Aimar II de Peitieus-Valentinés

trobador, senhor, e comte de Valentinés

Aimar II de Peitieus[N 1] foguèt un senhor, chivalier, comte de Valentinés e trobador a la fin dau siecle XII e la debuta dau siecle XIII, eissit de l'Ostau de Peitieus-Valentinés.

Infotaula de personaAimar II de Peitieus
lang=oc
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naissença1180 Modifica el valor a Wikidata
valor desconeguda Modifica el valor a Wikidata
Mòrt1250 Modifica el valor a Wikidata (69/70 ans)
Donadas personalas
Carrièra militara
ConflicteCrosada dels albigeses Modifica el valor a Wikidata
Autres
ConjuntFelipa de Fai Modifica el valor a Wikidata
DescendénciaGuillaume II de Poitiers (fr) Traduire, Jauceranda de Peitieus, Semnoresse de Poitiers (fr) Traduire Modifica el valor a Wikidata
MaireBeatritz d'Albon Modifica el valor a Wikidata
PaireGuillaume Ier de Poitiers (fr) Traduire Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata

Biografia modificar

Originas modificar

Aimar, Asemar o Ademar[N 1] es lo filh de Guilhem I de Peitieus e de sa segonda esposa Beatritz d'Albon, filha de Guigo IV d'Albon[1].

Senhor modificar

Aimar de Peitieus foguèt senhor de Boulogne-en-Velay, de Saint-Vincent e de Barrès (noms francés)[2].

En 1186, balha son assentiment pendent una donacion a Sant Ruf[3]. La meteissa annaa, acòrda de dreches au priorat de Bovarti, en Roianés[4].

Es mencionat dins una donacion als costats de son paire, lo 4 de mai de 1187[2].

Trobador modificar

Trobador de lenga d'òc, de son òbra nos es pervengüa la tençon Senher n'Aymar, chauzetz de tres baros, escricha ambe Perdigon e Rambaud de Vaqueiràs.

Comte de Valentinés modificar

Ven comte de Valentinés (Ademarus Pictaviensis comes Valentinus) en seguida de son paire, que se moriguèt vers après mai 1187, benlèu vers 1188/1189[2].

L'evesque de Valença Falcon o designa coma nòble "nobilis Ademarus de Peiteus"[5], dins un acte pas datat (1188/95 ?)[6].

En junh de 1189, Raimon V, comte de Tolosa e de Provença, li enfeuda lo comtat de Diés[2],[7],[8]. Aquela meteissa annaa, acòrda de dreches aus abitants de Crest[9].

Aimar sosten lo comte Raimon V dins la crosada daus albigés, mas en 1214, lo duc Odon III de Borgonha lo fòrça de faire la patz ambe Simon IV de Montfòrt, chef de la crosada. Dos ans après, repren lo combat, lo Valentinés es envasit e devastat. En 1217, pendent l'invasion de Simon IV de Montfòrt e daus crosats sus Valentinés, alara postats a Montelaimar, aquestes assètjan Crest[10]. Aimar participa a la defensa de la vila[11] :

«II y avait alors à Crest deux châteaux. Le plus élevé, situé à l'endroit qu'on nomme aujourd'hui le Calvaire et dont il subsiste encore quelques vestiges, appartenait à Silvion de Crest, le moins élevé, sur l'emplacement de la tour actuelle et des ruines de l'ancienne Visitation, était la propriété d'Aymar de Poitiers et c'est contre cette forteresse que les croisés avaient dressé leurs machines de guerre.»

A l'encòp, los crosats devastan los chasteus e vilatges de Ròchafòrt, Ròcha (de Grana), Autichamp, La Bauma, Upie, La Rocheta, Grana, Montmairan, Vaunavèi e Monteison[10]. Silvion, au nom de l'evesque de Diá, liura son chasteu a las tropas de Simon, metent los soldats dau comte dins l'incapacitat de resistir. Aimar e Simon IV de Montfòrt negòcian una patz, e Simon promet de mariar sa filha, Amicia de Montfòrt a l'un daus filhs dau comte de Valentinés[5]. Simon de Montfòrt oblija d'autra part Aimar de Peitieus a se reconciliar ambe l'evesque de Valença[10].

Mariatge modificar

Davant 1197 esposèt Felipa de Fai, dama de Clairieu, filha de Guilhem Jordan, senhor de Fai e de Mesenc e de Metelina de Clairieu[12],[13],[2]. Aquesta li pòrta un nombre important de feus en Vivarés[13]. Los actes demòstran qu'ela «agís en son pròpri nom e conservant dinque a la fin la liura disposicion de sas terras.»[13] Felipa de Fai se planh d'autra part dau comportament de son marit a son esgard ansin coma sas temptativas d'ingeréncia dins sas terras[13]. Dins son testament de 1246, lega principalament sos bens en Vivarés aus mainatges de sa filha Jauceranda de Peitieus qu'esposèt Peire Bermond VII d'Andusa, e sustot la senhoriá de La Vòuta ansin coma quatre autras terras en Vivarés a son felen, Rogier Bermond[13]. Repròcha egalament l'actitud de son felen, Aimaret, preferissent ansin legar sa terra de Clairieu a son autre felen, Rogier Bermond[13].

Dificila succession modificar

Son filh, Guilhem, se morís vers junh de 1227[14]. Las annaas que seguisson son sustot marcaas per de bregas familialas[15]. Lo trobador Guilhem de Sant Gregòri parla d'avarícia o concernissent[15]. Son felen, Aimaret, sembla aver pres lo contraròtle dau comtat a partir de 1239, maugrat que pòrte pas lo títol qu'a la mòrt de son papet[15]. La rompedura entre las doas provendriá d'un eschangi entre Aimaret e la familha de Pouzin datant dau mes de març de 1239[15]. Aimar II, en abriu, repren sos dreches sus aquela terra, ansin coma d'autras situaas en riba drecha de Ròse, e recórrer au comte Raimond VII contra son felen[15]. Aimaret es qualificat de rebel dins un acte per lo comte[15].

Chevalier (1897) obsèrva qu'en seguia d'aquel acte, Aimar II apareis pas mai dins los actes ambe son títol, sens que se sàpia perqué[15].

Aymar II se morís vers l'annaa 1250[15].

Familha modificar

Vers 1196 esposèt Felipa de Fai[12],[16],[2]. Lors mainatges son[17]:

  • Semnoresse († davant 21 novembre 1219), segonda esposa de Guigo Andrieu Daufin de Borgonha;
  • Guilhem (31 janvier 1202 † davant decembre 1226) ∞ Flòta de Roians, filha de Ra(i)mbaud Berenguier, senhor de Roians;
  • Jauceranda († 1251 o après), mariaa vers 1219 a Peire Bermond VII d'Andusa (1204 † 1254), de Sauve, de Saint-Bonnet, de Largentière et de Lecques.

Guilhem II estent mòrt abans eu, es son felen Aimar III (1226 † 1277), escaissat Aimaret, que li succedís a la testa dau comtat a partir de 1239 e que pren pas lo títol qu'a la mòrt d'Aimar II[18].

Veire tanben modificar

Nòtas e referéncias modificar

Bibliografia modificar

  • Jules Chevalier Mémoires pour servir à l'histoire des comtés de Valentinois et de Diois. Modèl:Nobr rom (en francés). 1. Paris: Picard, 1897. .
  • Ulysse Chevalier Regeste dauphinois, ou Répertoire chronologique et analytique des documents imprimés et manuscrits relatifs à l'histoire du Dauphiné, des origines chrétiennes à l'année 1349. Tome 2, Fascicules IV - VI (en francés). Impr. valentinoise, 1913. .
  • Jean-Claude Rixte, Rhône-Alpes, terre de troubadours, EMCC, Lyon, 2012
  • William D. Padden, jr., Tilde Sankovitch, Patricia H. Stäblein (édition et traduction en anglais), The Poems of the Troubadour Bertran De Born, University of California Press, 1986

Nòtas modificar

  1. 1,0 et 1,1 Aimar es la fòrma locala dau prenom Asemar/Ademar (perda de -d- intervocalic).
    En occitan ancian es cridat Azemars de Peitieus dins la Cançon de la Crosada, e Aymar dins sa tençon ambe Perdigon e Rambaud de Vaqueiràs. En francés, aqueste senhor es cridat Aymar o Adhémar de Poitiers-Valentinois, inclusent las variantas francés dau meteis.

Referéncias modificar

  1. Charles Cawley. . Guillaume Valentinois (en anglés). fmg.ac/MedLands (Foundation for Medieval Genealogy)..
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 et 2,5 Charles Cawley. . Aymar Poitiers Valentinois (en anglés). fmg.ac/MedLands (Foundation for Medieval Genealogy)..
  3. Chevalier, 1913-1926, p. 831, Acte no  (legir en linha).
  4. Chevalier, 1913-1926, p. 831, Acte no  (legir en linha).
  5. 5,0 et 5,1 Modèl:Capítol.
  6. Chevalier, 1913-1926, p. 845, Acte no  (legir en linha).
  7. Chevalier, 1913-1926, p. 851, Acte no  (legir en linha).
  8. Ferdinand Lot. Recherches sur la population et la superficie des cités remontant à la période gallo-romaine. Partie 1 (en Error d'escript : la foncion « nom » existís pas.). 2. Paris: H. Champion, 1969. .
  9. Robert Favreau, Jean Michaud, Bernadette Mora. Corpus des inscriptions de la France médiévale. Alpes-de-Haute-Provence, Hautes-Alpes, Ardèche, Drôme (pdf). Centre national de la recherche scientifique, 1992. .
  10. 10,0 10,1 et 10,2 Chevalier, 1897, p. 203.
  11. Chevalier, 1897, p. 204.
  12. 12,0 et 12,1 Chevalier, 1897, p. 196.
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 et 13,5 Chevalier, 1897, p. 214-216.
  14. Chevalier, 1897, p. 209-210.
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 et 15,7 Chevalier, 1897, p. 212-214.
  16. Chevalier, 1897, p. 214-215.
  17. Chevalier, 1897, p. 216.
  18. Chevalier, 1897, p. 217-249.