Balhargues

una comuna francesa
Vila d'Occitània

Balhargues (Baillargues en francés) es una comuna lengadociana situada dins lo departament d'Erau e la region d'Occitània, ancianament de Lengadòc-Rosselhon.

Balhargues
Baillargues
Descobridor o inventaire
Data de descobèrta
Contrari
Color
Simbòl de quantitat
Simbòl d'unitat
Proprietat de
Fondador
Compren
Data de debuta
Data de fin
Precedit per
Seguit per
Coordenadas
Geografia fisica
geolocalizacion
Coordenadas 43° 39′ 43″ N, 4° 00′ 49″ E
Superfícia 7,68 km²
Altituds
 · Mejana
 
25 m
Geografia politica
País  Lengadòc
Estat Bandièra de França França
Region
76
Occitània
Departament
34
Erau Armas del Departament d'Erau
Arrondiment
343
Montpelhièr
Canton
3407
Lo Crèç (Càstias abans 2015)
Intercom
243400017
Montpelhièr Mediterranèa Metropòli
Cònsol Jean-Luc Meissonnier
(2020-2026)
Geografia umana
Populacion
Populacion totala
(2018)
7 708 ab.
Evolucion de la populacion
Evolucion de la populacion

7 809 ab.
Densitat 873,96 ab./km²
Autras informacions
Còde postal 34670
Còde INSEE 34022

Geografia modificar

 
Comunas a l'entorn.

Toponimia modificar

La prononciacion es [ba'yargés]. Las fòrmas ancianas son : villa Baglanicus en 909, Raimundi Otonis de Balanicis en 1096, ecclesiam S. Johannis de Balanicis en 1109, apud Balaneges, abans 1129, ecclesiam S. Juliani de Balanegues en 1146, 1154, a Ballanicis cap a 1150, priore de Ballanicis en 1152, parrochia S. Juliani de Vallanicis en 1155, de Balhanicis, sense data [sègle XII ?], ecclesie de Ballanicis en 1276, priore de Balhanicis en 1292, de Balhanicis en 1331, a la fin dau sègle XIV, de Balanicis en 1392, Baillargues en 1526, de Balhanicis en 1529, SS. Juliani et Basilissae de Balhanicis en 1536, de Baillanicis en 1550, Baillargs en 1579, Baillargue en 1613, Ballargues en 1740-60, Bailiargues en 1740-60, Bouillargues en 1771, Baillargues en 1770-71 (mapa de Cassini)[1].

Segon Dauzat, Balhargues ven del nom latin d'òme Ballius, amb lo doble sufixe -anicum[2]; segon Hamlin, Balhargues ven del gentilici latin Ballius, amb lo sufixe -anicis. Per de rasons foneticas, lo sufixe -anicis emplegat sistematicament per Hamlin permet pas de menar a -argues; cal remplaçar per lo sufixe -anicos segon Joan Pèire Chambon[3]. Balhargues èra una proprietat galloromana[1].

Istòria modificar

L'origina de Balhargues se deu al fach que la Via Domícia passava per aquel endrech ? A ras d'aquela rota un roman (o qualqu'un qu'aviá un nom latin), Ballius, faguèt bastir una villa, compresa dins un vast domeni agricòla. Long del temps, la populacion i cresquèt fins que nasquèt lo vilatge de Balhargues que sa primièra atestacion es datada de 819, dins un document que l'emperador franc Loís lo Pietós cedissiá a l'avesque de Magalona, sos dreches sus las tèrras de l'airal.

Administracion modificar

Lista dels cònsols successius
Periòde Identitat Etiqueta Qualitat
març de 2001 2026 Jean-Luc Meissonnier UMP puèi divèrs drecha gerent de societats civilas immobiliàrias
març de 1977 2001 Simon Leccia PS  
  1977      
Totas las donadas son pas encara conegudas.

Demografia modificar

modificar « persona »
 v · d · m 
Evolucion demografica
Populacion comunala actuala (2013): 6712, totala: 6809
 

1793 1800 1806 1821 1831 1836 1841 1846 1851
455 462 501 485 520 566 560 613 672

1856 1861 1866 1872 1876 1881 1886 1891 1896
720 728 854 916 798 683 712 883 949

1901 1906 1911 1921 1926 1931 1936 1946 1954
1 003 1 038 1 003 990 1 020 1 064 962 934 972

1962 1968 1975 1982 1990 1999 2006 2007 2008
1 030
1 243
1 504
2 632
4 375
5 842
5 968
5 948
6 054
6 152
2009 2010
6 130
6 238
6 206
6 321
Fonts
Base Cassini de l'EHESS - Nombre retengut a partir de 1962 : Populacion sens comptes dobles - Sit de l'INSEE
 
Evolucion de la populacion 1962-2008


  • En 2018 la populacion èra de 7708 abitants e la densitat èra de 1 003,65 ab/km².

Luòcs e monuments modificar

Personalitats ligadas amb la comuna modificar

Veire tanben modificar

Ligams extèrnes modificar

Nòtas modificar

  1. 1,0 et 1,1 Frank R. Hamlin, Toponymie de l'Hérault, Dictionnaire Topographique et Étymologique, Éditions du Beffroi e Études Héraultaises, 2000, p. 25-26
  2. Albert Dauzat, Charles Rostaing, Dictionnaire étymologique des Noms de Lieux en France, Librairie Guénégaud, reedicion 1984, p. 46
  3. https://www.etudesheraultaises.fr/wp-content/uploads/ael-art-2006-30-11-nouvelles-observations-toponymie-herault-frank-hamlin.pdf p. 251