol. 8 (1954), p.119-123.
  • Mgr Victor Saxer, L'origine des reliques de Sainte Marie-Madeleine à Vézelay dans la tradition historiographique du Moyen Âge, in Revue des sciences religieuses, 1955. vol. 29. p. 1-18.
  • Mgr Victor Saxer, Sermo in sollemnitate Sancte Marie-Magdalene, 1956. in Mélanges Michel Andrieux. p. 385-401.
  • Mgr Victor Saxer, Les saintes Marie-Madeleine et Marie de Béthanie dans la tradition liturgique et homilétique orientale, 1958. In Revue des sciences religieuse, vol.32. p. 1-37.
  • Mgr Victor Saxer, Note sur l'origine d'un manuscrit de l' Abbreviato' de Jean de Mailly (dominicain) ; Paris, Mazarine 1731, in Analecta Bollandiana, 1976, vol.94. p. 155-159.
  • Mgr Victor Saxer, Les ossements dits de sainte Marie-Madeleine conservés à Saint-Maximin-la-Sainte-Baume, in Provence historique. vol. 27. p. 57-311.
  • Mgr Victor Saxer, Marie-Madeleine dans le Commentaire d'Hippolyte sur le Cantique des Cantiques, in Revue bénédictine, vol.101., 1991, p. 219-239.
  • Mgr Victor Saxer, La Madeleine, figure évangélique dans sa légende jusqu'au XIIe - XIIIe siècle, 1999, in Évangile et évangélisme. p. 198-220.
  • Mgr Victor Saxer, Le dossier vézelien de Marie-Madeleine. Invention et translation des reliques en 1265-1267. Contribution à l'histoire du culte de la sainte à Vézelay à l'apogée du Myen-Âge, Bruxelles, 1975.
  • Jacqueline Dauxois, Marie-Madeleine, éd. Pygmalion/Gérard Watelet, coll. « Chemins d'Eternité », 1998
  • Père Philippe Devoucoux du Buysson, Dialogues avec Marie-Madeleine sur la montagne de la Sainte Baume, éd. Théosis :
    • Tome 1 : Ma rencontre avec Jésus, 2005
    • Tome 2 : Marie-Madeleine prophète, 2007
  • Père Philippe Devaucoux du Buysson : Histoire du pèlerinage de Saint-Maximin-la-Sainte-Baume, 1994.
  • Père Philippe Devaucoux du Buysson : La Sainte Baume, haut lieu de la Provence, 2008, éd PEC, 33. p. ISBN 9782842932121

Galariá modificar

Annèxes modificar

Articles connèxes modificar

Ligams extèrnes modificar

 

Wikimedia Commons prepausa de documents multimèdia liures sus Maria Magdalena.

Nòtas modificar

  1. n>de l'ebieu migdal, « torre »
  2. (fr)Macmillan Bible; Yohanan Aharoni, Michael Avi-Yonah; 1968 p. 145-146
  3. Es citada en Matièu, 27, 56-61; Marc, 15, 40-41; Joan 19, 25; Luc,23, 49 mentionant sonque «las femnas que l'aviá accompanhat dempuièi Galilèa» cf (fr)Ève Duperray, Georges Duby, Charles Pietri; Marie-Madeleine dans la mystique, les arts et les lettres; ed: Beauchesn; p.15-17
  4. Matièu, 27, 56-61; Marc, 15, 47; Luc, 23, 49, 56-57]], cf (fr)Ève Duperray, Georges Duby, Charles Pietri; Marie-Madeleine dans la mystique, les arts et les lettres; ed: Beauchesne; p15-17
  5. Cf. (fr)Ecrits apocryphes chrétiens, tome I, sous la direction de F. BOVON et P. GEOLTRAIN, Bibliothèque de La Pléiade, Paris, 1997, pp.369-370.
  6. (fr)Ortenberg Veronica, Iogna-Prat Dominique; Genèse du culte de la Madeleine (VIIIe-XIe siècle); Mélanges de l'Ecole française de Rome. Moyen Âge, Temps modernes; nº T. 104, N°1. 1992, p.9-11; 1992 [1]
  7. (fr)André-Marie Gérard. Dictionnaire de la Bible (avec la collaboration de Andrée Nordon-Gerard et de François Tollu, P.S.S.), éditions Robert Laffont, coll. « Bouquins », 1989, p. 884.
  8. (fr)Jean-Philippe Watbled, Les figures bibliques de Marie-Madeleine, une histoire d’Amour, conferéncia de l'universitat de la Reünion.
  9. (fr)Jean Pirot, Trois amies de Jésus de Nazareth, éd. Cerf, 1986, p.134.
  10. (fr)Santa Balma, sanctuari dels Dominicans
  11. Vejatz per ex. (en) Richard Atwood, Mary Magdalene in the New Testament Gospels and Early Tradition. Dissertation for the attainment of the Doctor of Theology Degree from the University of Basel: 1993, pp.147-148. (fr)André-Marie Gérard. Dictionnaire de la Bible (avec la collaboration de Andrée Nordon-Gerard et de François Tollu, P.S.S.), éditions Robert Laffont, coll. « Bouquins », 1989, p. 884. Suzanne Tunc, Des femmes aussi suivaient Jésus. Essai d'interprétation de quelques versets des évangiles, éd. Desclée de Brouwer, 1998, pp. 41-42.
  12. (fr)Gaston Duchet-Suchaux & Michel Pastoureau; La Bible et les saints; ed: Flammarion; 2006; p 238; ISBN 2080115987, ISBN 9782080115980 en longs
  13. (fr)Gaston Duchet-Suchaux & Michel Pastoureau; La Bible et les saints; ed: Flammarion; 2006; p239; ISBN 2080115987, ISBN 9782080115980 en linha
  14. (fr)Xavier Léon-Dufour, Lecture de l'Évangile selon Jean, t. 4, coll. Parole de Dieu, Seuil, Paris 1996, p.221.
  15. filmat per Ron Howard en 2006.
  16. Dan Brown, Da Vinci Code.
  17. filmat per Martin Scorsese en 1988.
  18. (fr)Trois amies de Jésus de Nazareth, éditions du Cerf, 1986, ISBN 220402583-6.